Direcció: Jong-woo Park
Guió: Jong-woo Park
Actors: Do-bin Baek, Bae Gang-Yoo, Kim Gun
[591]
Excepte pel troç final… estupenda!
Un grup de quatre nois i una noia neixen i passen la seva infància al voltant d’una de les primeres centrals nuclears de Corea del Sud. Passen els anys, i ja grans, ara treballen a la central, font d’ingressos seva i de tota la població que viu al voltant. La central però, ara és quatre vegades més grans i el manteniment és del tot insuficient.
Un encarregat de la central fa saber al president de la nació els problemes reals de la central, que fins ara vivia mig enganyat pel Primer Ministre que li passava només la informació que li interessava, per tal de poder aprovar lleis més laxes amb la producció d’energia nuclear. Pràcticament al mateix dia hi ha un terratrèmol de 6.1 a l’escala de Richter que fa trontollar mig país. Unes tuberies de refrigeració de la central es veuen compromeses. L’encarregat de la central és despatxat per xivar-se al President però, davant l’allau de successos encadenats, es presenta a ajudar i es topa amb tota la burocràcia administrativa que, a més, intenta no esbombar el desastre que està a punt de desencadenar.
Esclata la tuberia de refrigeració i comença a haver-hi fuga radioactiva. Perquè els treballadors no fugin espantats, els deixen tancats dins la central. Els protocols indiquen proclamar alerta blanca i evacuar la població més propera. El Primer Ministre s’hi oposa frontalment preveient un col·lapse econòmic. Quan finalment comencen a evacuar la població, la central es sobrecarrega i necessiten evacuar l’aire radioactiu, però com encara no s’ha pogut evacuar s’esperen… fins que és massa tard i esclata la torre contenidora del reactor provocant una destrosa a la mateixa central i fins i tot al poble on cauen els rebles. La població l’han evacuat a un polideportiu, però quan s’assebenten que la central ha esclatat volen fugir, però els deixen tancats per no escampar la notícia. Quan les coses es compliquen, la policia i els voluntaris fugen i han de sortir pels seus propis medis.
Mentrestant a la central encara no han començat els problemes de veritat. Els bombers no es volen acostar a refredar el nucli perquè hi ha radiació molt elevada, però els nois, ara grans i que treballen a la central, comencen a ajudar als supervivents sabent que estan afectats per la radiació. Els sanitaris tampoc es volen acostar i han d’actuar sols. Quan finalment veuen que el problema ja no té marxa enrera, els bombers i els sanitaris comencen a ajudar, però sabent que la majoria morirà per la radiació. Quan als bombers se’ls acaba l’aigua de les bombes han de marxar per repostar, però l’encarregat els demana que treguin l’aigua del mar que la tenen a tocar. Ordres de dalt no volen utilitzar l’aigua de mar, perquè en el futur espatllarien la maquinària i és molt cara.
Finalment el President assumeix el comandament de les operacions i autoritza a utilitzar l’aigua de mar per refredar el reactor. I quan sembla tot controlat, descobreixen que a només un mur de formigó al costat, hi han tots els residus nuclears emmagatzemats i la piscina on es troben té una esquerda per la que perd líquid refrigerant.
L’única solució és sellar l’esquerda perquè no acabi esclatant també el dipòsit, sabent que qui hi treballi possiblement morirà en poques hores per l’alta radiació malgrat tota la protecció del món. Els companys d’infància es presenten voluntaris per la feina suïcida, no per l’honor del país que els ha traïcionat quan demanaven ajudes per arreglar els problemes i que han volgut amagar el desastre, sinó per la vida de les seves famílies que estan atrapades en allaus humanes intentant sortir de les ciutats i que finalment ho han de fer a peu.
Amb cronòmetre en mà, diferents equips van fent torns per arreglar l’esquerda, quan aquesta es fa encara més gran i ho donen tot per perdut. El més escèptic del grup d’amics, el que volia marxar del poble i que no volia treballar sotmès a la central, té la idea de sellar la porta per on han entrat a fer la reparació i rebentar el sostre per convertir en nova càmara de refredament el lloc des d’on estaven treballant. L’únic problema és que qui faci denotar l’explosiu morirà tancat dins la mateix cambra. El protagonista, molt afectat ja per la radiació, demana que retransmetin per televisió les seves últimes paraules destinades a la seva mare i família que encara estan fugint de les allaus.
Fa esclatar la càrrega explosiva, el sostre cau i el material radioactiu queda salvat. Hi han funerals per les moltes víctimes i el protagonista queda com un heroi nacional.
Un encarregat de la central fa saber al president de la nació els problemes reals de la central, que fins ara vivia mig enganyat pel Primer Ministre que li passava només la informació que li interessava, per tal de poder aprovar lleis més laxes amb la producció d’energia nuclear. Pràcticament al mateix dia hi ha un terratrèmol de 6.1 a l’escala de Richter que fa trontollar mig país. Unes tuberies de refrigeració de la central es veuen compromeses. L’encarregat de la central és despatxat per xivar-se al President però, davant l’allau de successos encadenats, es presenta a ajudar i es topa amb tota la burocràcia administrativa que, a més, intenta no esbombar el desastre que està a punt de desencadenar.
Esclata la tuberia de refrigeració i comença a haver-hi fuga radioactiva. Perquè els treballadors no fugin espantats, els deixen tancats dins la central. Els protocols indiquen proclamar alerta blanca i evacuar la població més propera. El Primer Ministre s’hi oposa frontalment preveient un col·lapse econòmic. Quan finalment comencen a evacuar la població, la central es sobrecarrega i necessiten evacuar l’aire radioactiu, però com encara no s’ha pogut evacuar s’esperen… fins que és massa tard i esclata la torre contenidora del reactor provocant una destrosa a la mateixa central i fins i tot al poble on cauen els rebles. La població l’han evacuat a un polideportiu, però quan s’assebenten que la central ha esclatat volen fugir, però els deixen tancats per no escampar la notícia. Quan les coses es compliquen, la policia i els voluntaris fugen i han de sortir pels seus propis medis.
Mentrestant a la central encara no han començat els problemes de veritat. Els bombers no es volen acostar a refredar el nucli perquè hi ha radiació molt elevada, però els nois, ara grans i que treballen a la central, comencen a ajudar als supervivents sabent que estan afectats per la radiació. Els sanitaris tampoc es volen acostar i han d’actuar sols. Quan finalment veuen que el problema ja no té marxa enrera, els bombers i els sanitaris comencen a ajudar, però sabent que la majoria morirà per la radiació. Quan als bombers se’ls acaba l’aigua de les bombes han de marxar per repostar, però l’encarregat els demana que treguin l’aigua del mar que la tenen a tocar. Ordres de dalt no volen utilitzar l’aigua de mar, perquè en el futur espatllarien la maquinària i és molt cara.
Finalment el President assumeix el comandament de les operacions i autoritza a utilitzar l’aigua de mar per refredar el reactor. I quan sembla tot controlat, descobreixen que a només un mur de formigó al costat, hi han tots els residus nuclears emmagatzemats i la piscina on es troben té una esquerda per la que perd líquid refrigerant.
L’única solució és sellar l’esquerda perquè no acabi esclatant també el dipòsit, sabent que qui hi treballi possiblement morirà en poques hores per l’alta radiació malgrat tota la protecció del món. Els companys d’infància es presenten voluntaris per la feina suïcida, no per l’honor del país que els ha traïcionat quan demanaven ajudes per arreglar els problemes i que han volgut amagar el desastre, sinó per la vida de les seves famílies que estan atrapades en allaus humanes intentant sortir de les ciutats i que finalment ho han de fer a peu.
Amb cronòmetre en mà, diferents equips van fent torns per arreglar l’esquerda, quan aquesta es fa encara més gran i ho donen tot per perdut. El més escèptic del grup d’amics, el que volia marxar del poble i que no volia treballar sotmès a la central, té la idea de sellar la porta per on han entrat a fer la reparació i rebentar el sostre per convertir en nova càmara de refredament el lloc des d’on estaven treballant. L’únic problema és que qui faci denotar l’explosiu morirà tancat dins la mateix cambra. El protagonista, molt afectat ja per la radiació, demana que retransmetin per televisió les seves últimes paraules destinades a la seva mare i família que encara estan fugint de les allaus.
Fa esclatar la càrrega explosiva, el sostre cau i el material radioactiu queda salvat. Hi han funerals per les moltes víctimes i el protagonista queda com un heroi nacional.
Una pel·lícula bastant creïble, basada en un accident nuclear similar al de Fukushima, però a Corea del Sud, un país superpoblat i amb sobresaturació de centrals nuclears excessivament a prop de la població.
Els sudcoreans tenen l’habilitat de fer bones pel·lícules, però en el moment dels efectes especials, si no hi ha una bona producció darrera, desmereixen la resta de la pel·lícula. No és el cas, en el que personalment jo m’ho he cregut tot bastant. Ara, això sí, l’últim quart d’hora de metratge amb el protagonista dirigint-se per la televisió nacional a la seva mare, ho he trobat poc menys que ridícul. Això ha fet malbé la resta de la pel·lícula. Suposo que duen necessitar la dosi justa de nyonyeria i l’havien d’encabir com fos…
IMDb (6,6):
“L’explosió d'una central nuclear provocada per un terratrèmol condueix a un desastre que ningú més que els seus treballadors poden aturar.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada