Galaxina (1980)

Direcció: William Sachs
Guió: William Sachs
Actors: Stephen Macht, Avery Schreiber, J.D. Hinton, Dorothy Stratten



[585]

Inqualificable… per molt friqui que siguis. No té perdó de Déu!

La Infinity, una nau espacial policia porta una tripulació una mica especial. Al capdavant hi han 3 homes, però també hi ha un alienígena pelut menjapedres, una espècie de home-ratpenat amb ales ridícules i orelles de punxa, un home gran asiàtic i una robot, Galaxina, que s’encarrega de tripular la nau.

Reben ordres d’anar a l’altra punta de la galàxia, cosa que, amb la seva nau, els ocuparà 27 anys, per la qual cosa han d’anar-hi en estat d’hivernació. Han de recuperar un tros d’estrella blava que donarà molt poder a qui la posseeixi. Un dels tripulants, mentrestant, li tira els trastos a la robot que no parla i és bastant seca. Així que algú la toca, deixa anar una descàrrega elèctrica. El capità, per la seva banda, acostumat a menjar píndoles, en veure un ou real decideix menjar-se’l, però després d’alguns espasmes acaba vomitant un petit alienígena que fuig.

Abans d’emprendre el seu viatge de 27 anys tenen un permís de 24 hores en una espècie de tuguri de pas, en un meteorit, on hi han tota mena de femelles alienígenes i robots. Després entren tots en hivernació, però l’alienígena que havia sortit de la boca del capità, li atura la hivernació i quan el capità surt, li han passat els 27 anys. Mentrestant la robot, que s’ha enamorat del tripulant que li tirava els trastos, en aquest temps d’hivernació ha après a parlar i a ser empàtica.

En arribar al planeta de destí, Galaxina és l’encarregada de buscar el bandoler que té l’estrella blava, però acaba en una mena de restaurant on es menja carn humana. Allà li diuen que el bandoler ha estat cruspit. Però l’espera un altre enemic del que se’n desfà en un duel. En acabar és raptada per una banda de motoristes, però és rescatada pels seus companys.

En tornar a la nau estan tots molt contents fins que el tripulant alienígena menja-roques és menja l’estrella blava.

Sabia que era dolenta, però tant? He arribat a veure aquesta pel·lícula per pura curiositat, perquè de vegades està bé veure pel·lícules de sèrie B i enriure-te’n amb i d’elles. Ara sembla que hi ha intenció de fer-ne una sèrie que, per malament que es faci, sempre estarà ben feta. Fins i tot, si es fa malament expressament, com a culte friqui, tindrà una raó de ser. Però aquesta pel·lícula no té per on agafar-se. Està qualificada de ciència ficció i humor. Però és que ni una cosa ni l’altra…

La curiositat que vaig llegir és que l’actriu principal, bé, l’única actriu i que dona nom a la pel·lícula i li posa cara i ulls al cartell, una conilleta PlayBoy, va morir justament després de fer aquesta pel·lícula, amb 20 anys, assassinada pel seu marit en saber que l’anava a deixar pel director de la pel·lícula. Va tenir la delicadesa de suicidar-se després d’assassinar-la… I per què no abans? La pregunta de sempre.

Recordem, perquè sempre va bé contextualitzar, que la sèrie Star Trek es va emetre a finals de la dècada de 1960, 2001: A Space Odyssey el 1968, la primera pel·lícula d’Star Trek el 1979, un any abans que aquesta pel·lícula, igual que Alien. Em sembla que no cal dir res més.



IMDb (3,5):
“La tripulació d’una nau policia interestel·lar és enviada a recuperar un misteriós cristall, l’Estrella Blava. La nau la tripula una androide femenina de la nau que s’acaba enamorant d’un dels tripulants. Un alienígena apareix a la nau després que el capità el vomiti i acaba pensant-se que és la seva mare.”