Sarusuberi: Miss Hokusai (2015)

[595]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Keiichi Hara
Guió: Miho Maruo, Hinako Sugiura (manga)
Veus de doblatge: Anne Watanabe, Kumiko Asô, Gaku Hamada, Kengo Kôra, Yutaka Matsushige

Sinopsi

IMDb (6,7):
“Vida i obra de l’artista japonès i pintor ukiyo-e Katsushika Hokusai, vist des dels ulls de la seva filla, Katsushika O-Ei.”

Crítica

Bé per la història.

Potser no tan bé per l’animació, però veient el manga original en el que està basada la història, Sarusuberi de Hinako Sugiura (1983-87), a mi m’ha encantat.

La veritat sigui dita, no coneixia ni l’existència de la pel·lícula, ni el manga, ni la història real del personatge, el creador del reconegut cuadre de La gran onada de Kaganawa (Kanagawa oki nami ura, 1830-33)

La pel·lícula vol explicar la vida de Katsushika Hokusai, artista japonès especialista en gravat xilogràfic, també conegut con ukiyo-e, des del punt de vista de la seva filla (pel que he pogut llegir, la seva tercera filla) que es dedica al mateix que ell, a fer il·lustracions i cuadres sota encàrreg, però que van dedicar tota la seva vida a dibuixar sense parar (sembla ser que també és un dels iniciadors del manga). Però al final, tot això és una excusa, perquè el que acabem veient és com funcionava la societat en el final de l’era Edo en una gran ciutat com era Tòquio (Edo era el nom de Tòquio en l’era Edo…), com vivien els dibuixants / il·lustradors / pintors, la situació de les dones en aquella època, com es guanyaven la vida fent il·lustracions eròtiques (shunga) sota encàrreg i tot un seguit de detalls molt interessants dels que m’he hagut d’informar després, perquè, francament, no en tenia idea.

I també pel que he pogut llegir, el manga és una obra ben llarga on explica tota mena de detalls (no sé si inventats o reals o una mica de les dues coses), que en la pel·lícula amb prou feines n’apareixen la meitat, amb una història que enganxa ràpid, però amb un dibuix nefast es miri com es miri. La portada és magnífica, inspirada en retrats ja convertits en icones de la il·lustració japonesa, però l’interior pot semblar de nen d’escola. Ara, això sí, la història em sembla que val molt la pena.

La pel·lícula ha respectat algun personatge, com el mateix Hokusai, però no la seva filla que, gràcies a Déu, l’ha feta totalment nova i, tot i mostrar-se ben esquerpa com està marcat en la seva caracterització, és més agradable i aconseguida. Hi han detalls de la ciutat que estan bé. L’animació, en general, per ser de 2015, sense ser deficient, podria haver estat molt més aconseguida.

La música, això sí, m’ha agradat molt. Tot i mostrar una ciutat del segle XIX, començant amb acords de guitarra rock que, en principi, mai relacionaries, però que queden molt bé. Potser també és una metàfora del progressisme social que hi havia a l’època, vers el pas enrera on ens trobem ara. La banda sonora preciosa, combinant moments rock amb balades precioses.

Resum (amb espòilers)

O-Ei, qui explica la història en veu d’off, és la filla de Hokusai, Katsushika Hokusai, popularment conegut com Tetsuzo. Ella i un altre noi de 23 anys són aprenents en el taller del pare al qui, per cert, mai anomena pare, sinó Tetsuzo. A través de la seva mirada veiem com altres joves il·lustradors li van darrera, encara que no sabem si li van darrera per ser ella mateixa o per ser la filla d’un conegut artista, doncs ella té un caràcter ben esquerp que els espanta a tots.

Per altra banda, Tetsuzo viu al taller de manera bastant deixada i abandonada sense horaris ni massa preocupacions, o almenys això sembla. La mare d’O-Ei viu en una altra casa i té una altra filla més petita, invident i malaltisa al que el pare no visita mai.

En algun moment, mig en broma mig seriosament, comenten juntament amb la seva filla l’existència real dels dracs, doncs ells els han vist, davant la incredulitat de l’altre aprenent. Una metàfora de la manera de mirar / veure la vida amb els ulls de l’artista de veritat. De la mateixa manera assisteixen a veure com els seus clients tenen visions pròpies de gent amb malaltia mental o amb gran imaginació i com ho solucionen a través de cuadres que protegeixen les cases i els seus habitants.

La germana petita, amb la que hi té molt bona relació, finalment acaba morint de la malaltia que tingués (no queda explicat, però podria ser tuberculosi… l’habitual de l’època) i això la deixa marcada. A partir d’aquell moment, ella començarà a dibuixar sota el seu propi nom i no el del seu pare com feia fins ara, doncs era el costum dels aprenents.

Hi han alguns petits detalls interessants de com són les cases de prostitució o companyia on hi han homes vestits de dones per satisfer homes i dones… tot un món d’inspiració per fer shunga, il·lustracions eròtiques japoneses, tan demandades en l’època per la gent amb diners.

Finalment explica que Shunro acaba morint amb 90 anys amb plenes facultats, però que n’esperava viure 100. I ella matexa acaba finalment casant-se però, com la cosa no funciona, torna a casa del pare i continua la seva vida fins també una edat ben avançada.