Valoració
Fitxa tècnica
Direcció: Fritz Lang
Guió: Fritz Lang, Thea von Harbou (novel·la)
Actors: Klaus Pohl, Willy Fritsch, Gustav von Wangenheim, Gerda Maurus
Sinopsi
IMDb (7,4):
“Un científic decidit viatja a la lluna amb esperances de riqueses que es poden trobar allà.”
Crítica
Sorprenent fotografia i il·luminació… i restauració també!
Sembla mentida que una pel·lícula de tants anys es vegi amb tanta qualitat. La restauració hi tindrà molt a veure, és clar. Però la manera de fotografiar i il·luminar són encisadors. A destacar també, uns increïbles efectes especials i uns decorats que ja voldrien moltes pel·lícules d’ara.
M’encanten els rostres dels protagonistes. El principal amb aquest arc sota les celles que tampoc li permet gaires expressions més que la d’estar preocupat, però que li treu fins l’última gota de suc. La noia, amb els llavis remarcats a l’antiga. I el dolent amb aquest pèl hitlerià.
Em vaig enterar de l’existència d’aquesta pel·lícula arran d’un article que explicava que el compte enrera de la NASA en el moment de llançar un coet no serveix de res… és una còpia del que feien en aquesta pel·lícula per afegir-hi emoció al moment. De fet, els rusos no fan compte enrera.
Resum (amb espòilers)
Un científic exposa, davant la burla i mofa dels seus col·legues, una tesi que indica que a la lluna hi ha or. Passen els anys i aquest científic s’ha fet gran i ha caigut en l’ostracisme, però un jove científic que creu en les seves idees el ve a visitar sovint. I ara que és gran, davant els intents de robar-li la tesina, li confia els manuscrits al jove amic perquè la guardi a la caixa de cabdals.
En tornar a casa en cotxe, una jove venedora de violetes puja al cotxe, però en arribar a casa el científic ha perdut el coneixement i el manuscrit ha desaparegut. Al mateix temps li han robat a casa tot i tenir senyora de feines.
Paral·lelament, un jove enginyer amic seu que està construint un coet per anar a la lluna segons les seves indicacions, li demana per casar-se a una noia de la que el científic també n’està enamorat.
Qui ha robat el manuscrit al cotxe i el que ha robat a casa seva és un home dolent que actua segons interessos de cinc homes poderosos que control·len el mercat mundial d’or. Ara han descobert que la famosa tesina de la se’n van burlar en el seu moment, potser no estava tan equivocada i volen provar sort a la lluna. Per això volen fer xantatge al científic perquè vagi amb ells aquest home malèvol per tenir-ho tot sota control.
Finalment, accedeix anar-hi i ha de formar tripulació. El científic vell presentador de la tesi és el primer, l’enginyer s’hi apunta i la noia amb qui s’ha compromés també, ell és el quart i el cinquè el dolentot xantatgista. Pujen al coet i després de suportar la tremenda acceleració amb la que han de sortir de la gravetat terrestre, quan estan a mig camí, la noia se n’adona que tenen un polissó, un nen de 12 anys.
En arribar a la lluna, mentre discuteixen qui baixarà primer a descobrir si l’atmosfera és respirable, el vell científic es posa l’escanfandra i va per feina. La lluna és plena de dunes de sorra i, al cap d’una estona, es dona compte que l’aire és respirable i es pot treure l’escafandra. Quan la resta se n’adona ell ja és a mig camí de les muntanyes on troba or i les restes d’algun ser viu.
El dolentot s’ha ofert a buscar el vell que, en veure’l arribar, s’intenta amagar i acaba caient en un forat molt fondo i mor. El científic i el nen, mentrestant, també han anat en la seva búsqueda, però el dolentot ha agafat una mica d’or i es disposa a tornar al coet per marxar ell sol, per la qual cosa s’amaga a mig camí en creuar-se amb els últims rescadadors.
En arribar a la nau, intenta fugir i lluita amb l’enginyer. La noia li impedeix entrar. Hi ha un tiroteig i el dolentot mor, però també han fet malbé els tancs d’oxigen. Definitivament algú s’haurà de quedar a la lluna si volen tornar la resta. S’ho juguen a palletes i l’enginyer perd, però el científic posa un somnífer a la beguda de l’enginyer i la noia, per tal que dormin mentre el coet surt i ell decideix sacrificar-se quedant-se a la lluna. Abans però, ha donat instruccions al noi per tal de fer l’enlairement correctament i li deixa una nota a l’enginyer perquè torni a buscar-lo quan pugui.
El final sorprenent és que, quan el coet ja ha marxat i s’ha quedat el científic sol i desesperat a la lluna, se n’adona que la noia també s’ha quedat amb ell a fer-li companyia i a fruir de l’amor que fins el moment es mostraven d’amagat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada