Bloc personal,

dijous, 20 d’agost de 2020

Ai, Déu meu! Quin calvari!

Un paquet

La setmana passada vaig haver d’anar a recollir un paquet amb el corresponent número de seguiment i, en el moment de recollir-lo, no me’l van voler donar perquè no portava a sobre cap tipus d’identificació (DNI, carnet de conduir…). De camí de tornada, en plena onada de calor i amb la punyetera mascareta que em treu la vida, anava pensant com podia portar, ni que fos digitalment, la documentació “obligatòria” i vaig recordar que tenia el DNI i el carnet de conduir escanejats i pujats al meu compte d’Evernote per utilitzar-los quan calgui. Mitja volta i de tornada a l’agència de missatgeria per saber si acceptaven la identificació digital com a vàlida. Em van dir que sí. En aquest punt em vaig donar compte que l’escàner del DNI era del vell i que el nou el tenia renovat feia ja tres anys i mig. Per sort el carnet de conduir no havia caducat, però caducava a final d’aquest mes. Sort d’això, perquè si no, se’m caduca i ni me n’adono…


Renovar el carnet de conduir

Dilluns vaig anar a preguntar per renovar el carnet de conduir. Em diuen que només en cal el DNI, el carnet de conduir i el pagament de 80€ (30€ per la renovació en sí i 50€ per la revisió mèdica) (…). Ja que els porto, accedeixo. Em diuen, però, que no els va el datàfon; que vagi a treure diners… Els pregunto si l’endemà estarà arreglat el datàfon i com em contesten que sí, els dic que tornaré a passar demà. Passo l’endemà, pago els meus 80€ amb targeta. Mentre espero, la noia que ve darrera meu es diposa a pagar i li diuen que no va el datàfon (m’acaben de cobrar a mi!) i paga diligentment en metàl·lic, això sí, a través d’una maquineta perquè no hagin de tocar els diners amb la mà i, de passada, comproven que no hi hagin bitllets falsos. (Oh, Déu meu! Quina gran enganyifa! Quina estafa! Quina manera més barroera de generar diner negre!).

Em fan la foto (horrosa!, però què més dona pel que ha de servir…), passo pel psicotècnic (“vostè prén pastilles per dormir?”), la prova d’habilitat motora i passo a la sala d’espera per la revisió mèdica.

La revisió mèdica consisteix en dir si tinc alguna malaltia i dir quins medicaments prenc. Pregunto què hi té a veure les meves malalties amb un tràmit burocràtic com és la renovació del carnet de conduir. La doctora, dona, estrangera i de color, cosa que em fa suposar (prejudici meu) que l’han hagut de menysprear cruelment per la seva procedència (cosa que es fa especialment cruenta en llocs desafavorits socialment, com és el cas del lloc on vaig anar) se’m queda mirant com dient “és obligatori”. Pregunto que què passa si dic que no tinc res i em contesta que ella no hi pot fer res, però ella signa una autorització sobre una mentida personal de qui aporta les dades. Després d’un petit intent de discusió que no portava enlloc i després d’anar anotant les diferentes malalties, encara em fa la broma que si potser també tinc diabetis (…) (si tinc hi pertensió i prenc estatines, el proper és diabetis) i es permet el luxe de dir-me que prenent tants medicaments hauria d’estar prenent un protector d’estòmac (…). Finalment acaba dient-me que, per més de quatre medicaments que afecten a òrgans interns, ells han de demanar un informe mèdic. Aquí esclato. A la meva manera, molt calmadament, però fart de la pressa de pèl de tot plegat. Per una cantó em sap greu que tinguin aquella persona allà fent “revisions mèdiques” (omplint un formulari) on molt possiblement li estaran pagant el mínim del mínim, però per una altra em sap greu que algú que no coneix la meva història mèdica, el què, el com i el perquè de tot allò que prenc, es permeti el luxe d’opinar si haig de prendre més coses o menys i, fins i tot, es pensi que encara m’estic amagant alguna malaltia (diabetis).

Després del meu esclat d’impotència, per no mentir quan cal mentir, i que perquè prenc més de quatre medicaments hauria de portar un informe mèdic, em diu que el fet de que m’informi d’allò no vol dir que no tingui intenció de donar-me la validació final per la renovació. Amb tot, lluny d’acabar-se aquí la cosa, em pregunta si les ulleres que porto a mode de diadema al cap, les faig servir per conduir. Li dic que no, que són per veure-hi d’aprop, que de lluny hi veig la mar de bé, tot i que en l’últim any he notat bastant pèrdua de visió. Com mig enfadada després d’aquesta mig discusió, em diu que llegeixi l’última línia. No veia una puta lletra! De l’última línia no hi veia res! Llavors em diu que de la penúltima. Les hi dic totes, tot i que, uns segons després, me n’adono que una lletra l’he confós per una altra. Rectifico. Em dona el provisional.


Òptica

Contrariat enormement pel que m’acaba de passar, me’n vaig a l’òptica i pregunto què val canviar uns vidres, perquè trobo que l’última vegada que em vaig canviar les ulleres em van cobrar un ull de la cara per uns vidres i una montura amb les que, al final, no hi veia correctament: tot era borrós. Sí, al final em van canviar un vidre, però l’angoixa que vaig passar portant unes ulleres que m’havien costat un ronyó i que, a sobre, em deien que m’havia d’acostumar (quan estaven mal muntades), només ho sé jo.

Amb les ulleres d’ara, d’aprop hi veig perfectament, però fallo de lluny. Em diu el preu, però em donen hora per l’endemà que és quan hi serà l’optometrista. Em pregunta el nom i els el dono, però erròniament em diu Albert. La corregeixo, però veig que torna a apuntar Albert. La corregeixo un segon cop i, tot i així, em despedeix amb un fins demà Albert. Aix…

Torno l’endemà i em comença a obrir la fitxa… com Albert. La torno a corregir i finalment ho apunta correctament. Em diu que faig cara d’Albert, que quan anava a l’escola hi havia un Albert Vilanova. El meu cosí! (Mentre esperava al taulell, un senyor molt gran amb problemes amb un audífon –excés de cera– també li canvia el nom i també li diu que fa cara d’allò que ella ha decidit rebatejar…)

Em fan una prova amb una màquina i després em fan entrar a la sala fosca on fan les proves de sempre, però, en la meva opinió, aquest cop més completes. Em diuen que no només portava unes ulleres de treball de dues distàncies curtes, sinó que, a més a més, portava correcció per l’astigmatisme. No en tenia constància.

Efectivament, del que més he perdut és vista de lluny. Ara ja no veig res pràcticament, però al sortir d’aquesta sala em pregunten que com vull les progressives, si de lluny i de prop o com ara per treballar. En definitiva, que em sembla que he demanat uns vidres exactament amb la mateixa graduació que portava fins ara… si seré gilipolles…



Córrer

Pel vespre, just abans de pondre’s el sol, vaig sortir a córrer i no estava molt motivat: anava justet d’energia, però, com s’acostuma a dir, “si no estàs motivat per entrenar, entrena desmotivat”. La qüestió és que em notava una mica pesat i farragós, sense gaire energia i, pràcticament només sortir a fer el meu circuit per muntanya, vaig ensopegar amb una pedra o potser una branca, com m’ha passat tantes vegades, però en comptes de recuperar la posició normal, vaig acabar pel terra. Vaig parar el cop amb les mans, l’espatlla dreta i, tot fent mitja voltereta, una mica amb el cap, anant a parar al marge del camí amb la immensa sort de caure panxa enlaire sobre uns matolls secs i sense espines. Allà m’hi vaig quedar un parell de minuts intentant analitzar què havia passat. En un altre lloc del camí m’hagués pogut matar o perdre el coneixement. No em va passar res d’allò i pràcticament no tenia rascades. Recuperat, vaig seguir corrents.

No tenia cap tipus de molèstia, així que vaig fer com si res, però, això sí, sabent que per alguna estranya raó anava més fatigat del que és normal i sabent també que quan vaig massa fatigat arrossego els peus i puc caure, anava amb compte i, sobretot, mirant de no arrastrar els peus. En un tram molt maco del recorregut amb petits tobogans, experimentava fent saltironets com un cabriol.

Més endavant, però, vaig tornar a ensopegar i aquest cop em vaig fer una bona rascada a les mans, deixant una bona cap de pell aixecada. També als braços i al genoll. Ara sí m’havia fet més mal, però realment estava més molest amb mi mateix per la meva falta de agilitat que per una altra cosa. Podia seguir corrents tranquil·lament. Vaig arribar a casa, em vaig hidratar, sopar i dormir.

Aquesta nit passada m’he notat un son més pesat del normal i, quan m’he despertat, em començava a fer mal tot el cos, especialment l’espatlla dreta. Sense rascades molt profundes, les dues caigudes m’han deixat el cos totalment baldat i tinc una bona contusió a l’espatlla dreta que se m’ha anat fent cada cop més evident al llarg del dia.



I fins aquí, això és tot pel que porto de setmana…




“¡Ay, Dios mío! ¡Qué calvario estoy pasando!
Otra, otra, otra y otra… cuántas batallas tengo abiertas. Que no salgo de una y…
¡Que no aprendo! ¡No doy una! ¡No doy una!”
[ Ignatius Farray ]

Cap comentari:

Publica un comentari