Bloc personal,

Personalitat amb tendència esquizoide

ADVERTÈNCIES. La informació aquí descrita no ofereix assessorament mèdic, diagnòstics o tractament. El material contingut en aquesta pàgina és única i exclusivament per a un propòsit informatiu. No me’n faig responsable de cap manera del seu contingut i ús, o sobre decisions o accions preses sobre la base del contingut d’aquesta informació, i aquesta no es pot prendre cap manera com a consell final o específic. Tot ús i/o aplicació de la informació continguda en aquest lloc serà de l’exclusiva responsabilitat de qui apliqui aquesta informació. No hauríeu de guiar-vos per aquesta informació com un substitut, ni substitueix l’assessorament mèdic professional, diagnosi o tractament. Si teniu algun dubte o pregunta sobre la vostra salut sempre hauríeu de consultar al vostre metge o professional de la salut. No ignoreu o retrasseu la consulta mèdica o relacionada amb la salut per alguna cosa que hagueu pogut llegir en aquesta pàgina.

En un moment donat em vaig “autodiagnosticar” (sí, això que no s’ha de fer mai) com una persona amb tendència esquizoide per evitació. Realment el transtorn esquizoide de la personalitat i el transtorn de la personalitat per evitació són transtorns prou diferents si bé mantenen molts trets en comú. Aquest text és un “refregit” de diferentes informacions que he anat recopilant d’aquí i dallà per entendrem una mica millor.


Índex



Què és el transtorn esquizoide de la personalitat?

El trastorn esquizoide de la personalitat (TEP) està englobat dins del grup A dels trastorns de la personalitat. Els individus que ho pateixen tenen un gran distanciament de les relacions socials i una restricció de l’expressió emocional. Pot aparèixer durant la infància o l’adolescència encara que se sol diagnosticar en l’edat adulta. La seva prevalença s’estima en menys de l’1% de la població. Malgrat la definició en alguns diccionaris és diferent de l’esquizofrènia (ho defineixen erròniament com una constitució mental que predisposa l’esquizofrènia o amb tendència a l’esquizofrènia).


Com es manifesta?

Hi ha set criteris que configuren la personalitat del subjecte esquizoide, dels quals ha de complir almenys quatre perquè li sigui diagnosticat el trastorn. Són els següents:
  1. Ni vol ni gaudeix de les relacions interpersonals, inclòs el formar part d’una família (no demostren tenir desitjos d’intimitat ni de formar llaços amistosos).
  2. Tria gairebé sempre activitats solitàries (solen emprar el temps en si mateixos, més que estar amb altres persones).
  3. Té escàs o cap interès en tenir experiències sexuals amb una altra persona.
  4. Gaudeix amb poques o cap activitat (solen preferir activitats abstractes i mecàniques com jocs d’ordinador i matemàtics).
  5. No té amics íntims o persones de confiança, a part dels familiars de primer grau.
  6. Es mostra indiferent als afalacs o crítiques dels altres (habitualment mostren un aspecte “tou” sense reactivitat emocional visible).
  7. Mostra fredor emocional, distanciament o aplanament de l’afectivitat (no solen experimentar emocions fortes d’ira o alegria).


Com són aquests subjectes?

Una de les característiques més fàcils de reconèixer en aquests subjectes és que passen la major part del seu temps tancats a la seva habitació. En la vida quotidiana poden tenir dificultats especials per expressar la ira, fins i tot en situacions en què la provocació és directa. Les seves vides semblen no anar enlloc i solen reaccionar passivament fins i tot davant les situacions més adverses. D’altra banda, la seva activitat laboral pot estar deteriorada si suposa tractar amb altres persones de qualsevol manera, encara que en activitats laborals que es desenvolupen en un ambient aïllat poden desenvolupar-se bé. A més de tot això, els subjectes esquizoides poden experimentar episodis psicòtics molt breus (que duren minuts o hores) en resposta a l’estrès. Finalment, el trastorn esquizoide de la personalitat se sol observar simultàniament amb els trastorns de la personalitat esquizotípic, paranoide i per evitació.


Relacions socials

D’acord amb Gunderson els individus amb trastorn esquizoide de la personalitat es troben perduts sense les persones que normalment es troba al seu voltant perquè necessiten d’una sensació de seguretat i estabilitat. No obstant això, quan l’espai personal vital és envaït, es troben ofegats i senten la necessitat de alliberar-se i ser independents. Les persones amb personalitat esquizoide són més feliços quan es troben en relacions en les quals el company demanda poques exigències emocionals o íntimes.

Les persones amb personalitat esquizoide són vists com distants, freds i indiferents, el que els causa alguns problemes socials i poden patir assetjament en els diversos plans de la seva existència, escolar, laboral, familiar, i en general una devolució social de la seva indiferència. La major part d’aquests individus tenen dificultats establint relacions personals o expressant els seus sentiments d’una manera significativa, i poden romandre passius en situacions desfavorables. A causa de la falta de comunicació amb altres persones, aquells diagnosticats amb trastorn esquizoide poden no tenir un reflex clar d’ells mateixos i saber què tal es porten amb altres. El reflex és important perquè siguin més conscients de si mateixos i de les seves accions en entorns socials. El seu món interior els resulta suficient i les seves idees les consideren de valor objectiu, sent capaços de portar adreces oposades a les de la normalitat grupal del seu entorn i de desafiar-les. Existeix una fòbia grupal característica.

Les persones amb trastorn esquizoide de la personalitat són sovint sexualment apàtics, encara que normalment no pateixen d’anorgàsmia. Molts esquizoides tenen necessitats sexuals normals i prefereixen masturbar-se en lloc d’haver de enfrontar-se als aspectes socials de trobar una parella sexual. Per tant, les seves necessitats sexuals poden semblar menors que en el cas dels no esquizoides, ja que el esquizoide prefereix romandre sol. Quan tenen sexe, aquests individus sovint senten que el seu espai personal és violat, i comunament senten que la masturbació o l’abstinència sexual és preferible a la pèrdua de la intimitat que han de suportar per tenir sexe.

Les persones amb TEP prefereixen la independència, la soledat i la desafecció. També estan còmodes amb el fet que tenen una incapacitat per l’extraversió. Tot i que experimenten poc l’ansietat, poden fins i tot veure la diferència entre ells i la resta del món.

Un pacient amb TEP va comentar que no podia gaudir plenament de la vida que té perquè sent que està vivint en una closca. A més, ha assenyalat que la seva inestabilitat angoixava la seva dona. D’acord amb Beck i Freeman, els pacients amb trastorns de la personalitat esquizoide es consideren “més observadors que participants en el món que els envolta”.


Coses bones...

A part les diferències individuals, en l’esquizoide de graus mitjà i baix podem trobar les següents virtuts:
  • Com a conseqüència del problema de relació, l’esquizoide ha de fer la seva vida i progressar pel seu compte. No participarà en equips de treball o aprenentatge (a part del treball amb el que es guanya la vida). Aprendrà pel seu compte, independentment. Podrà ser un AUTODIDACTE.
  • Força especialistes assenyalen l’esquizoide seva notable CREATIVITAT. Aquesta virtut no es pot atribuir a tots els esquizoides amb caràcter general, però sí a alguns d’ells en particular.
  • Ell, desapassionat i independent, pot prendre distància del corrent general i presentar les seves pròpies idees i plantejaments fora de qualsevol corrent, amb total ORIGINALITAT.
  • La fredor que se li atribueix, es manifesta a l’exterior, però interiorment, en la distància curta, es mostra SENSIBLE.
  • Malgrat la seva desafecció i fredor és EMOCIONALMENT NECESSITAT.
  • També es pot lloar la seva INDEPENDÈNCIA.
  • El desinterès li permet distanciar-se de la gent i tenir una ment i un cor nets, LLIURE DE PREJUDICIS I TÒPICS, entre els quals es mou la massa social.
  • Com qualsevol introvertit l’esquizoide té una RICA VIDA INTERIOR.


El dia a dia d’un esquizoide

1.- Per què tothom parla amb tothom?
Em passava amb alguna freqüència: havia d’anar a reunions de 50-80 persones, companys de treball. Quan arribava a la sala allà tothom parlava amb tothom, hi havia molts grupets de 3, 5 o 7 persones i jo era l’únic que quedava sol. Tots gaudien molt en aquella situació. A mi, en canvi, m’era impossible entrar en cap cercle i ningú anava a ajudar-me per formar part de qualsevol grup, el que per a tothom era el més natural per a mi era impossible. Allò per mi no tenia cap gràcia.

2.- Reclusió o no reclusió
Alguns esquizoides surten al món, al mercat de treball, els caps de setmana surten a ballar i alternar... han de complir amb els convencionalismes socials. L’estrès ve de seguida. I aviat l’ansietat. La seqüela inevitable serà un gran malestar amb probabilitat de trastorns físics i psíquics: neurosi, fatiga, dispèpsies, distímia... el cost pot ser alt i de vegades excessiu. Altres tot just surten de casa. S’adapten a viure la seva soledat de manera gairebé total. No s’incorporen al món del treball, no es casen. Viuen reclosos a casa i fins i tot a la seva habitació. Es queden a cobert d’un munt de problemes, però el cost de la solitud total-de vegades també de la penúria econòmica-és també molt alt. Les dues opcions tenen avantatges i inconvenients. Però, en general, les necessitats econòmiques solen ser decisives: la situació ideal passaria per:
  • solvència econòmica,
  • coneixement de la condició de esquizoide,
  • relacions socials mínimes,
  • ocupació d’acord amb les aptituds.
Hi ha joves esquizoides que, sense solvència econòmica, es limiten a quedar-se a casa vivint a compte dels pares.

3.- Compromisos
És dur per al esquizoide afrontar compromisos que li involucrin i atenció a altres persones (matrimoni, paternitat-maternitat, ocupació...). Aquests compromisos imposen una rutina d’interrelacions personals diàries i ineludibles. Les relacions personals –i pitjor encara si la relació és amb un grup– són una cosa que pot arribar a ser molt penosa. La tensió, l’estrès, el trastorn... poden arribar i no es podrà fugir ni abandonar. De vegades s’arriba a situacions desesperades. Els esquizoides que es dediquen a una professió hauran de posar la màxima cura en això. Quasi sempre tindran molts problemes de qualsevol tipus (mobbing, aïllament, discriminacions...) i en tots els casos hi haurà perill de patacades i patiment. Cal escapar de qualsevol professió de cara al públic i igualment si el treball obliga a implicar-se en un equip o grup. És fonamental que l’esquizoide conegui les seves possibilitats. I les seves limitacions, que són bastants. És molt freqüent que l’esquizoide quedi solter. I els que tenen parella es poden veure empesos amb força cap a la separació. Un cop separats ni tan sols sabran que la raó última ha estat la seva personalitat. Ells mateixos creuran que la causa ha estat qualsevol circumstància anecdòtica.

4.- El telèfon
El telèfon mòbil em sobra. Si ho tingués no ho faria servir. En realitat el telèfon fix el faig servir molt poc. Alguna crida a algun organisme oficial i molt poc més. En èpoques aïllades, quan has tingut alguna relació especial amb un amic, amb la mare i aquí s’acaba la història. El telèfon també serveix per rebre trucades. Però el meu telèfon no sona mai. No hi ha ningú que cridi per mi. Si tens una relació permanent i constant l’ús es limitarà a aquesta persona. No hi ha més. Les trucades seran per algun assumpte molt concret. Res de cridar per veure com et va, perquè ara vull parlar amb algú, per explicar l’última xafarderia, perquè he arribat a casa i no hi ha ningú, perquè vull estar en contacte amb aquesta persona, per donar-li el condol, per felicitar-la pel seu aniversari... I és que fins i tot la comunicació telefònica és difícil per a nosaltres.

5.- Llegir i escriure
La lectura és un recurs molt important per a nosaltres. A través d’ella entrem en contacte amb una altra persona, amb els seus coneixements, amb el seu estat d’ànim, amb les seves necessitats, amb les seves decepcions..., i tot això sense cap problema. L’escriptura en canvi és un altra tema. De vegades gaudim d’una correspondència personal, podem xatejar o passar el nostre temps en el Messenger si hem entrat en sintonia amb el nostre interlocutor/a. De vegades ens falla l’empatia, ens costa la relació epistolar, ens bloquegem en un fòrum on entra molta gent i no aconseguim anar al Messenger.

6.- Què tindran els nens
¿Què tindran els nens que juguen naturalment amb altres nens d’altres races i sembla que no s’adonen que es relacionen amb disminuïts físics o psíquics sense cap problema, que juguen amb els més grans si aquests es baixen al seu nivell, que sembla que no els importa si ets jove o vell? Doncs els nens tenen alguna cosa especial perquè ens oprimeixen poc o gens i amb ells podem jugar, explicar contes, organitzar activitats, fins que entren en la pubertat i aquí s’acaba l’encant.

7.- Com divertir-se
Per descomptat no de la forma convencional. No juguis en terreny desfavorable perquè perdràs la partida. El ball pot ser un fracàs. En les cites, el flirteig i el lliguar, activitat apassionant d’altra banda i sobretot per a altres, per a tu pot ser decebedor. Veuràs que et falten recursos, que ets maldestre, que, si insisteixes en això, et sents ridícul i fracasses. Encara que ho facin tots, tu no has de sentir-te obligat a seguir la corrent. A més, moltes vegades ni tan sols et sentiràs a gust... Llavors, per què insistir? Millor busca el teu propi camí, fet a mida. No et sentis obligat a ser com els altres, com tots.

8.- Assistència a festes
Sí, però que siguin poques. L’assistència a aquest tipus d’actes sol ser poc satisfactòria. Així doncs: pocs actes i estar poc temps en ells. Si estàs casat, assisteix als imprescindibles dels que vagi la teva dona. En la vida social és millor deixar la iniciativa al cònjuge i si pot ser, poc i per poc temps. Cas a part és quan, per qualsevol circumstància, et trobis a gust: llavors sí que pots estirar el temps com vulguis. Però si estàs patint, aixeca’t i estira les cames, fes un passeig, fes una volta, vés a respirar l’aire, tira’t una migdiada i oblida’t de tots i, quan puguis, esfuma’t i desapareix. I això fes-ho amb educació, sense donar explicacions, amb convenciment, no demanis perdó per ser com ets. I no esperis que et comprenguin. En aquestes situacions els llocs oberts tenen un evident avantatge: en els llocs tancats i petits és més difícil escapolir. Si en els àpats d’empresa veus que t’ho passes malament, per què insistir? Busca’t la vida d’altra banda.

9.- Sentir-se estrany
Una sensació molt estesa entre els esquizoides abans de prendre consciència de la seva situació és la de sentir-se “estrany”. Volen ser un més i tenen constantment el referent que la societat els proposa i s’adonen que no són el que s’espera d’ells. Aquesta sensació pot crear bastant neguit i la sensació d’estar com fora de lloc. L’erosió de l’autoestima és també notable: poden considerar que qualsevol dels altres, per aquesta “raresa” és superior. El prendre consciència de ser esquizoide, de saber que el seu té un nom i que hi ha un petit món esquizoide suposa automàticament amb molta freqüència un autèntic alleujament.

10.- El passeig
Vivim a la ciutat i de tant en tant sortim a passejar. Però el passeig pels voltants de la casa serà una molèstia, perquè ens creuarem amb coneguts i veïns, als quals hem de saludar i la salutació, l’entrar en contacte personal, ens resulta penós. Serà inútil que tractem de ser amables, de dibuixar un somriure fals. No hi ha empatia i no sortirà gens bé. No obstant això, els convencionalismes socials ens obliguen, almenys, a saludar. Els veïns captaran el nostre disgust i tot resultarà incòmode. Què fer? Uns donaran el passeig de tota manera saludant penosament l’imprescindible. Altres donaran el passeig sense saludar a ningú. I altres es calaran una caputxa i/o unes ulleres negres i/o es posaran uns auriculars per sentir música i passaran de llarg tractant de no estar per a ningú.

11.- Internet
Per a l’esquizoide, suposa una gran dificultat l’encaix en la societat en què viu. Generalment acaba per viure al marge d’ella. A internet es pot accedir individualment i això suposa una excel lent oportunitat. Aquí es poden escollir els temps i els llocs, i realitzar tota una socialització en forma de succedani, encara que no podrà substituir a la vida real.

12.- Inadaptats
Els esquizoides som persones que no tenim capacitat per ser un ciutadà més, per participar en les reunions dels veïns del portal o del barri, per formar part del grup parroquial de catequesi, per militar amb altres companys en un partit polític o sindicat, per anar als menjars de fi de curs amb els companys de treball... Ens és difícil encaixar en la societat, tant en el món laboral com en el relacional. Anem on anem sempre hi haurà persones amb les que haurem de conviure. Ho intentarem però sempre anirà tot forçat, grinyolant, tindrem la sensació de ser uns inadaptats.

13.- Em puc enamorar?
No de la mateixa manera que tot el món. El nostre enamorament, millor que amor, l’anomenarem tendresa. Serà un “enamorament” de tendresa... Els esquizoides podem tenir parella. La naturalesa ens recompensarà amb suaus emocions de complaença, satisfacció, autoestima i cert grau d’il·lusió. No han d’esperar de nosaltres que posem passió, que perdem el cap, que donem senyals importants d’afecte, que expressem el nostre amor amb detalls, que satisfem la nostra parella amb uns “t’estimo” confessats sense esforç i amb plaer quantes vegades calgui. Per a nosaltres serà una mica més difícil, però és possible. De fet alguns estan casats en matrimoni estable.

14.- Assetjament
Si ets membre d’un grup no seràs objecte d’assetjament en el treball, el grup et protegirà. Si saps defensar-te i deixar anar l’agressivitat, si ets capaç de fer mal s’ho pensaran dues vegades abans de acosar-te. Però si no tens ni una cosa ni l’altra, si estàs totalment aïllat i no ets agressiu, qualsevol mediocre et pot atacar. L’esquizoide és un bon blanc per fer mobbing. Personalment he estat objecte de persecució per companys de treball en dues ocasions: en una ocasió eren dos i en una altra tres. Es tractava de companys, sense autoritat sobre mi... poc mal podien fer-me i poc mal em van fer.

15.- Conversa
Uns nois se senten al carrer, qualsevol dissabte a la nit i parlen. Les converses són anodines, insubstancials. Realment és igual que es diguin coses o que no es digui res: estan junts i això els fa sentir bé. L’important és estar junts. L’esquizoide no gaudeix per la companyia: la companyia no li fa sentir bé. Si la conversa té interès, podrà gaudir-ne i en tindrà un plaer intel·lectual. Si la conversa és intranscendent no hi haurà motiu per continuar en la xerrada. A partir d’aquí arriba l’avorriment. De vegades s’atribueix a l’esquizoide que en la conversa es queda curt, que parla poc, que és avorrit. El dèficit de l’esquizoide en la conversa no està en la manca de coneixements sinó en la manca d’emocions positives com l’empatia i l’alegria.

16.- Sentit de l’humor esquizoide
Estàs amb alguns companys i/o amics. Tots semblen de bon humor. Tenen ganes de riure. Algú explica qualsevol cosa i tots riuen i es rialles. Un altre se’n surt amb qualsevol ocurrència, disbarat, inconveniència, obscenitat... és igual, tots ho celebren amb rialles i crits i tu estàs desconcertat: res d’això et fa gràcia. Si et quedes impassible, possiblement t’increpin o es burlin de tu. A més tens la impressió desagradable d’estar fora de lloc. Si decideixes sobreposar i riure com els altres, el teu riure sonarà fals i aquesta situació tampoc et farà feliç. Si el nostre estat d’ànim és normal el nostre sentit de l’humor no s’ha d’expressar en forma de rialla sinó més aviat a través de la ironia, el sarcasme, el doble sentit, el cop d’efecte, l’acudit intel·ligent, fora de la barroeria o grolleria.

17.- Un casament esquizoide
El dia del meu casament, vaig anar a l’hora a l’església catòlica de la ciutat. També hi eren la núvia, vestida amb vestit de carrer. Les persones convidades eren 4: una de les meves germanes, el seu xicot, un amic del nuvi i una amiga de la núvia. La minsa comitiva es va dirigir al temple. Va aparèixer un fotògraf, el de sempre: s’assabentava de la celebració de les cerimònies al jutjat i sense més es presentava. Em vaig dirigir a ell i el vaig acomiadar. Va venir el capellà i els 7 entrem per celebrar la cerimònia. No hi va haver música, ni flors, ni llums, ni desfilada, ni públic, ni convidats, ni arres, ni missa. El celebrant va canviar unes paraules amb els contraents sobre el matrimoni, a continuació es van pronunciar les paraules del ritual. Així va acabar la cerimònia. La durada de la cerimònia no va sobrepassar els 10 minuts. A la sagristia estampem les signatures del compromís religiós i civil. (Hi havia un funcionari de l’estat). Sortim fora i busquem algun restaurant per menjar. Això va succeir en l’Espanya de 1978. Per a mi va ser un casament possible. Un casament normal hagués estat massa penós. Em falta afegir que els meus pares, que residien a la ciutat, tampoc van venir. Avui, 30 anys després, aquell matrimoni roman unit i, en la mesura del possible, feliç.

18.- Necessitat de pertinença
L’èxit de l’home com a espècie s’ha basat en la pertinença a un grup. Ara, només el fet de pertànyer a un grup, ens fa sentir-nos bé. Aquesta necessitat és atesa espontàniament per la major part de la gent, de manera que no l’enyoren, no la troben a faltar. L’esquizoide, en canvi, bé perquè no l’encerta o bé perquè no li interessa, viu al marge del grup, fins i tot al marge de la família. Per això en ell es deslliga la nostàlgia del grup, de ser part d’alguna cosa, de ser algú en algun lloc. En l’esquizoide la necessitat de pertinença roman viva sempre, perquè mai s’integra plenament en la societat.

19.- No ser compresos
Quan l’esquizoide és menor d’edat, el seu benestar és responsabilitat dels seus pares i professors. Fins al dia d’avui i en espera de millors temps, aquestes persones vénen suportant massa vegades la incomprensió tant de pares com de professors, tutors i la del propi psicòleg. El desconeixement durant tant temps del fenomen esquizoide ha fet que a aquests individus, diferents als altres, se’ls exigís el mateix. Aquesta situació anirà millorant conforme la problemàtica esquizoide vagi sent més i més coneguda.

20.- La cara dels esquizoides
De la cara dels esquizoides podem dir que:
  • El seu gest és poc expressiu, de vegades hermètic.
  • No sosté la mirada.
  • La seva veu té poca força.
  • Parla poc.
  • La seva actitud habitual és seriosa.
(Un esquizoide molt cèlebre va ser Franz Kafka).

2 comentaris:

Orientación Psicológica ha dit...

Hola! No sé com he topat amb aquest blog buscant info per una pàgina meva sobre el trastorn esquizoide i, com a psicòlegs que som, ens ha agradat molt veure com has pogut compartir aquestes experiències teves! Una abraçada!

ricardvilanova ha dit...

Gràcies pel comentari.

Publica un comentari