Bloc personal,

dimarts, 23 d’abril del 2024

The World is Dancing, vol. 1 (2021)

[532]

Valoració



Fitxa tècnica

Kazuto Mihara (guió, dibuix i tinta)
(ワールド イズ ダンシング - Wārudo Izu danshingu)

[ Manga seinen, històric, arts escèniques ]
Tumangaonline (en espanyol)
Mangatoto (en anglès)
Kondansha (Morning) (23/08/21 al Japó)

8 capítols (1-8) - 192 pàgines - format B6 (130 x 183 x 14 mm)
MyAnimeList (N/A) (172)


Sinopsi

Kodansha US:
“Nascut en una vida d'actuació i dansa amb un grup de teatre itinerant al Japó del segle XIV, l’Oniyasha, de 12 anys, té un problema: no sap quin sentit té res. ‘Per què he de trepitjar aquí amb el peu esquerre en lloc del dret? Per què una actuació és bona i una altra dolenta? Per què la gent balla?’ Tot sembla perfectament arbitrari, fins que una trobada casual en una barraca deteriorada el posa en un camí per revolucionar la forma d'art i influir en gran part de la cultura japonesa futura.

Un relat de ficció dels primers anys de la vida del Zeami Motokiyo (Oniyasha), el fundador del teatre noh modern, l'art teatral més antic del món, el viatge d'aquest artista en la majoria d'edat dona vida a un home molt avançat al seu temps durant una de les èpoques més vibrants culturalment i socialment del Japó.”

Crítica

De tot s’aprèn: ara toca saber què és el noh

Una història autoconclusiva de sis volums publicada entre 2021 i 2022.

Pel meu gust té tots els ingredients necessaris perquè m’agradi. La història m’agrada i també la manera en què està explicada. El meu propi interès fa que, cada nou concepte que no sé què és, el cerqui i intenti contextualtizar-lo.

El dibuix no em desagrada, però hi ha alguna cosa que no sé explicar que em grinyola: potser el personatge principal és massa infantil? No ho sé…




Resum (amb espòilers)

Introducció. Sovint s'anomena noh l'art teatral més antic del món. Sens dubte, és un dels més antics i el més inalterat. Consta de dansa, teatre i música interpretada amb màscares i moviments lents i deliberats, va ser establert en la seva forma actual a finals del segle XIV per l'actor i dramaturg Zeami i el seu pare Kan'ami.

The World Is Dancing imagina el viatge del jove artista Zeami, conegut en la infància com Oniyasha, mentre creix sota la tutela del seu pare a la companyia de teatre Kanze. Nascut a la vida del teatre i qüestionant-se el seu lloc en ella, l’Oniyasha, de 12 anys, no pot entendre per què la gent sent la necessitat de ballar, i molt menys de veure que els altres ho fan. Amb una ment sense parar de preguntes, l’Oniyasha troba lliçons i inspiració en els personatges vibrants i les adversitats del seu temps.

Aquesta història té lloc durant un període de relativa pau a l'era Muromachi, quan hi va haver un gran floriment de les arts. Estava presidit pel shōgun, que estava assegut a cavall d'una estricta jerarquia feudal que arribava a través de la noblesa fins als samurais, camperols, artesans i comerciants humils. Hi havia un gran abisme entre les classes més altes i les més baixes, però els membres de la classe d'entreteniment eren únics perquè podien viatjar en cercles a tots els nivells de la societat, ja fos actuant per als camperols al camp o per al mateix shōgun.

==

1.- Bo!. L’Oniyasha, que més endavant serà universalment conegut amb el nom de Zeami Motokiyo, compilador de les regles bàsiques del noh, un dels tipus principals de teatre clàssic japonès amb un estil teatral que combina la pantomima i els jocs de paraules, ara té dotze anys i és fill del Kan'ami (Saburo Kiyotsugu), fundador de la companyia Kanze. Qüestiona tot el que veu i és constantment reganyat pel seu pare mentre assaja els passos de ball o desmunta la tramoia de l’última actuació.

2.- Cos. Un bon dia, observa una dona ballant el shirabyoshi (animadores japoneses que cantaven cançons i interpretaven danses ballant vestits d'homes) amb una força que no havia pogut apreciar mai anteriorment, mostrant el seu talent de manera tan natural com respira… i això que ell ha vist la força interpretativa del seu pare i altres actors de reconegut mèrit, que són contractats pel mateix shōgun. Mentre l’observa ballar d’amagades, se n’adona que és una prostituta amb tuberculosi que abans havia estat ballarina i, a base d’observar, ell millora el seu ball. Està obsessionat en que ell no té talent, però ella li fa veure que sí té cos i que els que, com ells, no tenen el llinatge per empunyar una katana, només tenen el ball per viure com persones. El seu pare, sense que ell ho sàpiga, paga a la prostituta amb un bossa de monedes, però quan l’Oniyasha se n’assabenta, s’enfada amb el seu pare, li roba la bossa de les monedes a la dona i se l’estampa contra la cara al seu pare, perquè, en el moment en què li paga, el seu ball perd la puresa que tenia fins aquell moment. El seu pare s’hi torna i l’estomaca perquè fer-li entendre que el seu art ha de ser compensat.

3.- Dansa frenètica. L’Oniyasha es regira i ha de ser tancat en un magatzem fins que, al final, reconeix el seu egoïsme. El Junigoro, un jove actor que també l’instrueix, el va a visitar i li diu alguna cosa que no sabem de la prostituta ballarina amb tuberculosi. L’Oniyasha s’escapa del magatzem i se la troba morta. La porta al cementiri, balla en el seu honor i, al mateix temps, promet portar el seu art als escenaris. Balla tan bé, que captaires que hi viuen a prop, observen com fins i tot les ànimes dels morts observen l’impecable ball. Després, avergonyit i amb el cor trencat es posa a ballar una dansa frenètica popular amb la gent del poble com una forma de suportar la desolació i descobreix com el seu propi cos es mou sol.

4.- Temperament. En unes festes populars, l’Oniyasha observa les diferències i similituds entre el shishimai (dansa tradicional del lleó) i el sarugaku (teatre popular similar al circ que combina acrobàcies, malabars i pantomima, de vegades combinades amb balls de tambor). També és testimoni de les lluites entre artistes, tots miserables i pobres com rates amb origens rurals, que s’esbatussen per quatre engrunes de pa en forma de treball per actuacions com servei religiós durant festivals a temples i santuaris o com a entreteniment per a poblats agrícoles. El dengaku (celebració rústica japonesa en la plantació de l’arròs) competia amb el shishimai (dansa tradicional del lleó), el sarugaku (acrobàcies, malabars i pantomima), el kugutsu (?), el biwa hōshi (sacerdots invidents ambulants amb llaüts)… El nostre Oniyasha amb la companyia Kanze del seu pare Kan’ami treballaven el sarugaku fins que van depurar, estilitzar i donar prestigi al noh.

Des de la seva experiència amb la dona tuberculosa, sense tenir una sola línia de diàleg ni haver de ballar dalt de l’escenari, la seva presència comença a ser advertida pel públic. En un descans, quan uns lladres intenten robar-lo, practica ganyotes ferotges amb una mica de mímica i aconsegueix escapar-se. Observa ben sorprès com el seu cos ara és capaç de saltar amb facilitat i molta rapidesa per damunt d’un parell de delinqüents.

5.- Afecte a tu. Just posat fora de perill, es troba un misteriós pagès que està llaurant un tros de terra, que coneix la seva trajectòria artística i la del seu pare que, amb un sol moviment de mà, enxampa un grapat d’insectes, els esclafa i els llença al riu per alimentar els peixos. L’Oniyasha li pregunta com ho ha fet i ell li contesta que escolti el so de la forma que ressona en el seu interior. Li parla del yūgen, concepte estètic tradicional japonès amb diferents traduccions, però que, més endavant, el Zeami utilitzarà per crear metàfores constants a partir d’imatges de la natura (p.e. “neu en un bol de plata” representa “la flor de la tranquil·litat”). Comença a fer un ball simple i ben natural amb el que utilitza el mínim esforç amb la màxima eficiència. En la meva opinió, el que avui en dia es coneix com flow. L’Oniyasha ho vol aprendre i el pagès el posa primer a llaurar la terra. L’endemà li parla de la bondat innata de l’Oniyasha i li diu que no necessita ser una còpia del seu pare: només ha d’absorbir cada nota del món.

De tornada a casa, es torna a trobar els lladres que es dediquen a demanar peatge per circular pel camí mentre discuteixen amb un noi el preu del pas. Veient que no arriben a cap acord i els lladres es disposen a matar el noi, l’Oniyasha salta i desarma els lladres en un moviment ràpid i fluid. Amb tot, han de fugir corrents i l’Oniyasha l’agafa per la mà, però se n’adona que li falta el braç esquerra; també se n’adona que és una noia.

6.- El final de l’arc de Sant Martí. Després de córrer arriben a un mercat de parades improvisades que s’acaba de muntar. La noia es presenta com Satsuki mentre li va explicant el significat sagrat del mercat que es munta al final de l’arc de Sant Martí. Just en aquest moment són enxampats pels lladres que es proposen vendre’ls com esclaus. La Satsuki mossega un dels lladres i aquest treu un ganivet disposat a desbudellar-la. Al moment, una dona corpulenta, la Mokudai, la responsable del mercat, enxampa el lladre per la cara i l’estampa contra el company al moment que crida que allò és un mercat sagrat i surten cames ajudeu-me.

Després d’això, l’Oniyasha ha d’ajudar a la Satsuki a vendre nines de palla. La Satsuki li explica a l’Oniyasha que era camperola, però els seus pares la van vendre i la va comprar la Mokudai mentre, ara, aprèn a ser comerciant. Mig jugant, l’Oniyasha comença a fer mímica per ajudar a vendre les nines i aconsegueix atreure l’atenció dels compradors fent tot tipus d’acrobàcies segons les ordres de la Satsuki. Aconsegueixen vendre’n la meitat. Malgrat l’immensa ajuda, la Satsuki li reclama un deute de 25 mon…

7.- Consumir. Després de dos dies sense saber d’ell, l’Oniyasha torna amb la colla de teatre mentre estan preparant una celebració pel proper espectacle al santuari Imakumano. Esperant una bona bronca, es troba el seu pare ben concentrat davant el nou repte, que l’ignora i se’n salva. Mig emprenyat, però, improvitza un ball a la llum de les llanternes del santuari tot sol, convençut que amb el seu cos i art pot donar forma a la bondat.

Mentrestant, el seu pare assumeix el rol d’actor principal en la propera actuació d’Okina, un noh japonès particular que combina actuació i dansa amb ritual xintoista, i dona a l’Oniyasha un dels tres papers principals, en presència del shōgun en la primera presentació del sarugaku davant la noblesa.

8.- Imakumano (primera part). La companyia Kanze és popular entre els camperols, però aixeca recels entre els nobles, doncs el Kan’ami, el pare de l’Oniyasha i actor principal a Okina, no és l’ancià a càrrec de la companyia; tampoc ho és el fet que l’Oniyasha, amb només dotze anys, interpreti al Senzai. Amb els nervis de la novetat, l’Oniyasha perd el ritme i tothom se n’adona. El seu pare sembla salvar la situació, però la gent del públic li va tirant pedretes a l’Oniyasha i ell queda ben desconcertat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada