Peter & the Wolf (2006)

[600]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Suzie Templeton
Guió: Suzie Templeton (adaptation), Sergei Prokofiev (libretto)

Sinopsi

IMDb (7,6):
“Un dels contes animats de la col·lecció de Prokofiev. Peter és un noi prim i solitari, aïllat del bosc pel seu avi protector i el seu únic amic, un ànec. A la ciutat l’assetgen. Quan un llop amenaça a l’ànec, a més del gatet de l’avi i un corb malferit que no pot volar del que Peter s’ha fet amic, Peter intenta valentment caçar el llop. L’avi, la gent del poble i els caçadors que l’havien amenaçat, han convertit Peter en una figura.”

Crítica

Interessant…

Per començar, avisar que és un curtmetratge (30 min.) i sense diàlegs: només música i sons d’ambient. Sempre que veig una pel·lícula d’animació frame to frame, sempre penso “quina feinada!” i realment no puc centrar-me en la història perquè contínuament estic pensant “com collons ho han fet?”… hi ha tanta feinada que no miro la història.

La història, molt maca. Els personatges, Peter i l’avi, magnífics. El gat, una merda. El llop, maquíssim. El corb, maco també. Els personatges del poble, com si com sa. La banda sonora, molt encertada. Els moviments de càmera, composicions fotogràfiques, ambientació, il·luminació… magnífics.

Resum (amb espòilers)

Prop dels extensos boscos de Rússia viu Peter amb el seu avi en una casa envoltada d’una tanca molt elevada. El seu avi no el deixa sortir al bosc pels perills que suposa. Mentrestant juga amb el seu únic amic, un ànec. Quan va a la ciutat, un ensinistrador d’ossos ambulant li regala un globus i, amb la distracció, ensopega amb un caçador que el llença a un contenidor.

En tornar a casa, un corb amb una ala trencada es fa amic seu en el moment que li posa el globus al voltant del coll perquè pugui volar. Conjuntament amb l’ànec, aconsegueix agafar les claus de l’avi i surten al bosc a jugar en un estany gelat. El gat de l’avi, que ha vist com obrien la porta de la tanca, els segueix i intenta caçar el corb sense aconseguir-ho.

En aquell moment apareix un llop. Peter entra dins la part protegida. El gat surt corrents arbre amunt per escapar del llop i al mateix temps intentar menjar-se el corb. I l’ànec es queda al mig del llac. Quan el llop està distret, Peter li diu a l’ànec que vingui cap on està ell, però, en l’últim moment, el llop el caça i se’l menja.

Peter decideix enfrontar el llop i agafa una xarxa. Pujant dalt la tanca, aconsegueix arribar a l’arbre on està el corb i fa que aquest el distregui mentre intenta agafar-lo amb una corda. Finalment aconsegueix lligar-li la cua i després li tira una xarxa damunt i el deixa immobilitzat. El caçador que l’haviat assetjat a la ciutat arriba on està i intenta matar el llop, però només aconsegueix foradar-li l’orella al gat.

Amb el tret, apareix l’avi amb una escopeta, bastant espantat per la presència del llop i, quan finalment es posa davant, Peter li treu l’escopeta perquè no el dispari. El porten viu a la ciutat en una gàbia perquè tothom l’admirir i intenten vendre’l sense arribar a cap acord. Veient Peter que el futur que espera el llop és pitjor que el d’ós ensinistrat, decideix alliberar-lo davant la sorpresa i admiració de la gent del poble.

Star Trek: Deep Space Nine (1998-99) S07

[64]

Valoració

Fitxa tècnica

26 capítols de 45 minuts

Sinopsi

IMDb (7,9):
“Als voltants del planeta alliberat de Bajor, l’estació espacial Deep Space Nine de la Federació guarda l’obertura d’un forat de cuc de corrent estable en el punt més llunyà de la galàxia.”

Crítica

Temporada final i a lligar caps!

La veritat sigui dita, no és, ni de lluny, la millor sèrie de totes les de la franquícia, però, no sé perquè, amb el capítol final m’ha sabut greu l’acomiadament de tots els personatges (els “teleñecos” que en deia jo). Potser sí que, tot i ser capítols de titelles, han aconseguit que empatitzi amb els personatges…

Aquesta temporada venia precedida a l’estiu amb l’estrena de la pel·lícula Star Trek: Insurrection (1998) amb els personatges de The Next Generation. I just al principi, amb la mort d’un personatge principal en l’anterior temporada, Jadzia Dax, calia presentar-ne un de nou com a substitució, Ezrie Dax, una trill que ha d’acollir el simbiont a última hora i té tots els records de la Jadzia i dels anteriors portadors del simbiont.

Els primers capítols són capítols normals i corrents, com en les anteriors temporades, però els últims 10 tenen continuïtat per tal de deixar la situació de guerres tancades. Així que, en cada capítol, expliquen moltes històries diferents, però que tenen continuïtat fins el final.

Bàsicament la història mostra el Domini reduït als cardassians i jem’hadar intentant subsistir i atacar quan poden. La metamorfa mutant del Domini malaltissa per una estranya malaltia vírica que, curiosament, li ha encomanat Odo, perquè la Secció 31 –organisme que vetlla pels principis de la Federació, però que se’ls passa pel forro per un bé millor– li ho ha inoculat per, justament, encomanar la malaltia als Fundadors. Ajudada pels vorta que, encara que van morint, tenen versions a punt per anar renovant-se, que són els que controlen els jem’hadar.

A meitat de temporada apareixen els breen, una nova raça que porta casc al cap, ningú sap com són en realitat i es comuniquen a través de sons electrònics (que no sé si en algun altre capítol han acabat sortint ni que sigui de fons), per aliar-se amb el Domini juntament amb fundadors, vorta, jem’hadar i cardassians. Aquests marquen les diferències en la guerra entre Domini (fundadors, vorta, jem’hadar i breen) i l’aliança de la Federació (Federació –humans majoritàriament i també vulcans–, klingons i romulans).

A tot això, Guk Dukat canvia d’aspecte i es fa passar per bajorà per aconseguir que els pah'wraiths (versió demoníaca dels profetes) expulsin els profetes del temple celestial i, a tot això, aconseguir la venjança matant el seu emissari, Benjamin Sisko. Gul Dukat i l’Eminència –quina ràbia que li tinc!– són els únics personatges que, des del principi, m’han sobrat i que, justament, s’han posat més pesats en maxacar-nos-els fins el final. Sempre hi ha d’haver un però.

En un dels últims 10 capítols la nau Defiant és destruïda pels breen en una de les moltes batalles –que també m’han sobrat–, però l’almirall, en l’últim capítol (o potser penúltim?) els fa arribar una rèplica, la USS Sao Paulo, amb el permís de canviar-li el nom a Defiant.

Tothom acaba refent la seva vida amb diferentes sorts…

Gadgets

La nau Defiant i la mateixa estació espacial Deep Space Nine són les principals ambientacions de la majoria de capítols.

L’intercomunicador de fa quatre temporades es manté.

S’utilitza el nou uniforme, que ja van estrenar l’anterior temporada, aprofitant l’estrena de la pel·lícula de The Next Generation Star Trek: First Contact (1996). La diferència és que, el color de cada secció, apareix ara només en el suèter de coll alt de sota i en els galons. L’uniforme és negre i la part superior grissa.

Aquesta temporada es va emetre al mateix temps que estaven emeten la cinquena temporada d’Star Trek: Voyager. Encara quedaven les temporades sisena i setena… i l’emissió d’una nova sèrie, encara més tard: Star Trek: Enterprise, de “només” quatre temporades, per contra de les set temporades que han durat The Next Generation, Deep Space Nine i Voyager, però que, pel que ja he anat veient, té un aire bastant diferent i molt interessant. Fins i tot més que l’actual Discovery.

#funnywordsgift (177)

“Reddish sky, rain or wind.”

[177]

91,5 Kg

Seguint la gràfica marcada en les anteriors ocasions.

91,5 Kg

[Gràfica a Google Drive.]

Parc Comercial Masia en Barreres. Un projecte transparent?

A hores d’ara, pràcticament tothom ja coneix les intencions de l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú de modificar el Pla General d’Ordenació Urbana, per tal de fer possible un parc comercial de 19.000 m² d’una promotora privada, Cel Urbà (75 milions d’euros d’inversió prevista), amb l’argument de la reactivació de les activitats econòmiques a la nostra ciutat i la generació de llocs de treball conseqüent (600 llocs de treball directe). Però com sempre que s’han fet les coses, des del govern de la ciutat, finalment ens n’acabem assabentant quan les coses ja porten temps en marxa.

Segons sembla, primer s’ha fet un estudi de viabilitat econòmica i, tot just després, un pressupost per saber l’abast de la inversió municipal a realitzar. Quan això ja ha estat dat i beneït i, segons les males llengües, realitzades les primeres negociacions amb els possibles interessats, se n’ha fet la comunicació pública. Un cop en boca de tothom, tocava fer-ne el debat ciutadà per cobrir expedients i el ple per tirar endavant els requisits necessaris per desencallar l’inici del projecte: aprovar la construcció de nous vials d’accessos al parc comercial i solicitar la liberalització d’horaris per tal de poder obrir els dies festius a la zona marítima i la resta de polígons comercials tot l’any.

Ja no es tracta de si hi ha hagut debat o no. No es tracta de si realment la construcció d’un parc comercial de les dimensions que estem parlant pot arribar a ser beneficiós per la ciutat o, com argumenten els petits comerciants, acabarà amb el teixit comercial de la ciutat. No es tracta de si hi ha realment un model comercial de ciutat o no. Tampoc es tracta dels efectes col·laterals que això implicarà com poden ser, de nou, l’especulació immobiliària per l’increment de la població en una ciutat dormitori amb diferents barris a mig urbanitzar, com per exemple, els més propers, Llimonet II i Sant Jordi. Aquí del que estem parlant és que hi ha un projecte privat que tira endavant a corre-cuita, on el debat ha estat purament anecdòtic, i pràcticament tots els partits, amb més o menys impediments, han aprovat tirar-ho endavant.

A tot aquest meravellós embolic, cal sumar-li el fet que, sobtadament, l’estranya parella que era fins ara l’associació entre CiU –renombrada PDeCAT– i PSC, s’ha esberlat a un any vista de les properes eleccions municipals, davant de la particular situació política que es viu després de l’aplicació del vergonyós article 155 de la Constitució i les posicions enfrontades que han anat prenent els diferents partits.

Certament, deixant de banda aquestes conspiranoiques coincidències, en la meva opinió, trobo beneficiós per a la ciutat qualsevol regeneració del teixit comercial de la ciutat, independentment de si és petit comerç o gran superfície, perquè el petit comerç, tal i com l’hem entés sempre, fa anys que no existeix: tot són franquícies, grans o petites, però grans marques. Que es reactivi la construcció immobiliària, després de la recent crisi, ens fa estar més recelosos del normal, però al cap i a la fi podria significar deixar de veure solars buits a mig construir i tenir barris acabats. Però el que no és admissible és que, justament després d’aquests anys d’incertesa, no s’hagi realitzat un pla actualitzat del model comercial de ciutat i se sàpiga cap on anar. No és admissible que, a la primera pastanaga que ens ensenyin, ens hi atansem com ases.

Aquí no hi ha, ni hi ha hagut, debat! Això tira endavant, agradi o no!

Poso aquest article d’opinió aquí perquè és un exercici de classe. Realment no sé massa bé de què parlo, perquè no tinc informació suficient, tampoc una opinió massa formada, ni, finalment, tampoc em mullo massa… però aquí està escrit.

[ Llistat d’articles d’opinió ]

Comptador de paraules: 592
Sí és cert que faig frases massa llargues i em vull justificar més del compte escrivint puntualitzacions que no calen, però reduir aquest text a la meitat ho vaig pràcticament impossible si vull expressar el que penso…

A.I.C.O. Incarnation (2018) S01

[63]

Valoració

Fitxa tècnica

12 capítols de 24 minuts

Sinopsi

IMDb (6,4):
“Tot el que Aiko sabia fins ara era una mentida. Ara, s’uneix a un equip de rescat per arribar al lloc on la irrupció va començar per aturar-la per sempre i salvar la seva família.”

Una mica més d’explicació de la mà de la Wikipedia:
“L’any 2035, es va crear un projecte de recerca biològica per crear un organisme cel·lular artificial i intel·ligent (AICO) que va donar lloc a un incident anomenat “Irrupció”, que va transformar Kurobe Gorge en una zona de quarantena infestada per un creixement desenfrenat d’organismes sintètics anomenats Matèria. Dos anys més tard, l’estudiant de batxillerat Aiko Tachibana descobreix que pot ser el duplicat d’una noia atrapada en la matèria, la família de la qual va desaparèixer a la irrupció. Un estudiant enigmàtic, Yuya Kanzaki, proposa resoldre el misteri portant-lo amb un grup de rescat professional al punt principal que era el centre de la irrupció.”

Crítica

Farcida de tòpics, lenta i avorrida… molt decebedora!

La premissa inicial sembla estar interessant. Hagués pogut ser una altra cosa… Però francament, per ser de Netflix, n’esperava bastant més. Pel que he llegit, està basat en un manga shōnen recopilat fins ara en un sol volum, però que es va publicant mensualment des de novembre de 2017 fins ara i, amb només 6 mesos, ja n’han tret una sèrie de 12 capítols. Potser han corregut massa.

Per sobre de tot, avorrida i lenta. Salvant les diferències de temps i de context, l’animació em recordava la clàssica animació de Heidi, Marco i Mazinger Z que, sense pràcticament gens d’animació (o la puntual i mínimament essencial), allargant el minutatge de cada capítol. Els escenaris d’interiors d’edificis bastant deficients en fugues i proporcions… Gestos i sons (de sorpresa, per exemple) excessivament repetits.

Els tòpics, una barreja de:

• Ghost in the Shell (la consciència)
• els monstres de Ghibli (El viatge de Chihiro o La princesa Mononoke, per exemple)
• Power Rangers (l’equip de rescat)
• Akira (màquines)

Que amb aquests ingredients és difícil que la recepta surti malament… però que, per mi, ha quedat clarament insuficient davant les expectatives. Que sigui shōnen no és excusa.

La música és de les poques coses que en podria parlar bé. És maca i enganxosa, tal i com, és de suposar, saben fer com ningú els japonesos.

#funnywordsgift (176)

“Who eats soups they all think!”

[176]

Banda sonora

Dos quarts de deu del matí, una hora ben concorreguda. La cafetera pita amb aquell habitual soroll agut en el moment que escalfa la llet. El brogit de les tasses acariciant plats i culleretes, tots correctament alineats sobre la barra. La remor de fons de la gent parlant de les seves coses. La banda sonora d’un dia com qualsevol altre.

Només entrar, una parella engolint un croissant en una mà i la tassa del cafè amb llet fumejant, gairebé cremant, a l’altra, com qui se li va la vida. Una mica més enllà, el senyor Mariano fent el seu entrepà habitual, però avui acompanyat d’una copeta de vi. Sembla que hi ha gana, perquè ja està fent una altra mossegada quan encara no s’ha empassat l’anterior. I a mà esquerra, una taula de quatre ben animada amb les mares de sempre que acaben de deixar els seus fills a l’escola. M’assec a l’única taula que queda lliure arran de finestra i espero el meu cafè mentre fullejo el diari del dia.

Avui el protagonisme el porta, per variar, la Belén que, entre riures de les seves companyes i mirades de reüll mig avergonyides, va explicant fil per randa tots els detalls del moment en el que va arribar ahir per la tarda a casa i li va fer una mamada al Joan, el seu marit. Segons ella, feia dies que duia molt estrès acumulat a sobre i, a cada paraula del Joan, ella li deixava anar un renec. N’era conscient que, amb les dificultats que havia tingut últimament a la feina, ell tampoc estava passant el seu millor moment, així que, només arribar, va anar per feina…

La conversa a la taula del costat s’ha animat tant que, malgrat l’esforç continu que fan per anar baixant la veu, no sóc l’únic que s’ha enterat de pràcticament tot. Les mirades còmplices de la gent que està més allunyada i el riure sota el nas de tothom, fa evident que no es tracta d’un cas especial de tafaneria per la meva part, sinó que sóc espectador d’una pel·lícula en el món real.

Al final, un dia més al bar de la cantonada de baix. El que explicava el diari, ara mateix, ja no ho recordo massa bé. Però de la mamada de la Belén, ja no me’n podré oblidar.

He presentat aquest relat a un concurs (III concurs “Relats per al cafetó”) i, al principi, li havia posat de títol La mamada, però finalment l’he deixat com està ara. Les bases deien que era un concurs obert a qualsevol persona aficionada a l’escriptura, establien un màxim de 400 paraules i havien de ser relats que acompanyessin el cafetó, valorant el sentit de l’humor, la creativitat i la imaginació. No cal dir que “no hi ha hagut sort”… ;-) No sé si perquè era massa agosarat o simplement perquè el nivell és el que és.

La veritat és que, rellegint-lo ara, al meu cap funcionava molt millor de com ha quedat escrit. Realment és bastant mediocre, narrativament parlant. Algun dia aprendré a construir frases ben fetes.

Em sembla haver llegit que s’hi han presentat 17 escrits i que 16 es publicaran… i no sé per què, aquest serà l’únic exclòs… ;-) No sabia que hi haguessin normes per valorar què es pot publicar i què no.

ACTUALITZAT: Finalment sí he estat inclòs… mira que sóc malpensat! ;-)

Aquí el PDF amb el document dels relats. Hi ha relats que a mi m’han agradat força, però justament el guanyador és dels que menys m’ha agradat. El guanyador de l’accèsit està molt millor que el guanyador… en la meva opinió, és clar. I el que veig és que les faltes d’ortografia, que n’hi han, no estan corretgides. Jo en tenia una de ben grossa i s’ha quedat. No sé pas quin criteri hi havia quan, les faltes d’ortografia bàsiques, almenys en la publicació del fulletó, no han estat corretgides.

[ Llistat d’escrits i relats ]

Comptador de paraules: 388

Escrits i relats

Llistat de escrits i relats:

1. Banda sonora

Star Trek: Deep Space Nine (1997-98) S06

[62]

Valoració

Fitxa tècnica

26 capítols de 45 minuts

Sinopsi

IMDb (7,9):
“Als voltants del planeta alliberat de Bajor, l’estació espacial Deep Space Nine de la Federació guarda l’obertura d’un forat de cuc de corrent estable en el punt més llunyà de la galàxia.”

Crítica

Això es desinfla…

Per primer cop, els sis primers capítols tenen continuïtat. A partir d’aquí, capítols independents com les altres temporades, amb les excepcions obligades de final i inici de temporada i algun capítol doble.

M’han agradat el capítol que tots els “teleñecos” es treuen les pròtesis i podem veure la seva cara de veritat (ambientada en els anys cinquanta). També m’ha agradat el capítol de joves oficials de l’acadèmia, o sigui, versió júnior de la franquícia.

En l’últim capítol de l’anterior temporada, Benjamin Sisko ha d’abandonar l’estació espacial Deep Space Nine per un atac aclaparador del Domini (jem’hadar i vorta associats amb cardassians), tot i que aconsegueixen aturar l’entrada de nous reforços jem’hadar des del quadrant Delta, minant l’entrada al forat de cuc. I durant el sis primers capítols es mostren les vicisituds que passen els nostres herois per recuperar l’estació i el control del forat de cuc. Finalment, davant una entrada de milers de naus jem’hadar a través del forat de cuc, quan ja està tot perdut, Sisko aconsegueix parlar amb les profetes i desapareix l’amenaça de cop, deixant el forat tancat provisionalment… d’una manera d’allò més inverosímil.

Durant tota la temporada hi ha diverses trifulques entre ambdós bàndols, però al final s’aconsegueix una unió més sòlida entre la Federació (humans, klingon i romulans, bàsicament) enfront del Domini (cardassians i jem’hadar), que han aconseguit noves generacions jem’hadar ja nascudes al quadrant Alfa davant del tancament del forat de cuc. En l’últim capítol, en una ofensiva de la Federació davant els cardassians, reapareix Gul Dukat que és posseït per un esperit/profeta maligne, mata Jadzia (mor el trill, però en sobreviu el simbiont), i inutilitza els profetes aconseguint fer desaparèixer el forat de cuc.

Les parelles d’aquesta temporada són d’allò més forçades: Jadzia i Worf per una banda, i Kira i Odo per l’altra.

Gadgets

La nau Defiant i la mateixa estació espacial Deep Space Nine són les principals ambientacions de la majoria de capítols.

L’intercomunicador de fa tres temporades es manté.

S’utilitza el nou uniforme, que ja van estrenar l’anterior temporada, aprofitant l’estrena de la pel·lícula de The Next Generation Star Trek: First Contact (1996). La diferència és que, el color de cada secció, apareix ara només en el suèter de coll alt de sota i en els galons. L’uniforme és negre i la part superior grissa.

Aquesta temporada es va emetre al mateix temps que estaven emeten la quarta temporada d’Star Trek: Voyager. En acabar la temporada, abans de començar la següent, es va projectar als cinemes Star Trek: Insurrection (1998) amb els personatges de The Next Generation.

Frases, cites i refranys: emocions paleolítiques, institucions medievals i tecnologia de déus

“El veritable problema de la humanitat és el següent:
tenim emocions del paleolític,
institucions medievals i tecnologia pròpia d’un déu.
I això és terriblement perillós.”

[ Edward Osborne Wilson ]

Paterson (2016)

[599]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Jim Jarmusch
Guió: Jim Jarmusch, William Carlos Williams (poemes), Ron Padgett (poemes)
Actors: Adam Driver, Golshifteh Farahani

Sinopsi

IMDb (7,4):
“Una observació silenciosa dels triomfs i derrotes de la vida quotidiana, juntament amb la poesia evident en els seus petits detalls.”

Crítica

La vida d’un peix… o no.

Feia molts mesos que tenia aquesta pel·lícula en llista d’espera, conjuntament amb unes quantes altres, però que, per alguna raó que encara no acabo d’entendre, anava posposant contínuament. De fet, les altres que tinc en llista d’espera, almenys n’havia vist un troç per veure’n alguna cosa, però d’aquesta ni això. I la tenia en llista d’espera perquè algú n’havia parlat bé i era visionable. Ara n’havia tornat a llegir una referència de la pel·lícula, tot fent referència a la importància de les petites coses.

Per començar, es fa molt estrany veure Kylo Rent fent un paper tant passiu. De fet, es fa molt estrany veure’l fer qualsevol altra cosa que no sigui del malvat del costat fosc de la Força a La guerra de les galàxies (Els últims Jedi (2017)), que és de l’única cosa per la que se’l coneix…

Fets aquests preliminars, a mi la pel·lícula m’ha agradat, però ja he mig avisat que és lenta, molt lenta. El tema que tracta és la importància de les petites coses, a través de la mirada d’un aprenent de poeta. Un personatge ensopit, que cada dia fa el mateix: es lleva a la mateixa hora (segons el cicle circadià natural, sense despertador), esmorza el mateix, es dirigeix a la seva feina (és conductor d’autobús) i fa cada dia el mateix trajecte. Quan acaba la feina torna a casa, on l’espera la seva dona que es dedica obsessivament a fer manualitats amb motius en blanc i negre i, en acabat de sopar, treu el gos a passejar tot fent una paradeta al bar a prendre una bona cervesa.

Un personatge que viu en una casa simple, vesteix roba simple, utilitza un rellotge Seiko simple, no disposa de mòbil per voluntat pròpia i que porta una vida d’allò més insulsa. Almenys a ulls de la majoria de gent. Justament aquí es pot dir allò de “però té una gran vida interior”, perquè li agrada llegir poesia en analògic, a poder ser, llibres ben rebregats d’edicions ben antigues. Li agrada llegir poesia, però encara més escriure-la, ni que sigui a estones lliures.

Tot això en una ciutat tant anodina com ell mateix, però que té curiositats inqüietants com el fet que ell mateix es digui Paterson, faci diàriament la línia 23 Paterson d’autobús a la ciutat de Paterson, una ciutat plagada, sembla, de bessons. També hi han personatges il·lustres nascuts a Paterson com Lou Costello, el 50% del duet còmic americà Abbott & Costello, famós a les dècades de 1940 i 1950 als televisors d’EE.UU. o també William Carlos Williams, un poeta molt reconegut (jo no l’havia sentit anomenar en la meva vida fins que he vist la pel·lícula, però sembla que és un personatge real). Ell mateix escriu poesia de la mateixa manera que ho fan alguns personatges amb els que casualment coincideix. Tots aquests fets, conjuntament amb els ànims que li proporciona la seva estrafolària dona, el motiven a escriure versos amb més o menys encert.

(La referència al peix del títol, correspon a la reflexió del final de la pel·lícula, on explica que hi ha una cançó que cantava el seu avi en la que hi ha una frase que diu “o t’estimes més ser un peix?”. Una cançó que, en realitat, parla d’una altra cosa, però en el moment d’escoltar la frase tota la resta de la cançó deixa de tenir importància i només hi és per omplir.)

Resum (amb espòilers)

Tot començant un dilluns, la pel·lícula ens mostra una setmana en la vida de Paterson, un conductor d’autobusos urbans a la ciutat de Paterson, Nova Jersey. Tot sembla anomenar-se Paterson. La coincidència… Cada dia fa la mateixa rutina: s’aixeca aviat i se’n va a la feina, on escolta i disfruta, com un espectador més, les xerrades i converses dels passatgers. Durant les pauses escriu poesia en una llibreta secreta, com anomena la seva dona. En arribar a casa treu el gos de la seva dona a fer una passejada, aprofitant per fer una parada al bar i prendre una cervesa observant, una vegada més, la interacció d’altres clients i el mateix propietari.

A la seva dona li agraden molt els seus poemes i sempre l’anima a que els publiqui o, com a mínim, a fer-ne còpies. Finalment acaba prometent que les farà durant el cap de setmana. Però quan arriben a casa una nit, després d’haver sortit al cinema i a sopar per celebrar que la seva dona ha venut la totalitat de pastissets que havia preparat per una paradeta de mercat, el gos li ha destruit la llibreta amb tota la seva poesia.

Tot contrariat, l’endemà surt a passejar per reflexionar quan, assegut en un banc admirant una cascada, se li acosta un misteriós japonès amb el que conversa –curiosament– de poesia, del seu poeta favorit, William Carlos Williams, reconeixent que ell viu per la poesia. En marxar, tot i amagar el seu interès per la poesia, el japonès li regala un quadern en blanc perquè pugui escriure. I és així com acaba: escrivint un poema al seu nou quadern.