Bloc personal,

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #01 jiro taniguchi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #01 jiro taniguchi. Mostrar tots els missatges

dilluns, 18 de desembre del 2023

Le Sommet des Dieux (2021)

[1215]

Valoració



Fitxa tècnica

  • • Millor pel·lícula animada César (FR) 2024
  • • Millor pel·lícula animada Lumiere (FR) 2024

Direcció: Patrick Imbert
Guió: Patrick Imbert, Magali Pouzol, Jean-Charles Ostorero (manga: Jiro Taniguchi; novel·la: Baku Yumemakura)
Música: Amine Bouhafa
Estudi: Folivari, Mélusine Productions
Veus de doblatge: Lazare Herson-Macarel, Eric Herson-Macarel, Damien Boisseau
Emissió: 22/09/21
Títol original: Le Sommet des Dieux

[ Animació, aventura, drama ] 1 h. 35 min.
Wikipedia

Sinopsi

IMDb (7,5) (8,1K):
“La recerca obsessiva d'un fotoperiodista de la veritat sobre la primera expedició a l'Everest el porta a buscar un estimat escalador que va desaparèixer.”

Crítica

Un anime que no ho és, perquè és francès, però està basat en un manga i una novel·la japonesos…

Basada en el manga seinen de Jiro Taniguchi Kamigami no Itadaki (en anglès The Summit of the Gods i en espanyol La cumbre de los dioses) publicat en cinc volums entre l’any 2000 i el 2003, que alhora està basada en una novel·la de Baku Yumemakura de 1998. El 2016 en van fer un live-action.

Un altre anime que no és anime perquè, en aquesta ocasió, és francès. Però el manga original sí és un manga, encara que d’un autor japonès molt europeïtzat, especialment pel seu contacte amb França.

L’any 1953 Edmund P. Hillary i el xerpa Tenzing Norgay van pujar per primera vegada al cim de l’Everest a 8.848 metres, però, anys abans, molts ho van intentar. George Mallory i Andrew Irvine van desaparèixer a 270 m per sota del cim quan ho intentaven per tercera vegada el 1924 sense saber si finalment ho havien aconseguit. L’any 1999 van trobar el cos de l’Irvine, però no pas el del Mallory, i durant molt de temps s’especulava que, si van fer cim, ho haurien fotografiat, per la qual cosa s’esperava trobar la càmera fotogràfica que confirmés o desmentís el fet. La càmera mai va aparèixer.

Sobre aquest fet real, Baku Yumemakura (i Jiro Taniguchi adaptant la novel·la) construeixen una història ambientada al voltant de l’any 1998 on un alpinista que ha perdut dos dits d’una mà per congelació en un accident de muntanya, Habu Joji, intenta pujar per enèssima vegada al cim de l’Everest en solitari i un fotògraf, Fukamachi, que creu haver vist la famosa càmera de Mallory, li segueix la pista.

A la novel·la, manga i anime, finalment aconsegueix la càmera, revela els negatius, però ens deixa amb la intriga de saber si van aconseguir el cim. De fet, el missatge de fons és la raó del perquè cal anar cada vegada més amunt i ser el primer arriscant la vida. De propina, el Habu mor en l’ascenció a l’Everest i el Fukamachi fa el cim anys més tard en solitari.

Resum (amb espòilers)

El 1924, el George Mallory i l’Andrew Irvine van intentar escalar l'Everest i no es van tornar a veure mai més. Setanta anys més tard, el Makoto Fukamachi, un jove periodista japonès, es troba amb un misteriós alpinista anomenat Habu Joji, a les mans del qual el Fukamachi creu que veu la càmera del Mallory, cosa que podria revelar si el Mallory i el seu company realment van ser els primers a escalar l'Everest.

El Fukamachi intenta trobar més informació sobre el Habu mentre revisa el seu passat i les persones implicades en la seva vida. A poc a poc s'involucra més amb el Habu, fins al punt que finalment es troba unint-se a ell a l'Everest per registrar l'intent del mateix Habu d'arribar al cim. Després d'afrontar les dures condicions i l'empitjorament de les condicions de salut, el Fukamachi torna a la base sense el Habu, que segueix el seu viatge. Quan el Habu arriba al cim, el Fukamachi l'espera durant dies a la base, però no torna mai més. Després de dies d'espera i encara sense rastre del Habu, torna de la base però no abans que el company dek Habu li doni la càmera del Mallory que havia estat buscant.

Al final, el Fukamachi revela la pel·lícula de la càmera i finalment entén per què el Habu o qualsevol altre muntanyenc segueix tornant a les muntanyes. L'última escena el mostra pujant l'Everest, igual que el Habu.

dimarts, 9 de novembre del 2021

Barrio lejano - 2 (1999)

[162]

Valoració



Fitxa tècnica

Jiro Taniguchi (guió, dibuix i tinta)
(Harukana Machi e - A Distant Neighborhood)

[ Manga seinen (sentit lectura occidental) ] (ed. 2003)
Ponent Mon

8 capítols - 208 pàgines - 170 x 240 mm

Sinopsi

Whakoom:
“Hiroshi Nakahara, assalariat de mitjana edat, agafa accidentalment un viatge en tren a la seva antiga ciutat natal per visitar la tomba de la seva mare. Aleshores, per raons que no pot explicar, Hiroshi es transporta en el temps i descobreix que torna a ser un alumne de 8è, però amb tots els seus records d'adult intactes.”

Crítica

Una pena no haver-me llegit els dos volums d’una tirada…

Vista també la pel·lícula i completada la història de manga, ara Taniguchi m’agrada bastant més. Ja no em molesta aquest estil tan marcat i potser massa repetitiu d’Almanaque de mi padre (1993), d’El gourmet solitario (1997) o el posterior Un zoo en invierno (2008). Sembla que entenc també l’exprés desig de voler fer un manga concebut des de l’inici com un còmic en sentit de lectura europeu.

Em sembla increïble l’ús i mestratge que utilitza en els fons digitals retocats: és de 1999! Domina com pocs, la utilització de textures i trames. Molts dibuixants actuals farien bé en fixar-se com ho feia fa més de vint anys…

M’ha agradat molt el final. Bastant més que el de la pel·lícula. Hi ha alguna reflexió a la pel·lícula més interessant que al manga, com el fet de, tot i tenir 48 anys, tenir físicament 14 anys i com s’ha de comportar amb un noia que és més jove que les seves filles. Però la resolució em sembla millor tancada aquí. Suposo que els contextos d’una i de l’altre són diferents, també.

De totes les històries de Taniguchi, anteriors i posteriors, aquesta em sembla, de moment, la millor. He disfrutat…


dimarts, 2 de novembre del 2021

Barrio lejano - 1 (1998)

[157]

Valoració



Fitxa tècnica

Jiro Taniguchi (guió, dibuix i tinta)
(Harukana Machi e - A Distant Neighborhood)

[ Manga seinen (sentit lectura occidental) ] (ed. 2003)
Ponent Mon

8 capítols - 200 pàgines - 170 x 240 mm

Sinopsi

Whakoom:
“Hiroshi Nakahara, assalariat de mitjana edat, agafa accidentalment un viatge en tren a la seva antiga ciutat natal per visitar la tomba de la seva mare. Aleshores, per raons que no pot explicar, Hiroshi es transporta en el temps i descobreix que torna a ser un alumne de 8è, però amb tots els seus records d'adult intactes.”

Crítica

De menys a més…

Ara he après, almenys per aquest volum en concret, que l’edició és en sentit de lectura occidental per voluntat expressa de l’autor.

Una història que, d’entrada, sembla una més com tantes d’altres de Taniguchi i que, de mica en mica, et va atrapant. Si és veritat que aquest estil tant marcat de Taniguchi, en algun moment, et pot arribar a cansar, però després de llegir aquesta primera part de la història se’n van totes les tonteries. És un puto geni i domina els tempus com pocs.

Amb ganes de llegir la segona part i d’intentar veure el live action que he descobert que existeix. La veritat és que, amb històries com aquesta, en les que se’t desperta la imaginació i de quina manera!, és difícil llegir-les només de passada.

Resum (amb espòilers)

Qui no ha pensat mai a reviure el passat per corregir errors o canviar algunes decisions crucials? Això canviaria millor la teva vida o les d'aquells que t'envolten? O les conseqüències dels teus nous actes resultarien fins i tot pitjors? Ara un home té l'oportunitat de descobrir-ho…

Hiroshi Nakahara es torna a casa després d'un viatge de negocis quan s'adona que, per error, ha agafat un tren que el condueix al seu barri natal. Els seus passos el dirigeixen de forma inconscient cap a la tomba de la seva mare i, sobtadament, es veu catapultat a la seva infància, amb tots els records i els coneixements d'adult intactes. Mentre es debat per trobar un sentit al que ha passat, els records sobre la seva infantesa li tenallen i comença a formular-se preguntes… Tornarà a desaparèixer el seu pare sense donar cap explicació? Tornarà a casar-se amb la dona?

Barrio lejano, de Jiro Taniguchi, és una història reflexiva i inquietant concebuda per un mestre de la narració en la plenitud de la seva carrera.


diumenge, 3 d’octubre del 2021

Bajo un nuevo cielo (2018)

[146]

Valoració



Fitxa tècnica

Kei Fujii (guió)
Cocoro Hirai (dibuix i tinta)
(Títol en japonès? - Under a New Sky)

[ Manga seinen, slice of life ] (ed. 2019)
Editorial

6 capítols (+ epíleg) - 240 pàgines - 170 x 240 mm

Sinopsi

Whakoom:
“Quatre històries de la vida quotidiana, de felicitat i tendresa, però també de dolor, esforç, voluntat i dignitat. Són quatre relats commovedors plens d'esperança, superació i lluita. Quatre històries absolutament fascinants on les persones intent portar una vida feliç malgrats els cops del destí.

- Dos avis que viuen en un petit poble del Japó perden al seu fill i nora en un accident. Tot d'una s'han de fer càrrec dels seus dos néts i de la cafeteria dels seus pares a Tòquio.

- Naoto viu sol amb la seva mare. Sent enveja pels seus amics perquè ells poden jugar a l'beisbol amb els seus pares. La seva mare ho nota i intentarà ajudar-lo.

- Yayoi és una dona a qui li costa entaular relacions. Ella coneix a un home de qual s'enamora, ignorant que és un estafador professional.

- Un professor d'història de què els seus alumnes es burlen s'acaba de saber que li queden pocs mesos de vida. En el seu últim dia de classe els donarà una lliçó que deixarà una empremta indeleble. Aquest integral recull quatre relats: Sota un nou cel, El guant de la meva mare, Com un nen de cor pur, L'última lliçó.”

Crítica

Puc dir que no m’ha agradat?

Valoro l’esforç, especialment del dibuix, però no m’ha agradat. Pot semblar un dibuix naif, però a mi em sembla que no en sap prou; està encara aprenent-ne. L’última història, la més propera temporalment, està més treballada, més madurada, però en general haig de dir que no m’agrada. De tot plegat, el que em sap més greu és que “tothom” en parla meravelles d’aquesta obra i, en canvi jo, no l’hi sé veure el què. Potser sí que jo soc el que està equivocat…

Quan vaig començar a llegir Miss Hokusai (1983-1987) de Hinako Sugiura, al principi no em va agradar i no va ser fins que vaig comprendre l’estil que em va començar a agradar. Des d’aleshores l’he rellegit ja unes quantes vegades. El mateix em va passar amb La cantina de medianoche. Tokyo Stories (2007) de Yarō Abe, però almenys d’aquest ja anava preparat i ho vaig agafar amb ganes. Potser el proper volum de Cocoro Hirai m’agradarà més. L’esperaré amb ganes.

En l’epíleg ens parlen del guionista i la dibuixant de manera que empatitzem amb els autors pel fet d’explicar el seu procés creatiu i la manera en que es van publicar inialment aquestes històries.

Posats a enfonsar el dit a la nafra, també diré que no m’ha agradat gens l’adaptació gràfica dels rètols a l’espanyol. Hi han detalls de marges que la dibuixant no ha tingut en compte i, que alguna bafarada de text quedi tant al marge que està a punt de tallar, és signe de falta d’experiència, tot i que justament d’aquest detall també em vaig queixar per part de Jiro Taniguchi en El gourmet solitario (1997) i aquest té els ous negres pel que fa a experiència. Ara bé, els rètols que sembla que els hagin traduït en un Word i ni tan sols es molesten de fer l’efecte d’estar lleugerament girat o en perspectiva, em crida molt l’atenció. Un que és perepunyetes.

divendres, 1 d’octubre del 2021

El almanaque de mi padre - 3: Una fotografía (1994)

[145]

Valoració



Fitxa tècnica

Jiro Taniguchi (guió, dibuix i tinta)
(Chichi no Koyomi - A Journal of My Father)

[ Manga seinen ] (ed. 2001)
Editorial Planeta-DeAgostini

4 capítols - 96 pàgines - 148 x 210 mm

Sinopsi

Whakoom:
“Al morir el seu pare, que feia anys que no veia, Youchi assisteix al seu funeral amb certa sensació d'allunyament emocional. El seu pare és per a ell un virtual desconegut, pel que mai ha sentit massa afecte i a què ha arribat a considerar com un ésser mediocre i fosc. A través de records borrosos, de comentaris de persones properes del seu pare i de fotografies, el nostre protagonista anirà recomponent una imatge més complexa del seu pare al mateix temps que llançant nova llum sobre la seva relació amb ell i amb la seva mare.”

Crítica

Per moments, molt identificat amb el protagonista…

He anat puntuant cadascun dels tres volums amb tres estrelles sobre cinc, però penso que el conjunt dels tres volums es mereix sobradament una quarta estrella. M’ha meravellat la manera que té de relatar la història que s’explica i justifica en la seva globalitat. Sap racionalitzar-ho tot tan bé…

Per moments m’he quedat una mica astorat pel gran tema que no es parla pràcticament en la història: la relació amb la seva mare. Per moments he pensat ‘potser ho ha explicat de passada i no he estat al cas’. Però no, no n’ha parlat expressament en tota la història. Era el gran elefant blanc enmig del menjador… fins que finalment apareix en el moment de la incineració. M’ha faltat una mica de justificació, però només que ho hagi tancat, ja m’ha servit.


dijous, 30 de setembre del 2021

El almanaque de mi padre - 2: La belleza de mi madre (1994)

[144]

Valoració



Fitxa tècnica

Jiro Taniguchi (guió, dibuix i tinta)
(Chichi no Koyomi - A Journal of My Father)

[ Manga seinen ] (ed. 2001)
Editorial Planeta-DeAgostini

4 capítols - 96 pàgines - 148 x 210 mm

Sinopsi

Whakoom:
“Al morir el seu pare, que feia anys que no veia, Youchi assisteix al seu funeral amb certa sensació d'allunyament emocional. El seu pare és per a ell un virtual desconegut, pel que mai ha sentit massa afecte i a què ha arribat a considerar com un ésser mediocre i fosc. A través de records borrosos, de comentaris de persones properes del seu pare i de fotografies, el nostre protagonista anirà recomponent una imatge més complexa del seu pare al mateix temps que llançant nova llum sobre la seva relació amb ell i amb la seva mare.”

Crítica

Sap com explicar una història…

Si bé és veritat que quan has llegit un parell de Taniguchi tots els personatges et semblen el mateix i, personalment, pot arribar a cansar, cal reconèixer-li el mestratge en explicar històries ben construïdes i relatades.

Els primers quatre capítols del primer volum parlava del que ell recordava per ell mateix o per boca dels seus familiars sobre el seu pare. En aquests quatre capítols que formen el segon volum coneixem els motius de la separació dels seus pares, el retrobament amb la seva mare, una nova mare i les seves motivacions per superar la situació familiar al final de secundària..

Potser no ho vaig explicar en el primer volum, però tot això és el que es parla en la vetlla del difunt, de cos present, a un metre dels assistents.