Bajo un nuevo cielo (2018)

[146]

Valoració

Fitxa tècnica

Kei Fujii (guió)
Cocoro Hirai (dibuix i tinta)
(Títol en japonès? - Under a New Sky)

[ Manga seinen, slice of life ] (ed. 2019)
Editorial

6 capítols (+ epíleg) - 240 pàgines - 170 x 240 mm

Sinopsi

Whakoom:
“Quatre històries de la vida quotidiana, de felicitat i tendresa, però també de dolor, esforç, voluntat i dignitat. Són quatre relats commovedors plens d'esperança, superació i lluita. Quatre històries absolutament fascinants on les persones intent portar una vida feliç malgrats els cops del destí.

- Dos avis que viuen en un petit poble del Japó perden al seu fill i nora en un accident. Tot d'una s'han de fer càrrec dels seus dos néts i de la cafeteria dels seus pares a Tòquio.

- Naoto viu sol amb la seva mare. Sent enveja pels seus amics perquè ells poden jugar a l'beisbol amb els seus pares. La seva mare ho nota i intentarà ajudar-lo.

- Yayoi és una dona a qui li costa entaular relacions. Ella coneix a un home de qual s'enamora, ignorant que és un estafador professional.

- Un professor d'història de què els seus alumnes es burlen s'acaba de saber que li queden pocs mesos de vida. En el seu últim dia de classe els donarà una lliçó que deixarà una empremta indeleble. Aquest integral recull quatre relats: Sota un nou cel, El guant de la meva mare, Com un nen de cor pur, L'última lliçó.”

Crítica

Puc dir que no m’ha agradat?

Valoro l’esforç, especialment del dibuix, però no m’ha agradat. Pot semblar un dibuix naif, però a mi em sembla que no en sap prou; està encara aprenent-ne. L’última història, la més propera temporalment, està més treballada, més madurada, però en general haig de dir que no m’agrada. De tot plegat, el que em sap més greu és que “tothom” en parla meravelles d’aquesta obra i, en canvi jo, no l’hi sé veure el què. Potser sí que jo soc el que està equivocat…

Quan vaig començar a llegir Miss Hokusai (1983-1987) de Hinako Sugiura, al principi no em va agradar i no va ser fins que vaig comprendre l’estil que em va començar a agradar. Des d’aleshores l’he rellegit ja unes quantes vegades. El mateix em va passar amb La cantina de medianoche. Tokyo Stories (2007) de Yarō Abe, però almenys d’aquest ja anava preparat i ho vaig agafar amb ganes. Potser el proper volum de Cocoro Hirai m’agradarà més. L’esperaré amb ganes.

En l’epíleg ens parlen del guionista i la dibuixant de manera que empatitzem amb els autors pel fet d’explicar el seu procés creatiu i la manera en que es van publicar inialment aquestes històries.

Posats a enfonsar el dit a la nafra, també diré que no m’ha agradat gens l’adaptació gràfica dels rètols a l’espanyol. Hi han detalls de marges que la dibuixant no ha tingut en compte i, que alguna bafarada de text quedi tant al marge que està a punt de tallar, és signe de falta d’experiència, tot i que justament d’aquest detall també em vaig queixar per part de Jiro Taniguchi en El gourmet solitario (1997) i aquest té els ous negres pel que fa a experiència. Ara bé, els rètols que sembla que els hagin traduït en un Word i ni tan sols es molesten de fer l’efecte d’estar lleugerament girat o en perspectiva, em crida molt l’atenció. Un que és perepunyetes.