Bride Stories 4 (2012) (Otoyomegatari - A Bride’s Story)

[94]

Valoració

Fitxa tècnica

• Manga Taishō 2014 (7a ed.)

Kaoru Mori
(guió, dibuix i tinta)
Títol original: 乙嫁語り
(Otoyomegatari)

[ Manga, seinen, slice of life ] (ed. 2014)
Norma Editorial (29/08/2014 a Espanya)
Kadokawa (14/05/2012 al Japó)

5 capítols (18-22) (+ 1 extra) - 208 pàg. b/n + cobertes (rústica) + sobrecobertes (plastificades brillo) - 115 x 175 mm (12 mm gruix)

Sinopsi

Whakoom:
“Smith es pren un descans en un poble de pescadors a la vora del mar d’Aral, on coneix a dues despertes germanes bessones que han decidit buscar-se el seu propi destí… i els seus propis marits!”

Crítica

Història entretingudíssima i dibuix espectacular per moments.

La història està ben filada perquè sí… Potser no és prou interessant com ho seria un thriller, per exemple, però li treu prou suc al fet de capbussar-se en la història de l’Orient Mitjà i mostrar el dia a dia de la gent que hi vivia.

En aquesta ocasió, deixa momentàniament els protagonistes principals de banda i es fixa en un secundari de luxe, el senyor Smith, cronista del que passa allà, i serveix de fil conductor per mostrar-nos la vida d’una altra família allunyada de la protagonista principal, mostrant-nos les gamberrades d’un parell de bessones que estan buscant marit.

El dibuix deliciós. Jo diria que, des del primer volum, hi ha hagut una evolució molt notable i està aconseguint una excel·lència que, potser, no està prou valorada i/o reconeguda. Hi han poques pàgines amb només una vinyeta, doncs la majoria de pàgines n’estan farcides… tranquil·lament fins a nou vinyetes per pàgina. I això en un format autènticament diminut: 115 x 175 mm, és a dir, més petit que un DIN-A5. Afegim-li que no hi ha vinyeta dolenta per petita que sigui. Control·la els detalls com vol. Vaig estar estona fixant-me en una vinyeta que no hi havia diàleg ni passava res. Només era el dibuix d’un camí, que tranquil·lament se l’hagués pogut estalviar. I pel petita que era, déu n’hi do el detall que tenia. Bé el camí era una contraforma, no hi havia pràcticament res al camí, però el marcava tota la flora que el voltejava amb tot tipus de detalls.

El dibuix d’aquesta mangaka està sent realment espectacular i és per disfrutar-lo.

Col·lecció

• Bride Stories 1 (2009)
• Bride Stories 2 (2010)
• Bride Stories 3 (2011)
• Bride Stories 4 (2012)
• Bride Stories 5 (2013)
• Bride Stories 6 (2014)
• Bride Stories 7 (2015)
• Bride Stories 8 (2015)
• Bride Stories 9 (2016)
• Bride Stories 10 (2018)
• Bride Stories 11 (2018)
• Bride Stories 12 (2019)
• Bride Stories 13 (2021)
• Bride Stories 14 (2022)
• Bride Stories 15 (2024)

Star Trek: Deep Space Nine (1996-97) S05

[61]

Valoració

Fitxa tècnica

26 capítols de 45 minuts

Sinopsi

IMDb (7,9):
“Als voltants del planeta alliberat de Bajor, l’estació espacial Deep Space Nine de la Federació guarda l’obertura d’un forat de cuc de corrent estable en el punt més llunyà de la galàxia.”

Crítica

Posant-se les piles.

Magnífic el capítol 6 amb homenatge a Star Trek: The Original Series incorporant escenes de la sèrie original amb Kirk, Spock, McCoy, Uhura, Scotty i Checov, en el capítol de la infestació de bitxos-peluixos a la nau. També col·laboracions des de Voyager, l’altra sèrie que feien mentre s’emetia aquesta.

Al principi de la temporada es veien els capítols més elaborats. Sembla que hi havien ganes de fer bé les coses. Però cap al final de la temporada, tornem a l’ensopiment de sempre.

En l’anterior temporada els cardassians havien estat ningunejats pels klingon. En aquesta temporada, sempre amb la por de la invasió dels Jem’Hadar, els cardassians s’alien amb el Domini a través d’un vorta, comandants dels Jem’Hadar i enviats directes déus canviaformes del Domini. Els klingon s’alien de nou amb la Federació. Els romulans es mantenen al marge.

Al principi de temporada, Odo és jutjat pels seus per haver matat un semblant i, igual que a Pinotxo, és condemnat a ser humà. Fins que en un capítol descobreixen que algunes funcions cerebrals no són del tot humanes… i més tard, en un altre capítol, és fusionat amb un bebé canviaformes destinat a morir, per acabar tornant a la forma mutant original.

Gadgets

La nau Defiant i la mateixa estació espacial Deep Space Nine són les principals ambientacions de la majoria de capítols.

L’intercomunicador de fa dues temporades es manté.

I la gran novetat és que, al principi de la temporada, utilitzen el mateix uniforme de l’anterior temporada, però, a partir del capítol 10, hi ha nou uniforme, aprofitant l’estrena de la nova pel·lícula de The Next Generation Star Trek: First Contact (1996). La diferència és que, el color de cada secció, apareix ara només en el suèter de coll alt de sota i en els galons. L’uniforme és negre i la part superior grissa.

Aquesta temporada es va emetre al mateix temps que estaven emeten la tercera temporada d’Star Trek: Voyager i en l’estiu anterior, entre temporada i temporada, als cinemes la comentada Star Trek: First Contact (1996) amb els personatges de The Next Generation i Worf fent el doblet… ;-)

#funnywordsgift (174)

“Bernat’s table, who isn’t sitting, isn’t counted.”

[174]

The Titan (2018)

[597]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Lennart Ruff
Guió: Max Hurwitz (screenplay), Arash Amel (història)
Actors: Sam Worthington, Taylor Schilling, Akira Emoto, Tom Wilkinson

Sinopsi

IMDb (5,0):
“Una família militar pren part en un experiment innovador d’evolució genètica i exploració espacial.”

Crítica

Lenta i avorrida.

Més enllà de la curiositat de conèixer els canvis físics del personatge principal, la pel·lícula no té cap interés. Pensava que sortiria alguna cosa del viatge espacial, però ni això… Fatal!

L’únic detall, que només he sabut en llegir els títols de crèdit, és que està rodada a les Illes Canàries i bona part de l’equip de rodatge és espanyol. També surten militars espanyols amb l’uniforme militar espanyol (l’actor és desconegut –almenys per mi–, però el nom és català; Francesc Garrido fa de Coronel Solano). Altres actors amb nom hispà són mexicans… ;-)

Resum (amb espòilers)

En un futur proper distòpic la Terra no és habitable pels desastres mediambientals i les continuades guerres amb ús d’armes nuclears. Trobar nous planetes habitables és poc menys que impossible per tal d’arribar-hi en un plaç raonable. La següent opció seria la terragènesis, canviant l’atmosfera del planeta no habitable per adaptar-lo a l’ésser humà. En aquesta ocasió però, el que es planteja és adaptar l’ésser humà a l’hostilitat del nou ambient.

La proposta és anar a Titan, segona lluna –en ordre de grandària– de Saturn, on, segons diuen, hi ha nitrogen en altres concentracions, molt poc oxigen i rius d’amoníac. Amb aquests 3 elements, si poguessin respirar el poc oxigen disponible, seria possible la vida, però per això cal alterar la naturalesa pròpia del ser humà. Es parla d’alterar-lo genèticament a partir d’incorporar-hi els gens d’alguns animals.

Un militar que ha estat a Síria, molt ben entrenat, acompanyat de la seva dona i el seu fill, és seleccionat per fer de conillets d’índies, conjuntament amb altres militars específicament seleccionats, per saber si és possible enviar un humà a Saturn i salvar la raça humana. Tots ells formen part d’un selecte grup que ha de passar per tot un seguit de proves físiques, operacions quirúrgiques i canvis morfològics a nivell genètic. Per això, tot i estar el planeta a punt de desaparèixer, són allotjats en cases residencials de gran luxe dins un complex militar on es realitzen els experiments científics.

Les contínues injeccions amb que són tractats, aconsegueixen que, particularment ell, estableixi un nou rècord de permanència sota l’aigua proper als 45 minuts. Una altra noia supera també la mitja hora sense respirar. A través de la mirada de la seva dona, anem veient els petits canvis físics que va sofrint, que al principi no són molt evidents, però ella sí adverteix. Aquests canvis provoquen també reaccions dels seus cossos que rebutjen molts medicaments, com ho faria algú que rep quimioteràpia, amb vòmits i marejos com una part més de l’entrenament.

La dona, que veu canvis que no són els normals segons les instruccions que els han donat, analitza la sang d’una de les vomitades del seu home i se n’adona que van més enllà del que havien explicat les autoritats mèdiques. A ell se li cau el pèl i la pell cada cop més, però altres militars, a més, han començat a tenir reaccions violentes desproporcionades i fora de lloc. Amb les proves de les analítiques que ha fet al seu marit, desenmascara la veritat al doctor i acaba confessant que, en realitat els canvis han de ser genètics si volen anar a Titan, i que molts moriran en les proves, però el seu marit sembla més fort que la resta.

A la casa residencial del costat s’hi veuen sirenes. La dona surt de la casa i assisteix en primera persona, a veure com el seu veí li han sortit una mena d’ales a les aixelles, entre braços i cos, just després de llançar la seva dona a través del vidre de la casa uns 50 metres i matar-la amb l’impacte. A continuació, els cossos de seguretat l’abaten a trets.

Després de sotmetre’s a l’última operació d’ulls, li diuen que o se sotmet a una última operació o morirà. Després de recuperar-se i comprovar que la penúltima operació ha tingut efectes positius i hi veu a la perfecció en l’obscuritat de la nit, accepta la part final conjuntament amb els companys objecte dels experiments, però la majoria moren a la taula d’operacions, o just abans, en atacs violents abatuts pels cossos de seguretat. Només queden el protagonista i la noia que havia aguantat també molta estona sota l’aigua sense respirar.

Amb els cossos ja visiblement modificats, sense pèl, amb escames a la pell, amb una mena d’ales sota els braços, són els únics que queden per ser enviats a Titan. La noia però, acaba matant la seva parella en un últim acte de violència i és abatuda, no sense abans fer una escabetxina. El protagonista l’ajuda i fuig. La dona intenta protegir-lo, però tothom va darrera d’ell per matar-lo. Finalment els militars de la base desobeeixen el doctor que vol matar-lo i el deixen viu. Acabem veient el mutant volant a Titan… ho ha aconseguit!