Bloc personal,

dissabte, 18 de novembre de 2017

Stranger Things (2017) S02




[46]

Millor del que m’esperava…

En contra del que la majoria de la gent anava comentant, ja la temporada passada no em va acabar de fer el pes. Cal reconèixer que la sèrie estava bé, però més enllà dels tributs obligats a la memòria selectiva que tenim del cinema dels ’80, per mi la sèrie no tenia gairebé res més. En canvi aquesta temporada la cosa ha canviat bastant. Hem emptatitzat amb tots els personatges i el gènere ha canviat: en comptes de “fenòmens paranormals” ara tracta de “súperherois amb súperpoders”… ;-) i tot bastant ben parit, cal reconèixer-ho.



9 capítols de 42 - 62 minuts.



IMDb (9,0):
“Quan un jove desapareix, la seva mare, un cap de policia i els seus amics han d’enfrontar-se a forces terroristes per recuperar-lo.”

#funnywordsgift (154)

“To do burst the talk.”

Dead Dead Demons Dededede Destruction 1 (2014)




Inio Asano (guió, dibuix i tinta)
(Deddo Deddo Dēmonzu Dededededesutorakushon - Dead Dead Demon’s Dededede Destruction)

[ Manga seinen, slice of life ] (ed. 2015)



[39]

Està força bé… amb un PERÒ ben gran.

Ja vaig comentar que el que no m’agrada del manga és potser allò que el defineix… cares arrodonides i expressions desproporcionades… També vaig comentar que qualsevol comparació amb Punpun hi sortiria perdent. Dit això, Dead Dead Demons Dededede Destruction –Déu n’hi do el complicat títol d’aquesta sèrie amb lleugeres diferències en japonès i en anglès–, és l’última obra d’Inio Asano –el mateix autor de Punpun– i que encara està oberta, té aquestes dues coses que no m’agraden. Amb tot, la història està tan ben parida i plantejada que aquestes “manies meves” queden en segon pla. Que quedi clar però, que no supera Punpun! Almenys de moment… també Punpun al principi era “normalet”…

Pel que m’he anat documentant, Inio Asano va començar “de cop”, sorgint del no-res, amb Nijigahara Holograph –que estic llegint ara mateix– guanyant un premi a artista novell. Gràcies a aquesta projecció el van intentar posar d’ajudant d’un conegut mangaka, però no va durar ni tres dies… necessitava treballar sol. Després van seguir altres títols d’èxit –que paral·lelament també estic llegint ara mateix– i quan finalment va proposar fer Buenas noches, Punpun, en que un personatge totalment desdibuixat s’integrava a la perfecció amb tot un seguit de personatges realistes, sorprenentment no li van posar cap pega, al contrari, li van donar carta blanca. I així en va sorgir una OBRA MESTRA.

Doncs bé, tota aquesta introducció és per contextualitzar Dead Dead Demons Dededede Destruction. A nivell de dibuix, mantenint l’estil característic d’Asano, els fons han anat evolucionant i estan més el·laborats a nivell de detall. Però les cares són d’un estil totalment diferent. Hi ha una continuitat entre Nijigahara Holograph i Punpun –aquest últim amb més delicadeses–. Solanin, per exemple –que també estic llegint ara– té les cares més infantils, arrodonides, però els fons són més simples –a mi m’agraden més– perquè està tot més sintetitzat. Dead Dead Demons Dededede Destruction és el més “infantil” de tots amb diferència, fins al punt que fa una mica de ràbia. Es pot entendre també com un homenatge al manga clàssic tipus Doraemon, com mostra a les pàgines inicials amb les pàgines en color, que després justifica amb el merchandising que té la protagonista d’aquest primer volum.

A nivell de guió, encara puc dir poca cosa perquè encara no l’ha liada com acostuma a fer. Primer fa que empatitzis amb els personatges i, quan ja te’ls has fet teus, els destrossa fotent un gir de guió espectacular (això sembla que és el que passarà pel que he anat llegint).

(No sé si amb tanta lletra al final s’entén el que volia dir… la veritat és que estic una mica espés. Si em ve de gust, més endavant ho editaré i ho deixaré més clar.)

Llegit en biblioteca.


Whakoom:
“L’últim treball d’Asano ens situa a Tòquio, seguint les vivències de dues alumnes d’institut. Malgrat les seves idees rocambolesques, el realment estrany és la situació en què viuen: la de la capital japonesa envaïda per gegantins plats voladors…”






8 capítols - 192 pàg. b/n + 4 pàg. color + cobertes (rústica) + sobrecobertes (plastificades) - 130 x 182 mm



Dead Dead Demons Dededede Destruction 1 (2014)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 2 (2016)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 3 (2016)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 4 (2017)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 5 (2017)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 6 (2018)

dilluns, 13 de novembre de 2017

Bride Stories 1 (2009)




Kaoru Mori (guió, dibuix i tinta)
(Otoyomegatari - A Bride’s Story)

[ Manga seinen, slice of life ] (ed. 2013)



[38]

M’ha agradat i força!

És curiós el que vaig aprenent a mida que vaig llegint manga. Ja he comentat en una altra review que el pitjor que vaig poder fer és entrar en el món del manga amb 52 anys i amb Buenas noches, Punpun perquè, tot i considerar-se un manga, és alguna cosa més que això… és una obra d’art! En guió i en dibuix. I evidentment qualsevol comparació amb Punpun hi sortirà perdent. A part d’això, haig de confesar que del manga –i anime– mai m’han agradat aquests dibuixos amb la cara tant arrodonida i els ulls tan grossos –que per altra banda potser n’és una característica–… em recorden el Heidi, Marco i Mazinger Z de quan era petit i em semblen lectures shōnen (dirigit a públic infantil). Ja posats a confesar, tampoc m’agrada quan enmig d’una narració –per mostrar estupor– facin aquells canvis de cara amb ganyotes incloses i els signes de vena inflada al cap… Són coses amb les que no puc. Dit això, aquestes coses passen a Punpun, però òbviament les perdono totes –passa més sovint al principi, després sembla que s’arregla, i les cares arrodonides o ulls grans no són delicte si es fa amb l’exquisitesa del dibuix d’Asano–.

A Bride Stories tot això també passa… i aquí ho perdono perquè hi ha una devoció en el dibuix que t’encomana. Veure aquestes pàgines tant petites (suposo que és el format “normal” del manga: 11,5 x 17,5 cm), amb tantes vinyetes, que gairebé necessites lupa per veure-les i amb aquest detall infinitessimal en les robes especialment, no pot pas deixar-te menys que al·lucinat. I a sobre, hi ha una bona història de fons… que necessites passar moltes pàgines per començar a veure-la, però allí està i és potser això el que enganxa.

O sigui que: molt bé! Potser segueixo amb el segon volum, però m’ho rumiaré perquè són 9 volums, encara que sembla que últimament la periodicitat és anual… si m’ho prenc amb calma potser sí.



Whakoom:
“Una història plena de calidesa i sentiment amb un grafisme excepcional. La vida de les tribus que habitaven les estepes centreasiàtiques del s. XIX no era fàcil: el lent però segur avanç del progrés posa en perill estils de vida mil·lenàries i crea innombrables conflictes. Aquest preciosista manga de Kaoru Mori ens endinsa en aquesta època de la mà d’Amira i Karluk, un jove matrimoni que comença la seva vida en comú.”






5 capítols - 192 pàg. b/n + cobertes (rústica) + sobrecobertes (plastificades brillo) - 115 x 175 mm (12 mm gruix)



Bride Stories 1 (2009)
Bride Stories 2 (2010)
Bride Stories 3 (2011)
Bride Stories 4 (2012)
Bride Stories 5 (2013)
Bride Stories 6 (2014)
Bride Stories 7 (2015)
Bride Stories 8 (2016)
Bride Stories 9 (2017)

dissabte, 11 de novembre de 2017

#funnywordsgift (153)

“To do fly pigeons.”

divendres, 10 de novembre de 2017

Arzak. El vigilante (2011)




Moebius

[ Còmic europeu ] (ed. 2011)



[37]

Els records de finals dels ’80 no corresponen amb això…

O la memòria falla –que també, perquè les últimes experiències així ho demostren– o els records de les “acollonants” il·lustracions de Moebius tenien una frescura que ara l’han perduda… perduda o transmutat per imatges i conceptes més “moderns”.

Llegit en biblioteca.



Whakoom:
“Un curiós barret cònic. Un vehicle volador amb forma de pterodàctil. I un vast paisatge en el qual fins a la més mínima anomalia ha de ser investigada. Moebius presenta, més de trenta anys després de la seva primera aparició, la història d’Arzak, el personatge que va revolucionar el còmic des de les pàgines de Métal Hurlant.”

dijous, 9 de novembre de 2017

El Mercenario - La huida (2000)




Vicente Segrelles

[ Còmic europeu ] (ed. 2000)



[36]

Estic confòs…

Entre la varietat d’edicions que s’han fet fins ara (Norma Editorial: col·lecció Cimoc Extra Color, i col·lecció El Mercenario; Editorial Segrelles; Ediciones B; Ponent Mon) i aquest estil tant peculiar i característic que, per una banda t’atreu, però per una altra és veu molt antic i desfasat… finalment no sé què pensar.

Jo ho vaig començar seguir la sèrie en els seus inicis fins el volum 3 (Las Pruebas) primer a través de la revista Cimoc, després amb els àlbums i ara ho he anat seguint via biblioteca, però sembla que aquest és l’últim volum disponible. Doncs això… no sé què pensar: per una cantó bé, però per un altre fa tot olor a naftalina… tot i que també cal reconèixer que va ser dels primers que va intentar “actualitzar-se” a l’era digital…

Llegit en biblioteca.



Whakoom:
“Una cosa terrible està passant al Monestir del Cràter: el Lama, l’home savi de qui depèn l’Ordre s’està morint, i si això succeeix tot es vindrà a baix. Però Ky sap que en Geos encara es pot trobar el remei que li salvi la vida i, malgrat l’oposició inicial del Lama, la jove i el Mercenari aconsegueixen viatjar de nou al planeta bessó. Serà una aventura trepidant en què torejaran amb éssers mitològics, monstres, aparells voladors, una cultura submarina en decadència i una lluita contra rellotge per sortir amb vida. Es tracta del primer volum de la sèrie dibuixat i pintat completament amb ordinador.”





Els catorze volums de la història d’El Mercenario són:
  1. El pueblo del fuego sagrado (1982)
  2. La fórmula (1983)
  3. Las pruebas (1984)
  4. El sacrificio (1988)
  5. La fortaleza (1991)
  6. La bola negra (1993)
  7. El viaje (1995)
  8. Año mil. El fin del mundo (1996)
  9. Los ascendientes perdidos (1998)
  10. Gigantes (historias cortas) (1998)
  11. La huida (2000)
  12. El rescate (I) (2002)
  13. El rescate (II) (2003)
  14. El último día (2016)

El Mercenario - Año mil. El fin del mundo (1996)




Vicente Segrelles

[ Còmic europeu ] (ed. 1996)



[35]

La història millora…

Sembla ser que, finalment, la història millora. Però no puc disposar de tots els volums de la col·lecció, per la qual cosa em perdré bastant. De totes maneres, vist ara amb la perspectiva que et dóna el temps, fins i tot les il·lustracions –o sigui, totes les vinyetes del còmic– amb les que en el seu moment tothom al·lucinava, semblen planes i sense gaire interés. La història està bé, però sembla només esbossada… Aquesta és l’opinió que em dóna l’autoritat moral del pas del temps. ;-)

Llegit en biblioteca.



Whakoom:
“En la tradició cristiana, es deia que la fi del món succeiria en l’any mil de la nostra era. Aquesta data s’acosta i els monjos de l’Ordre del Cràter saben que és cert: passarà i és irreversible. De manera involuntària, el Mercenario coneix de primera mà què provocarà el cataclisme, alhora que viatja a un món molt semblant a la Terra, abans summament avançat, però ara inhòspit i gairebé deshabitat. Allà hi ha algú més, uns éssers estranys que en altres temps dominaven la Terra fins que van ser vetats. Una aventura en la qual el Mercenari entra ja de ple en la ciència ficció.”





Els catorze volums de la història d’El Mercenario són:
  1. El pueblo del fuego sagrado (1982)
  2. La fórmula (1983)
  3. Las pruebas (1984)
  4. El sacrificio (1988)
  5. La fortaleza (1991)
  6. La bola negra (1993)
  7. El viaje (1995)
  8. Año mil. El fin del mundo (1996)
  9. Los ascendientes perdidos (1998)
  10. Gigantes (historias cortas) (1998)
  11. La huida (2000)
  12. El rescate (I) (2002)
  13. El rescate (II) (2003)
  14. El último día (2016)

dimecres, 8 de novembre de 2017

El Mercenario - El sacrificio (1988)




Vicente Segrelles

[ Còmic europeu ] (ed. 1988)



[34]

La més fluixeta de totes…

Quan era “jove” em vaig aficionar a llegir còmics per les històries d’El Mercenario que apareixien publicades mensualment a la revista Cimoc i recopilades més tard en àlbums. Sembla ser que l’any 1988 ja havia deixat aquesta droga… ;-)

Ara que m’he tornat a aficionar –no sé si temporalment o ja serà fins que el cos em demani terra– ho veig amb altres ulls. En aquesta ocasió i, tot i que alguns àlbums tenen una història ben treballada, aquest àlbum és el que la té més fluixa. I potser és només una apreciació personal, però sembla que les vinyetes estiguin acabades amb presses…

Llegit en biblioteca.



Whakoom (Col·lecció “CIMOC presenta”):
“El Mercenari és un guerrer sense passat, i si ho té ningú el coneix, però el rescat d’un nen segrestat per una secta fanàtica remourà en la seva memòria els records de la seva infantesa. Serà una cursa contrarellotge, sortejant bèsties descomunals i ardits potser ja coneguts, per salvar al petit abans que els fanàtics consumeixen seu sacrifici ritual. Encara que hi ha alguna cosa que no sembla quadrar. Què s’amaga realment darrere d’aquest segrest? Nan-Tay, com sempre, sabrà la resposta.”





Els catorze volums de la història d’El Mercenario són:
  1. El pueblo del fuego sagrado (1982)
  2. La fórmula (1983)
  3. Las pruebas (1984)
  4. El sacrificio (1988)
  5. La fortaleza (1991)
  6. La bola negra (1993)
  7. El viaje (1995)
  8. Año mil. El fin del mundo (1996)
  9. Los ascendientes perdidos (1998)
  10. Gigantes (historias cortas) (1998)
  11. La huida (2000)
  12. El rescate (I) (2002)
  13. El rescate (II) (2003)
  14. El último día (2016)

diumenge, 5 de novembre de 2017

Rick and Morty (2017) S03




[45]

Impressionant!

No es que s’hagi de veure dues vegades… és que possiblement ni amb tres ni quatre vegades acabaràs agafant tots els detalls i matissos de dibuix i guió dels capítols. Una sèrie aparentment superficial, però recargoladament barroca de dobles sentits i crítiques a la societat. Cada “dibuixet” mereix un monument pels detallets –com a art perquè sí i com a explicació d’aquests dobles sentits–.



10 capítols de 22 minuts.



IMDb (9,4):
“Una sèrie animada que segueix les aventures d’un súper científic i el seu nét no tan brillant.”