Bloc personal,

diumenge, 18 de novembre de 2018

Ho tornem a intentar?


Després de set anys de no fer res, m’he anat posant paranys per no tenir més remei que posar-m’hi. Avui primer dia… A veure què en surt de tot plegat!

Jurassic World: Fallen Kingdom (2018)

[666]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: J.A. Bayona
Guió: Derek Connolly, Colin Trevorrow
Actors: Chris Pratt, Bryce Dallas Howard, Rafe Spall

[ Acció, aventura, ciència ficció ] 2h 8min

Sinopsi

IMDb (6,3):
“Quan el volcà inactiu de l’illa comença a rugir, Owen i Claire munten una campanya per rescatar els dinosaures restants d’aquest esdeveniment a nivell d’extinció.”

Crítica

Entretinguda per l’acció, però un nyap argumentativament…

La història ja no s’aguanta per enlloc, si en algun moment ha tingut credibilitat… Però tot sigui per l’estona entretinguda que passes entre els bitxus impossibles i música a tota hòstia.

Resum (amb espòilers)

Després del desastrós final que va tenir l’anterior pel·lícula, el Congrés americà decideix no fer res i deixar que el volcà extingueixi els animals que encara queden vius a l’illa. Un milionari a punt de morir, cofundador del Parc, pensa que és millor que estiguin en una altra illa, una espècie de santuari o no hi hagi interacció humana. Recluta els dos protagonistes de l’anterior pel·lícula per localitzar Blue i, quan estan enmig del rescat, són traïts pels caçadors i abandonats a la seva sort. Els caçadors treballen a les ordres de l’assistent del milionari, que té millors plans pels animals.

Recuperen onze espècies d’animals, però el plat fort és crear una nova espècie, amb la intel·ligència de Blue, creada per matar sota estrictes ordres. Els protagonistes, finalment aconsegueixen desbaratar els plans del malvat, no sense que abans mati el milionari i aconsegueixi vendre, en subhasta, uns quants animals. La neta del milionari, que no és la neta sinó un clon de la seva mare, ajuda als animals a aconseguir la llibertat en territori continental, amb el perill que suposa per la resta de la població.

Pink (1989)

[105]

Valoració



Fitxa tècnica

Kyoko Okazaki (guió, dibuix i tinta)
(Pink - Pink)

[ Manga seinen, slice of life ] (ed. 2018)
Ponent Mon

20 capítols - 256 pàgines - 170 x 240 mm (22 mm gruix)

Sinopsi

Whakoom:
“Yumiko exerceix la prostitució perquè el seu treball diari no li dona prou com per alimentar la seva mascota, un cocodril. Un cant a la felicitat, l’amor i els diners. Adult, tràgic, irreverent.”

Crítica

Còmic o manga?

Com collons ho classifico això? És còmic o és manga? L’autora (Kyoko Okazaki (1963)) és japonesa, l’estil és clarament manga… però està editat en el sentit occidental de lectura. De fet, en algunes pàgines, he començat llegint al revès… (mai m’hauria imaginat que m’acostumaria a llegir d’aquesta manera). L’obra és de 1989 –cosa que no tenia gaire clara, tot i que, de segur, hauria llegit–, per la qual cosa, penso, intentant obrir mercat, ho va publicar per arribar al màxim públic occidental possible.

El dibuix té un punt desgarbat, sense arribar a l’estil Hinako Sugiura de Miss Hokusai (1983-1987). En alguns aspectes sembla que li falti traça per dibuixar el cocodril –cosa que, particularment, no té problemes en reconèixer enmig de la “trama” de la història– i, en canvi, en altres aspectes com l’ús de les trames o la sintetització d’algunes expressions, m’agrada força com ho resol.

M’ha agradat molt la manera com tracta alguns temes com la mateixa prostitució, normalitzant-ho fins i tot, però sobretot, fent-ho d’una manera natural que potser ara, amb el retrocés en la mentalitat social per una banda i l’excés de zel en els temes que impliquen heteropatriarcat per altra, estaria mal vist. Potser la salva el fet que l’autora és dona i el moment en que es va publicar, una època en que, segons la meva opinió, hi havia més llibertat per exposar segons quins temes que no pas ara.

Edició extraordinària –com sempre– de Ponent Mon.

Resum (amb espòilers)

Yumi és una noia que treballa en una oficina, però que, quan li ve de gust o necessita algun extra econòmic, es prostitueix portant d’aquesta manera una doble vida. Es diu que els motius són que, quan era petita, després de molt insistir-hi, el seu pare li va regalar un cocodril petitet. Ara però, s’ha fet gran i, tot i que està prohibit tenir-lo a casa, l’ha de mantenir i això és car. Potser el que més sorprén és la manera de mostrar la prostitució al Japó, on està més o menys normalitzat i institucionalitzat fins a cert punt, en el que no es necessiten proxenetes (“xulo-putes”) i cadascú pot exercir-ho com qualsevol altra activitat econòmica.

Anem coneixent, mica en mica, les particularitats d’aquesta noia que, sembla no estar del tot bé del cap, però que en altres aspectes, potser està millor que molta gent que considerem normal. Aquesta noia va perdre la seva mare de petita i el seu pare es va casar amb una altra dona que, en els primers anys, va exercir de mare, però que en cap moment van acabar congraciant. Aquesta madrastra va tenir una filla amb el seu pare i ara, la noieta (de 12 anys?) que és germana, òbviament, és una de les poques amigues que té.

Per altra banda, la madrastra té un afer sexual amb un noi molt més jove que ella, escriptor. Les dues germanes se n’assabenten, però la petita no ho porta gaire bé. Yumi, que tot i relacionar-se amb la gent de l’oficina els desprecia a la seva manera pensant que s’estan esforçant més del compte per tenir una feina mal pagada, acaba coneixent l’amant de la madrastra. Entre ella i la germana petita l’acosen fins saber-ne els últims detalls de la seva vida. Acabem sabent, per ulls de les germanes i també des dels seus propis pensaments, que una noia de la seva edat amb la que ha tingut relacions li va darrera, però que prefereix els diners i regalets de la dona gran.

D’una manera o altra, la relació entre Yumi i l’amant de la seva mare es va acostant i, en saber-ho, la mare entra en un estat de gelosia i planifica una venjança. Mentrestant Yumi i Haruo han de deixar el pis de la Yumi per una inundació i s’instal·len al piset de Haruo. La mare, en saber on viu, hi entra i fa desaparèixer el cocodril. Yumi entra en depressió, però Haruo li fa costat. Finalment, Haruo guanya un premi com a novel·lista i planejen marxar a una illa tropical. Més tard, la mare, li envia un joc de viatge folrat amb pell de cocodril i quan Yumi sap que ha estat la seva madrastra, irromp a la seva casa amb un bat de beisbol amb intenció de fer-hi una escabetxina, però la seva germana l’atura.

Quan finalment estan disposats a marxar del país, les dues germanes esperen a l’aeroport per despedir-se mentre Haruo atén la premsa i, tot esperant, amb un gir inesperat i potser una mica brusc dels fets, es destapa la relació del guanyador d’un premi nacional de novel·la amb un prostituta i, després d’intentar fugir de la premsa, tot dirigint-se a l’aeroport, un accident acaba amb la seva vida mentre veiem les dues germanes esperant amb resignació més temps de l’esperat.


dissabte, 17 de novembre de 2018

Yi yi (2000)

[665]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Edward Yang
Guió: Edward Yang
Actors: Nien-Jen Wu, Elaine Jin, Issei Ogata

[ Drama, romanç ] 2h 53min

Sinopsi

IMDb (8,1):
“Cada membre d’una família de Taipei de classe mitjana intenta conciliar les relacions passades i presents en la seva vida quotidiana.”

Crítica

Pel meu gust, desproporcionadament llarga…

La pel·lícula és molt bona –no sé fins a quin punt realment se li pot donar la qualificació d’IMDb, però sí està molt bé–, està molt ben feta i, particularment, m’agrada descobrir nous punts de vista. Ara, tres hores de pel·lícula són moltes hores per mantenir l’atenció…

Resum (amb espòilers)

Explica la vida de cadascun dels integrants d’una família des del casament “de penal” del més jove dels fills d’una àvia, que pocs dies després entrarà en coma, fins el dia de la seva mort, posant especial èmfasi en la vida del gendre d’aquesta àvia, empresari d’una multinacional, la seva filla adolescent i el seu fill petit de vuit anys.

#funnywordsgift (206)

“Happier than a frobozz!”

[206]

dissabte, 10 de novembre de 2018

#funnywordsgift (205)

“The dog died, the anger died.”

[205]

diumenge, 4 de novembre de 2018

Murder on the Orient Express (2017)

[664]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Kenneth Branagh
Guió: Kenneth Branagh, Agatha Christie (novel·la)
Actors: Kenneth Branagh, Penélope Cruz, Willem Dafoe

[ Crim, drama, misteri ] 1h 54min

Sinopsi

Whakoom o IMDb (valoració):
“Lorem ipsum dolor sit amet.”

Crítica

Una presa de pèl…

L’únic que se salva és el recargolament de la història. De la resta, millor ni comentar-ho…

Resum (amb espòilers)

Una nena petita és segrestada i en demanen rescat. Quan el pare paga el rescat, troben la nena morta. La mare, prenyada, perd el no nat i la seva pròpia vida. El pare se suïcida. Tota la família directa i persones que treballaven per la família han quedat traumatitzats de per vida. A més a més han condemnat per l’assassinat una persona innocent.

L’assassí de la nena, que ara ha canviat de nom, viatja a l’Orient Express i és assassinat enmig de la nit. Els dotze sospitosos són els dotze assassins de les dotze punyalades mortals. Poirot ho descobreix i no envia ningú a la pressó.

A mi, amb preses de pèl d’aquest tipus, ni una!

Invasion of the Body Snatchers (1978)

[663]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Philip Kaufman
Guió: W.D. Richter, Jack Finney (novel·la)
Actors: Donald Sutherland, Brooke Adams, Jeff Goldblum, Leonard Nimoy

[ Terror, ciència ficció ] 1h 55min

Sinopsi

IMDb (7,4):
“A San Francisco, un grup de persones descobreixen que la humanitat està sent substituïda persona per persona, amb clons sense emocions.”

Crítica

Les comparacions sempre són odioses…

Recordo la pel·lícula orignal haver-la vist per la tele en blanc i negre (la pel·lícula també era en blanc i negre) en una edat molt impressionable. La vaig revisionar no fa gaire (osti, 2014! Fa quatre anys, Déu n’hi do!) i em va continuar agradant. I ara toca, com no podria ser d’una altra manera, comparar-la amb aquesta.

En principi, aquesta no li arriba a la sola de les sabates, però fent una segona lectura tampoc està tan malament, sobretot perquè s’aguanta gràcies als actors, alguns encara molt joves (Jeff Goldblum) i d’altres mítics (Leonard Nimoy), i també gràcies a alguns estereotips dels setanta i vuitanta que, en algunes ocasions, encara avui provoquen estupefacció i, en d’altres, s’agraeix la feina ben feta.

Resum (amb espòilers)

Des del principi de la pel·lícula s’explica visualment “la veritat oculta” que és la trama de tota la pel·lícula, però no és fins al final que se li posen paraules a aquestes imatges. Una espècie alienígena similar a les formes microscòpiques de la vida a la Terra, surt del seu planeta moribund i, impulsat per vents solars, explora altres planetes per sobreviure. Cauen a la Terra i mitjançant formes vegetals similars a paràsits de plantes es van reproduint. En una fase més evolucionada –això ja només s’explica en el punt àlgid de la pel·lícula–, en el moment que els humans dormen gràcies a una flor paràsita de les comentades, una vaina de grans proporcions colocada prop del cos humà que està dormint, comença a duplicar la forma de l’humà i quan ja ha madurat, l’alienígena suplanta l’humà que queda reduit a unes pellofes fàcilment dissimulables enmig de la brossa.

Una noia que treballa en un laboratori pel Ministeri de Sanitat constata que el xicot amb el que viu, d’un dia per un altra, canvia d’actitud totalment i deixa d’expressar emocions bàsiques. Això mateix li ho comenta al protagonista de la pel·lícula, que es dedica a fer inspeccions de sanitat en restaurants de la ciutat, i li diu que el seu xicot ja no és ell. El protagonista, que sent una atracció oculta per la noia, intenta ajudar-la i la porta a un amic seu psicòleg perquè hi parli. El psicòleg li ve a dir que, en realitat, potser està amagant un desig ocult de trencar la relació.

El cas del xicot de la noia, però, no és l’únic i es comencen a sentir casos similars, fins al punt d’aixecar la sospita i estar alerta en el protagonista. Uns amics dels protagonistes que tenen una sauna amb banys de fang i fan massatges, es troben un cos a punt de madurar totalment a punt de substituir l’amic del protagonista en una de les lliteres, fins el punt que, en un moment que el noi tanca els ulls adormit, el cos a mig formar els obre i una ferida que tenia prèviament al nas, és reproduïda en l’estrany cos. Avisen l’inspector que, veient com es van succeint les coses, s’alerta per por que la noia de la que està enamorat li passi el mateix. Després de trucar per telèfon i no rebre contestació, decideix anar-hi per assegurar-se que està bé. Per tranquilitzar els amics, avisa el psicòleg perquè els ajudi a descobrir què passa.

Quan arriba a casa la noia, amagant-se del seu promès, entra a l’habitació i se la troba dormida amb un cos a punt de madurar a la terrassa sortit d’una vaina. Rescata la noia i se l’emporta a la sauna amb els seus amics. Allà, el psicòleg diu que no hi ha cap cos, cosa de què tothom s’estranya perquè ho han vist amb els seus ulls. Mentrestant truquen a la policia per constatar que hi ha un cos a mig formar a la terrassa de la casa de la noia. Hi van tots i allà no hi troben res.

Finalment acabem descobrint que el psiscòleg, conjuntament amb el xicot de la noia, són alienígenes. Les dues parelles intenten fugir, però tots els alienígenes, estranyament intercomunicats, els persegueixen. Quan estan a punt de ser capturats la parella de la sauna corre en direcció contrària on estan els protagonistes per salvar-los. Aquests, intentant amagar-se, comencen a sentir la fatiga de la falta de son i prenen pastilles per no dormir, però finalment són capturats pel psicòleg que els administra un fàrmac per dormir-los i els deixa vaines al costat per ésser reemplaçats. El protagonista mata el noi de la sauna, que també havia estat convertit i tanca el psicòleg a la nevera i tornen a fugir.

Troben el lloc on es cultiven les vaines i des d’on es distribueixen a la resta del país, però la noia s’ha adormit i és reemplaçada. El protagonista torna a escapar, fa una mica de destroça a la planta de cultiu i escapa.

Al final de la pel·lícula, el protagonista es troba la noia de la sauna que s’alegra de trobar-lo, però quan se li atansa descobreix que el protagonista ha estat canviat.

dissabte, 3 de novembre de 2018

They Live (1988)

[662]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: John Carpenter
Guió: Ray Nelson (novel·la Eight O’Clock in the Morning), John Carpenter
Actors: Roddy Piper, Keith David, Meg Foster

[ Acció, terror, ciència ficció ] 1h 34min

Sinopsi

IMDb (7,3):
“Un sense sostre descobreix unes ulleres de sol que li permeten veure el fet que els alienígenes s’han apoderat de la Terra.”

Crítica

Coses friquis i estereotips dels ’80…

Hi han poques pel·lícules que se’n salvin dels clàssics estereotips sexistes dels anys vuitanta. Aquesta, òbviament, tampoc, però no per això resulta xocant veure segons quines coses que teníem tant normalitzades. I això mateix dona per pensar que el que estem vivint avui, d’aquí uns anys ho veurem ridícul… ;-)

La història tampoc té més. A nivell de guió, possiblement qualsevol capítol de The Twilight Zone estaria més el·laborat, però no deixa de fer gràcia veure-ho desenvolupat en un llargmetratge… i més si el signa John Carpenter que, d’entrada, es podria esperar alguna cosa més… o no… potser és justament això el que calia esperar.

Amb tot, els Teleñecos ja estaven funcionant en la dècada de 1980, per la qual cosa el boom de ninos i maquillatges creatius ja havia esclatat. Les caretes dels alinígenes fan riure ara i, suposo, quan es va estrenar la pel·lícula. Així que, com no podria ser d’altra manera, és una pel·lícula “de culte” friqui justament per aquest fet.

Si algú està interessat en conèixer una mica el que va significar la pel·lícula en el seu moment i el fenomen posterior, li recomano segueixi el següent fil de Twitter:


Resum (amb espòilers)

Deprés de la crisi de l’automòbil de Detroit als ’80, un jove mascle solitari va de ciutat en ciutat amb només una motxilla carregada a l’esquena. Busca feina en una obra i és acollit en una mena de descampat. Enfront del descampat hi ha una petita església en la que passen coses estranyes. Un dia hi entra i descobreix que els càntics que se sentien des de fora estan gravats i allí s’hi reuneixen persones que semblen estar fent activitats il·legals. Una nit uns quants cotxes fugen de l’església tot carregats amb caixes just en el moment que la policia els encercla. De passada destrueixen les barraques del campament.

El nostre heroi torna a l’església i obre una de les caixes que sabia encara quedaven amagades darrera una falsa paret. Se l’emporta i, enmig de la ciutat, l’obre. Només hi han ulleres de sol. Empipat tanca la caixa i la deixa al contenidor de la brossa. Però se li ha quedat una ullera de sol a la mà i, per no tornar-la a posar a la caixa, se la deixa posada a la camisa. Tot caminant per la ciutat se les posa i comença a descobrir que tota la publicitat visible, amb les ulleres posades, es torna en missatges en blanc i negre d’accions simples del tipus “sigues submís”. I no només això, algunes persones amb les que topa tenen la cara sense pell i se’ls veu directament les òrbites oculars, els muscles i la dentadura.

Descobreix que són alienígenes que han invadit la Terra i la gent que hi havia a l’església estaven fabricant ulleres que permetien veure la realitat per mostrar-la a tothom. Els alienígenes utilitzen un tipus d’ones que van parelles amb la televisió, perquè la gent no pugui veure el que està passant. De totes maneres, una petita elit humana sí sap el que passa i hi col·labora a canvi de gran posició social. Els alienígenes només estan a la Terra per utilitzar-ne els seus recursos i, un cop enllestides les seves necessitats, buscaran un altre planeta.

Hi han activistes que hi lluiten i volen destruir l’antena que els té a tots encegats, però cada cop que aconsegueixen organitzar-se, sempre acaba apareixent la policia (humana i alienígena) i els extermina. El nostre heroi ha de convèncer el company de l’obra que l’ha ajudat a trobar lloc on dormir, per destruir els alienígenes. Enmig de tot això, els alienígenes saben que, primer amb les ulleres i després amb lentilles, alguns humans poden veure’ls i s’intercomuniquen a través dels rellotges per tal de fer venir policia.

Aconsegueixen un d’aquests rellotges i, quasi per casualitat, el poden activar en un moment que estaven encerclats i poden fugir a través d’un forat interdimensional que els porta als soterranis de la ciutat on descobreixen tota la trama i comencen a disparar a tot i dret contra tot alienígena fins que arriben a l’estudi de televisió on utilitzen les ones per deixar la població encegada. Després d’una mica més d’acció aconsegueixen destruir l’antena i tota la població humana aconsegueix veure tal com són els alienígenes, començant pel mateixos presentadors de telenotícies.