El Triangle de les Bermudes de la productivitat

Molt encertat aquest Triangle de les Bermudes de la productivitat on el temps s'enfonsa i s'esvaeix com un avió dins el mar de la procrastrinació...

[Llegit a Microsiervos.]

Desembre 2010

Devora Ran

"La idea de mujeres con vello facial es perturbadora porque transgrede normas de feminidad, pero, por encima de todo, porque sugiere animalidad e hibridismo. La quimera en la que se basa la industria de eliminación de vello facial refleja la determinación absurda que nuestra cultura racional invierte en deshacerse del misterio y la ambigüedad. Y como la monstruosidad de todo tipo tiende a ser excluída, pero también exhibida y deseada, la repulsión hacia mujeres barbudas está mezclada con una innegable fascinación."

Foto: Lisa, from the series WWM, © Trish Morrissey, 1998-2000 per un article de Nu Rocks traduït per Jordi Gomez Villena

Així es com comença un article en aquesta revista: Devora Ran * A Sex Culture Magazine. Hagués estat més fàcil posar una foto de sexe més o menys explícit per parlar d'aquesta revista, molt interessant pel seu contingut i la manera en que en parlen, que en cap cas et deixa indiferent.

És més, n'he trobat una de tant bona que no puc estar de posar-la, tot i que sé que tenen copyright (les fotos i els articles) i encara que el posi no tinc el permís pertinent... però com ara és un bloc "privat"... ;-)

És que no puc estar-me'n...


Foto: Naomi Harris© per un article de Joan Cornelius Toset traduït per Anna Holloway i Nuria Carriba

[ N'he tret la referència tot llegint els feeds de 40fakes. ]

M'agrada el Nadal

Última anotació al bloc

Després de 13 blocs (6 actius), 640 entrades en el primer, 109 en el segon i 70, 78, 81 i 82 en els altres, tot plegat des de setembre de 2005 (que ja són anys!) he decidit a partir d'ara mateix no continuar mostrant públicament les entrades dels blocs. I per tant, les entrades associades d'aquest bloc a Facebook també.

Si bé en un principi són blocs de caire personal, sempre he pensat que no està de més compartir les opinions i experiències personals amb la resta de la gent. Però davant l'actitut d'alguna gent que ni tan sols són del meu entorn posant en dubte la privacitat dels meus comentaris personals, he decidit que a partir d'ara qui vulgui llegir alguna "tonteria" de les que escric s'haurà de registrar... a fi de comptes moltes vegades són parides molt personals les que explico. Últimament han estat bastantes les persones que s'han cregut amb dret a opinar sobre el que podia dir i el que no fins i tot arribant a l'insult ofensiu... i a mi aquestes coses m'afecten més del que es pot pensar la gent.

Moltes gràcies a tota la gent que ha arribat fins i tot a subscriure's a un bloc com aquest tan insignificant.

Bon any 2011 a tots.

Bones Festes a tots!

Doncs això... que no sigui dit... ;-)
Bones Festes a tots!

Tarifes de disseny (actualitzades a 2008)

Fa temps va arribar a les meves mans una fotocòpia de la pàgina de tarifes del que hauria de cobrar un dissenyador gràfic. Ara, esgarrifat m'he quedat amb la versió actualitzada a 2008 de les tarifes "oficials" de disseny que ja es van mostrar anteriorment en aquest llibre titulat El valor del diseño, doncs l'anterior que hi havia era del 2000.

[mode irònic/cínic activat] Quan sigui gran m'agradaria ser dissenyador... però un dissenyador d'aquests que es permeten pressupostar una feina per la meitat del que indiquen aquestes tarifes. És possible que fins i tot em guanyés la vida... [mode irònic/cínic desactivat]



Una mica més calmat, me les he estat mirant i n'he trobat de noves. De fet, en l'enllaç mostrat de tarifes (fulla de càlcul de Google) corresponen a l'Associació de Dissenyadors de la Comunitat Valenciana (ADCV). Però sembla que els asturians (AGA) van més bé de preu...: Tarifes AGA en PDF (153 KB) ;-) O, si més no, sembla que toquin més de peu a terra sobretot amb els temps que corren.

En qualsevol cas, repeteixo la meva observació del tot irònica... ja m'agradaria a mi que m'acceptessin un pressupost d'aquests...

Tuc. 16 anys. Descansa en pau...

Avui 2 de desembre de 2010, al voltant de les 10 del matí, el Tuc ha mort.

Li hem practicat l'eutanàsia amb una injecció letal. L'hivern passat ja va donar mostres de molta feblesa quan li va agafar una espècie de rictus i no era capaç de mantenir-se en peu... donava una passa i queia de morros contra el terra; perdia l'equilibri. Quan ja el donàvem per perdut, va començar a millorar, tot i que ranquejava bastant i tenia una gran pèrdua auditiva i de visió.

Ahir al vespre però, quan el vaig anar a treure pel seu passeig diari no es podia aixecar del terra. Estava com hemiplègic: la seva part esquerra no li funcionava i tenia les potes de davant i darrera, en la part esquerra, totalment rígides. Procurava de posar-lo dret, però era incapaç de doblegar l'extrem de la pota per posar els dits al terra i queia. Li vam haver de donar de menjar en mà doncs no arribava ni tan sols al bol de pinso i acostar-li l'aigua sota el morro perquè, tot i que el tenia a un parell de pams, era incapaç d'arribar-hi.

Ha passat tota la nit bordant desesperadament fins que algú se li acostava i llavors es calmava. Però estant tombat i sense poder-se posar dret, amb la part esquerra totalment encarcarada, aquesta matinada s'ha pixat a sobre... i veient que, si bé era possible que una vegada més se'n sortís, això podia repetir-se la setmana que ve o el mes següent, hem decidit portar-lo al veterinari a que el punxessin amb la injecció letal. De fet, l'hivern passat, durant uns dies ja ens en vam fer la idea que aquesta seria la seva fi.

El Kevin, quan va morir, li van haver de posar 3 injeccions: la primera era l'anestèsia i les dues de després eren les letals. Encara que ell era 2 vegades més gran que el Tuc... I amb el que pesava va haver de venir el veterinari a casa el Quico. Al Tuc en canvi, només li han posat una injecció on en els primers segons s'ha quedat mig adormit i enseguida ha mort. Jo diria que ha estat tant ràpid que no ha passat ni un minut des que li han posat, encara que en aquests moments es perd bastant la noció del temps... Per qui no ho sàpiga, moren amb els ulls oberts.

Pel pont de la Immaculada que comença dilluns que ve, hauria fet els 16 anys justos, doncs va nèixer entre el 6 i el 8 de desembre de 1994. Si fem cas de la vella fòrmula que diu que 1 any de vida d'un gos equival a 7 anys d'una persona, hauria viscut 112 anys! Déu n'hi do!

Descansa en pau.

Novembre 2010

Scott Pilgrim vs. the World (2010)

[4]

Per mi força bé.

Un còmic animat per adolescents però molt entretinguda.



IMDb (7,5):
“Scott Pilgrim ha de derrotar als set ex-nuvis malvats de la seva nova núvia per tal de guanyar-li el cor.”



Títol original de l’entrada:

Scott Pilgrim contra el món

Gràcies a la crítica d'El Cinematògraf de Comunicàlia emés a TDCamp - Televisió de Cambrils, em vaig quedar amb aquest nom: Scott Pilgrim vs the World.

Doncs l'he anat a veure al cinema "The Pirate Bay" (en versió original subtitulada, per suposat) i m'ha encantat i m'he fet un tip de riure.

I això que és dedicada exclussivament a adolescents... serà que estic creixent i ja no sóc un nen... ;-)

"Coneixes una noia amb el pel així?" pregunta l'Scott.

Molt gràfica... de vídeo-joc gràfic, però gràfica a fi de comptes, no?

Gente K: Comic Sans

Ahir al vespre, a 3/4 de 10 per La2 de TVE, al programa Gente K de Ciudad K:

"... un desastre... 4 días tomando Ibuprofeno... y no se me pasaba... y a la cama... tuve que empezar... Perdón.
Buenas tardes y bienvenidos a Gente K. Antes que nada quiero recordarles que hoy se celebra el Día Mundial Contra la Tipografía Comic Sans. La manifestación empieza a las 7 de la tarde y discurrirá por la Gran Vía. Al término de la manifestación, el conocido diseñador Mariné leerá un manifiesto de condena contra la Comic Sans. A continuación, se procederá al sacrificio ritual de una chica de veinticuatro años que tiene su blog escrito íntegramente con esta tipografía. Todos los beneficios del Festival se destinarán a la Asociación de Víctimas del Power Point."

(El vídeo aquí, per qui estigui llegint això des de Facebook).

[El cas "suposat" estava fet en Comic Sans i és el que van escollir...
sort que a última hora vaig canviar la tipografia i ni se'n van donar compte... ;-)]

Previsió canvi kit de transmissió

En l'última revisió m'han comentat que tinc el kit de transmissió "fet misto"... I un kit de transmissió, em deia el Pujante que comptés uns 200 €... 200 €? Doncs l'última vegada ja em va costar 237,44 €! O sigui que si vull canviar-lo haig d'anar arreconant ja 250 €!!!

El que passa és que tampoc fa tant que ho vaig canviar i per això m'he fet aquest gràfic. Si no vaig haver de fer el primer canvi fins els 33.000 Km aproximadament, per què ara, 17.000 Km després, l'haig de tornar a fer? Si ho compto amb temps, vaig tardar 3 anys en fer el primer canvi i ara, només 2,5 anys després ja em demana el segon havent reduit considerablement el quilometratge (tot i que, pensant-ho bé, ara li estic tornant a augmentar)...

La resposta a la pregunta anterior està clara: perquè està fet un nyap i la seguretat el primer... però de totes maneres miraré d'estirar-lo al màxim, almenys fins els 57.000 Km coincidint amb la propera revisió o arribar als 3 any... I suposo que també li hauré de fer el filtre d'aire i bujies. En altres paraules: 450 €. Ai vatua l'olla! És per pensar-s'ho dos cops abans de fer res... Potser que demani algun pressupost alternatiu.

Frases, cites i refranys: la bojeria

"La bojeria és fer el mateix una vegada i una altra i esperar resultats diferents."

[Albert Einstein per boca de Sheldon a The Big Bang Theory (s04e09)]

Revisió dels 48.000 Km

50.749 Km diu el contaquilòmetres!

Després de l'últim canvi de rodes la cadena començava a penjar = canvi de kit transmissió per Reis...!!! A part, se m'havia despenjat una de les dues molles que porta el cavallet central. M'han dit que si estés trencat em costaria 300€ de TOT el cavallet... sort que en el meu cas només es que s'havia sortit de lloc.

Però a part d'això, en aquesta ocasió la broma s'ha desglosat així:

• 2,80 litres d'oli: 40,32€
• Filtre d'oli: 11,03€
• Junta de buidat: 1,38€
• 3/4 d'hora de mà d'obra: 27,00€

TOTAL: 79,73€ + 18% IVA (14,35€) = 94,08€

Les últimes revisions:

• 09/09/10 > Rodes BW-501, BW-502 i pastilles de frens: 433,41€ 47.774 Km
• 15/05/10 > 42.000 Km: 145,85€ (oli + filtre oli + bujies) 44.570 Km
• 11/07/09 > 36.000 Km: 99,73€ (oli + filtre oli) 37.800 Km
• 21/07/08 > Kit de transmissió: 237,44€
• 29/03/08 > 30.000 Km: 186,62€ (oli + filtre oli + filtre aire + bujies) 31.000 Km
• 02/08/07 > Rodes BW-501 i BW-502: 268,35€
• 18/07/07 > 24.000 Km: 90,96€ (oli + filtre oli) 24.900 Km
• 25/11/06 > 18.000 Km: 88,00€ (oli + filtre oli ) 18.800 Km
• 29/04/06 > Defenses: 164€
• 29/04/06 > 12.000 Km: 105,00€ (oli + filtre oli) 12.480 Km
• 04/11/05 > 6.000 Km: 87,45€ (oli + filtre oli) 6.608 Km
• 29/06/05 > 1.500 Km: 79,28€ (oli + filtre oli ) 1.700 Km

Frases, cites i refranys: el disseny és senzill

"Dissenyar és molt senzill; 
per això és tan complicat."

[Paul Rand, dissenyador gràfic americà.]

Els semàfors de Cubelles

ATENCIÓ. NOTÍCIA: Avui diumenge 07/11/10, al migdia (14,39 h), he atravessat Cubelles a una velocitat raonable (80 Km/h), amb els semàfors en verd i sense cap cotxe per davant ni per darrera.

Frases, cites i refranys: el bé i el mal

"La natura no distingeix entre el bé i el mal, Philip. La natura només reconeix l'equilibri i el desequilibri."

[El Walter de l'"altre món" a Fringe s03e05]

Reflexions en veu alta: les pel·lícules i el pas del temps

Anava a escriure una reflexió que fa dies em ronda pel cap, i de fet l'havia escrit ja, però m'ho pensat millor i l'he tatxat... ;-)

Per què fa anys, era habitual veure en una pel·lícula d'acció una violació a una dona i ara no apareixen? I en canvi apareixen molt sovint, per exemple, que quan segresten algú (abans era raptar), el primer que fan es drogar-lo amb algun tipus de substància intravenosa? Què és pitjor conceptualment i psicològicament parlant, dels dos casos?

Del mateix podríem dir de les moltes pel·lícules, que no deixen de ser un reflexe de la nostra societat i del pas del temps, en que els protagonistes bevien litres i litres d'alcohol com a conducta social i ara es veu poc sovint. El beure era/és una conducta social...

"– I vostè, beu gaire alcohol?
– El normal: el cigaló del matí, un parell de quintus a mig matí, el vi del dinar, la copa del migdia, les cervessetes de la tarda i el cubata del vespre..."

En canvi el fumar, que sí s'ha eliminat bastant, sembla que en algunes situacions forcin el personatge a fumar per anar en contra del que avui per avui es considera políticament correcte.

...

Em sembla que, malgrat les opinions personals de cadascú, darrera de tot hi ha un rerafons de gran conspiració que ens fa anar a la majoria de mortals com uns titelles.

Ah! Però tot això ho he dit en veu alta? Són coses que em passen pel cap i tal com en venen després se'n van... ;-)

Perfil Ping d'iTunes

M'hagués agradat posar aquesta anotació al bloc d'anotacions personals però com la cosa va de música, aquí va:

Sembla que "tothom" en parla malament de Ping, la nova xarxa social d'Apple a través del seu iTunes... "tothom" li troba mancances i "problemes" davant altres xarxes socials amb més èxit... De moment, porta la marca Apple darrera i aquí està.

I per si de cas, deixo aquí l'enllaç al meu perfil a Ping com a notificador de "gustos" i compres:
http://c.itunes.apple.com/es/profile/id1084845631

Tot és qüestió d'anar deixant molletes de pa a la xarxa... ;-)

Carlos López & The Last Minute Experience

Ahir al vespre, a la primera sessió del Jamboree, vaig xalar com una criatura amb el treball d'en Carlos López: The Last Minute Experience. De fet, la meva particular programació em va portar a escoltar-los per saber-ne més dels diferents trompetes del panorama nacional, però per coses de la vida i imprevistos o canvis de programació, en l'últim concert de justament la setmana passada, el de Dimitri Skidanov Sextet en el que estava anunciat el Julián Sánchez i, o bé per error de la programació o bé perquè el van substituir "a última hora", ja vaig poder conèixer el Voro García. I com ja em va agradar molt anava molt ben predisposat, si bé és veritat que The Last Minute Experience era una proposta justament oposada, doncs l'altre dia els temes eren de jazz de la primera meitat del segle XX molt ben adaptats, això sí, i el d'ahir era més drum'n'bass i funk millor interpretat si cal... Em va recordar, en alguns moments, el sorprenent Pere Foved del març... (ostres! hauria dit que feia més d'un any i només han passat 6 mesos!)

Primer mirem què en deien en la presentació del web de Jamboree:

"Des de sempre –des dels temps gloriosos dels acidjazzeros Free Love Makers- la cava de la plaça Reial ha reservat una part de la seva programació als rítmes més sincopats. En aquest cas, l’encarregat de fer suar la samarreta serà el bateria gallec Carlos López, un músic format a Barcelona i als EUA, amb un currículum que inclou col·laboracions amb els ravalers 08001. No en va, en la seva música es respira el funk mestís del barri més bastard de la ciutat. A The Las Minut Experience, el disc que presentarà, ha col·laborat DJ Panko, de Ojos de Brujo. Al Jamboree, vindrà escortat per un front sonor de proporcions majestuoses, en el qual destaca la secció de vents. Una banda que farà moure el personal a ritme de jazz, drum’n’bass i funk."

Coneixem ara qui són The Last Minute Experience:

• Carlos López bateria,
• Mc Stormy veu,
• Voro García trompeta,
• Enrique Oliver saxo tenor,
• Oscar da Graça piano i teclats midis,
• i Paco Dicenta baix elèctric (de set cordes!!!).

I efectivament, a part del mateix Voro García que ja coneixia de l'últim concert, l'altre conegut era el saxo tenor, que també en vaig fer menció especial, l'Enrique Oliver. I si ja vaig explicar el què de cadascun en l'altre concert, en aquest que eren el bo i millor... doncs encara més. Tots a una i sabent exactament què fer en cada moment.

Molt divertida l'anècdota d'en Carlos López explicant que, com era el seu sant, invitava a tots els assistents amb caramels... un punt al seu favor de posar-se el públic a la butxaca! Va explicar que la meitat dels components eren gallegs, com ell mateix, que vivien i es movien entre Galícia i Portugal i l'altre meitat residents a Barcelona

En el CD que he comprat a l'iTunes Store i del que en podeu escoltar alguns talls hi han 8 temes, que si fa no fa van ser els que va presentar en el concert d'ahir:

1. Brooklyn Cats Bipolarity
2. Don't Stress Me Out
3. Orion
4. Relax
5. Shine On You Crazy Diamond
6. Techn
7. Retelling
8. If You Wear That Velvet Dress

... tot i que en el CD s'escolta una veu de dona molt suggerent i agradable, al concert, si li hem de posar pegues, hi va haver un excés de rapejador, pel meu gust (suposo que per compensar la manca de la noia) i potser en algun solo massa freejazz que a mi no m'acaba de fer el pes tot i que sé que ho feien de conya i sabien el que feien. Un altre però pel meu gust, va ser que al principi el baix se sentia però no s'entenia... no sortia un so net i clar... se sentia un barullo en els greus i no es podia escoltar la línia melòdica amb claredat d'aquest. Però estava tot molt ben compensat i es pot dir que hi havia de tot.

Dimitri Skidanov Sextet

La veritat és que em vaig apuntar aquest concert a l'agenda perquè hi havia anunciat el Julián Sánchez a la trompeta... però no hi era. En el seu lloc hi havia un tal Voro Garcia, que fa temps que ja vaig sentint anomenar i en tenia ganes d'escoltar-lo. No m'ha defraudat pas: ha estat del millor al concert, conjuntament amb el saxo que també li treia un swing molt interessant.

En teoria hi havien de ser:

• Julián Sánchez trompeta,
• Enrique Oliver saxo tenor,
• Josep Tutusaus "Tutu" trombó
• Txema Riera piano,
• Dimitri Skidanov contrabaix i
• Carlos Falanga bateria.

Només coneixia el Tutu, però jo diria que hi eren tots menys el Julián que ha estat substituit i molt bé pel Voro Garcia (de Begues és el noi o almenys això diu al seu MySpace... encara que, pensant-ho bé i remirant-m'ho tot, és valencià –nascut el 05/08/78– i pot ser que visqui a Begues). I és que aquesta nova fornada venen molt preparats: toca amb una facilitat que fa ràbia i tot... sembla que no li costi i amb un so net i clar. Però sobretot el fraseig decidit i clar també. (Ara que he vist la data de naixement, tampoc és tan jove: té 32 anys!, però cara de crio).

Els temes del concert eren més aviat de jazz antic. El primer tema era d'en Duke Ellington de l'any 27... d'aquí quatre dies farà 100 anys, o sigui que és directament música clàssica. Però estava molt, però que molt ben interpretada (es veia que s'ho tenien tots molt ben aprés i assajat) i tot i que d'entrada aquest tipus de jazz no m'entusiasma gens ni mica, haig de dir que les peces estaven molt ben escollides i la mateixa manera d'interpretar-les li donaven un aire ben actual.

I la veritat és que, com he dit ja en diverses ocasions, és un gustàs veure una formació amb 3 vents, tots 3 diferents (trombó, saxo tenor i trompeta) i de la qualitat que tenien aquests, tocar conjuntament i perfectament coordinats. Molt bé!

Això en deien en la presentació des del web del Jamboree:

"Entre el 1939 i el 1941, Duke Ellington va comptar amb un contrabaixista d’excepció, el joveníssim Jimmy Blanton, amb el que va bastir una de les èpoques més daurades de la seva orquestra. A diferència d’altres cordistes, Blanton dibuixava línies melòdiques que defugien de la tradicional fredor amb la qual els contrabaixistes del moment feien d’acompanyants. Els experts parlen del període en que Blanton es va incorporar a l’agrupació d’Ellington com el de la “Webster-Blanton Band”, tot fent referència a la coincidència del contrabaixista amb Ben Webster. 70 anys després d’aquella fita, el contrabaixista Dimitri Skidanov, conegut a casa nostra per la seva tasca al servei de músics com Ignasi Terraza, recupera l’esperit d’aquella formació amb un sextet integrat amb el bo i millor de les darreres fornades del jazz català."

+41° 11' 2.46", +1° 32' 40.21"

Mostra Ricard Vilanova (41.184016,1.544502) en un mapa més gran

Per a tot aquell a qui li interessi, oficialment des del 15/10/10, però en la pràctica des del 25/10/10, aquesta és la nova adreça:
Av. Palfuriana, 37, 2n 3a
43880 Sant Salvador (El Vendrell)
Tel. 977 68 31 95 - 639 86 41 08

O el que és el mateix latitud +41° 11' 2.46", longitud +1° 32' 40.21".

Més clar, l'aigua... ;-)

(La ubicació de la casa de lʼavinguda de Rocacrespa, 62, 08800 Vilanova i la Geltrú és 

latitud +41° 13' 28.06",  longitud +1° 41' 52.33")

Disseny gràfic o comunicació gràfica?

Curiosa l'anotació d'aquesta entrada comentant l'atorgació del Premi Nacional de Disseny 2010 a Oscar Mariné en el que fa referència a les paraules de Tibor Kalman definint l'Oscar Mariné, tot dient que el DISSENY GRÀFIC pertany a l'any 1995, com si fos una definició anticuada, i que s'ha de parlar de COMUNICACIÓ GRÀFICA (la referència està datada el 1998). Una cosa que feia anys que venia intuint però que fins aquest moment no havia vist escrita.

Gegants - Quartet del Bonaire

Quina gran sorpresa quan m'he trobat aquest disc a l'iTunes Store!!! És una gravació que vam fer com a col·laboració desinteressada formant part del Quartet del Bonaire, amb L'Home del Sac o, el que és el mateix:

• el Simó Busquets al sac de gemecs, flabiol i tamborí i castanyoles, conjuntament amb
• el Jordi Macaya a la xirimia, violí de carraca i flabiol i tamborí,
• el Pau Orriols al flabiol i tamborí
• i l'Isabel Pla a l'orgue i flabiol.

El Quartet del Bonaire érem:

• el Xavier Güell a la gralla 1a,
• el Xavier Vilanova a la gralla 2a
• jo mateix, Ricard Vilanova al fliscorn (encara que per "coses que passen" no figuro en el CD...)
• i el Joan Carles Sancho al tabal.

El títol del CD és Gegants i se'ns pot sentir en els temes 8, 12 i 13 corresponents a Cercavila dels Gegants de Valls, Marxa dels Gegants de Reus i Ballet dels Gegants de Reus.

Temps era temps... ;-)

Raspall, Rossi, Steimberg, Warburton - Bossa Nova i la Geltrú

Ahir al vespre un bonic concert amb uns músics per servir l'Elisabet Raspall i per poder apreciar la subtilesa de la veu de l'Ana Rossi. Presentaven el disc Bossa Nova i la Geltrú tot i que en el concert hi havia algun tema d'algun treball anterior de l'Elisabet Raspall com, per exemple, l'evocador Qui s'ha begut la lluna (la primera vegada que el sentia amb lletra). L'únic PERÒ que li poso és la poca presència en la sonorització del baix. Per la resta chapeau! A destacar el duo "a pél" de l'Ana Rossi amb el Mariano Steimberg al pandero.

• Ana Rossi veu,
• Elisabet Raspall piano,
• Tom Warburton contrabaix i
• Mariano Steimberg bateria.

La presentació oficial del web de Jamboree:

Sota l’irreverent –i sanduguer- títol de Bossanova i la Geltrú la pianista de la capital del Garraf celebra en forma de disc el seu encontre amb la jove cantant Ana Rossi, un projecte que va néixer l’any passat i va prendre rítmicament cos quan s’hi va afegir el bateria Mariano Steimberg, que va acolorir la trobada amb ritmes brasilers. Convertit, amb l’arribada del cordista Warburton, en quartet, el grup ha aprofundit en el repertori brasiler, amb peces de Ivan Lins o Elis Regina i amb composicions de la pianista Raspall, tenyides pel més mediterrani dels sabors tropicals.

Octubre 2010

Tenir la mà foradada... ;-)

A través del web Los Presus ("els comptes clars i la xocolata espesa", com es defineixen) podem accedir a gran quantitat de dades estadístiques referents als pressupostos de qualsevol municipi. He escrit el nom de la meva població i m'ha sortit això...

No sé si són certos o no, però hi han números que són molt curiosos, com per exemple els del final, els referents a ingressos i despeses respecte la mitjana provincial.

En els temps que corren i passant el que estic passant se'm posen els pèls de punta...




Podeu veure totes les dades dels Pressupostos de Vilanova i la Geltrú aquí mateix.

D'on venen les bones idees?

Interessant desenvolupament expressat d'una manera molt gràfica per saber i conèixer d'on venen les idees. Una interessant manera de vendre un llibre...

Durant els passats 5 anys he estat investigant sobre aquesta pregunta: D'on vénen les bones idees?

És un tipus de problema en el qual tots estem intrínsecament interessats. Volem ser més creatius, volem tenir millors idees, volem que les nostres organitzacions siguin més innovadores.

Vaig analitzar aquest problema des d'una perspectiva ambiental. Quins són els espais que històricament van portar a índexs excepcionals de creativitat i innovació? I el que vaig trobar en tots aquests sistemes, és que hi ha patrons recurrents que es poden veure una i altra vegada que són crucials per crear ambients, que són excepcionalment innovadors. A un dels patrons li dic "lenta pressentiment".

Les noves idees gairebé mai vénen en un moment de gran enteniment, d'un cop d'inspiració sobtat. Les idees més importants prenen un llarg temps en evolucionar, passen temps latents en el fons. No és fins que la idea té 2 o 3 anys, de vegades fins a 10 o 20 anys, per estar segurs, que de sobte es fa evident davant teu i en certa manera útil. I parcialment això es deu al fet que les bones idees vénen de la col.lisió entre petites intuïcions formant una mica més gran que elles mateixes.

En la història de la innovació es veuen molts casos en què algú tenia la meitat d'una idea. Hi ha una gran història, la de l'inventor de la web, Tim Berners-Lee. Aquest és el projecte en el qual Berners va treballar per 10 anys però quan va començar, no tenia una visió completa d'aquest nou mitjà que estava per inventar, ell va començar a treballar en un projecte paral lel sobre com organitzar les seves pròpies dades que el va tirar després d'un parell d'anys i va començar a treballar en una altra cosa. I només després de 10 anys va tenir la visió completa perquè la web comencés a existir. Sovint és així com les idees neixen, necessiten temps d'incubació i passen molt temps en aquesta pressentiment parcial.

L'altra cosa que és important quan penses en idees d'aquesta forma és que quan les idees prenen forma en un pressentiment, necessiten topar amb una altra pressentiment. Sovint la cosa que transforma un pressentiment en una nova realitat és una altra pressentiment que està acechadno en la ment d'una altra persona. I has de descobrir la manera de crear sistemes que permeti a aquestes intuïcions unir-se i transformar-se en quelcom més gran que la suma de les parts. És per això, per exemple, que els cafès, en el Segle de les Llums o els salons literaris de la modernitat van ser semblants màquines de creativitat. Perquè creaven l'espai on les idees es podien barrejar, intercanviar i crear noves formes.

Quan mires el problema de la innovació des d'aquesta perspectiva, tira important llum al debat que recentment hem tingut sobre el que Internet està fent en els nostres cervells. Estem sent aclaparat per un estil de vida de multi-tasca i de contínua connexió? ¿Portarà això a un pensament menys sofisticat a mesura que ens allunyem d'una lectura més profunda, lenta i contemplativa? Òbviament, sóc un gran fan de la lectura, però crec que és important recordar que un gran motor de la innovació científica i de la innovació tecnològica ha estat l'increment històric en connectivitat. La nostra habilitat per arribar i intercanviar les nostres idees amb altres persones i prendre prestat les intuïcions d'altres persones i combinar-les amb les nostres pròpies intuïcions i transformar-les en alguna cosa nova.

Crec realment que això ha estat, més que qualsevol altra cosa la intenció bàsica de la creativitat i innovació durant els últims 600 o 700 anys. I sí, és clar, segur que distreu més. Però el que passa, alguna cosa que constitueix realment un miracle i una meravella en els passats 15 anys, és que tenim tantes formes noves de connectar, tantes formes d'arribar i trobar altres persones on trobar peces per fer per completar les idees en què vam estar treballant , o trobar algun dèficit a través d'alguna informació nova que podem usar per a desenvolupar i millorar les nostres pròpies idees. Aquesta és la veritable lliçó sobre on s'originen les bones idees. La sort afavoreix a la ment connectada.

Steven Johnson.

Fringe

Ahir al vespre, al 3XL vaig veure, entre sèrie i sèrie de dibuixos animats per adolescents, el capítol pilot de Fringe, una sèrie de ciència ficció en la línia d'Expedient X, si tenim ganes de comparar-la amb alguna sèrie (veig que en la definició de la Viquipèdia també la defineixen així). M'ha semblat interessant i, tirant del fil, veig que el capítol d'ahir es va emetre en els païssos de parla anglesa l'any 2008, que han emés uns 20 capítols per temporada (20 la primera, 23 la segona i 22 la tercera) i són capítols de 45 minuts!!! Ara per ara estan emetent la tercera temporada: van pel capítol 3 i divendres capítol 4. Per si algú encara té dubtes, direm que està avalada pel senyor J.J. Abrams.

Interessant...

Anders Bergcrantz Quintet

Jazz europeu del bo... o del clàssic, perquè alguns temes eren ben clarament standards, però ben interpretat, sí senyor! Del que a mi m'agrada! Com una tònica, lleugerament amarga però intensa. He de dir que moltes vegades, veient jazz a la tele a les tantes de la nit amb el volum baixet, m'he acabat adormint. I no perquè la música fos dolenta, sinó per les hores que són i perquè et relaxes i estàs cansat... i t'acabes dormint. Doncs ahir vaig pensar justament en això: si aquest concert l'estés veient per la tele m'hauria adormit. Però estàs en directe i el so no impacte en els teus oïdes igual que quan el sents per la tele per bo que tinguis el sistema de so, i això em va agradar. A més, com dic, és aquest estil el que m'agrada, i el que com quan sents parlar amb anglès i entens encara que de retruc el que estan dient, doncs acabava entenent o distinguint els patrons, les escales i els arpegis.

Ara, això sí, nòrdics com són, van començar puntualíssims a les 9 en punt. Jo anava justet de temps i em van entretenir a la porta els típics guiris despistats que es posen a la porta a preguntar... que també el porter podia haver estat més atent i al veure que jo ja portava entrada, llegida de lector i cap dins! O sigui que vaig acabar escoltant els primers compassos just quan baixava per les escales. Al final 1 hora i 5 minutets que van passar volant.

Ahir era el segon dia que actuaven doncs ho van fer també divendres. O sigui que en 2 dies 4 sessions... Déu n'hi do! El Joe Magnarelli també ho va fer... i el Christian Scott em sembla que també. Es veu que quan ve algú interessant o potencialment interessant, doblen les actuacions per no saturar la sala. Bona iniciativa.

Aquest Bergcrantz se li veuen moltes taules. Sinó només cal veure aquest vídeo de sota de l'any 93, m'ha semblat veure, que ja llavors feia el que fa ara. Però amb experiència (amb més experiència si més no) i la fa notar. (Hi ha algun vídeo més recent, només cal buscar una mica al YouTube i surten coses amb l'estètica que llueix actualment).

Ahir hi van ser:

• Anders Bergcrantz trompeta/flugelhorn,
• Fredrik Carlquist saxo tenor,
• Albert Bover piano,
• Marko Lohikari contrabaix,
• André Sumelius bateria.

I només parlar d'Albert Bover se n'ha de fer una menció especial. Va ser realment un luxe i no dic que eclipsés Anders Bergcrantz, però si no fos un professional com el que és, ho hagués pogut fer sense cap mena de dubte. De l'Anders Bergcrantz em va agradar molt el so del flugel, però també com domini el fraseig en tesitura mitjana tirant cap a dalt. Hi ha, com dic, una gran experiència en el que fa i se li veu. Com anècdota mencionaré que tocava amb una embocadura transparent, de metacrilat suposo... no ho havia vist mai.

També em va agradar força el saxo tenor, Fredrik Carlquist, diuen que es diu. Dominava també molt bé el tema i, si bé donava la sensació que era una formació eventual, van coordinar tots molt bé els temes amb les seves rodes i corresponents entrades de solos sota la direcció evident d'Anders Bergcrantz. Potser una mica més justets el contrabaix i el bateria que tampoc van tenir massa ocasió de lluir-se però van fer la seva feina.

A part del vídeo acabarem aquesta entrada del bloc citant el texte de presentació del web de Jamboree:

Amb el final de l’estiu toca refrescar-se una mica amb una mostra d’alta volada del què succeeix a terres escandinaves. En aquest sentit, el Jamboree donarà la benvinguda al més d’octubre amb la presència del trompetista suec Anders Bergkrantz, comparat amb tòtems de l’alçada de Freddie Hubbard, Woody Shaw, Lee Morgan o el propi Miles. El cert és que Bergkrantz atresora un so incisiu, bonic, que l’ha dut a tocar en indrets com el Ronnie Scott’s londinenc, el festival de Montreux o els Blue Note japonesos; a treballar al servei de Billy Harper, Michael Brecker, Benny Golson, Carla Bley, Bobo Stenson i McCoy Tyner, o a ser àmpliament guardonat al seu país. A Barcelona tocarà escortat per un combo amb el seus paisans Mako Lohikari –tot un gentlemann de les quatre cordes- i Fredrik Carlquist –un bufador torrencial-,el màgic Albert Bover i el paladí del ritme Marc Ayza.

I aquí hi ha l'errada: al principi anunciaven Marc Ayza a la bateria i ara veig que està actualitzat, doncs el bateria que va tocar va ser l'André Sumelius. Qui escriu els textes de presentació d'això, a part de no tenir les dades definitives, amb els adjectius es queda retratat... ;-) però ja és això, no? L'altra errada garrafal i per la qual no obtenia referències d'aquest trompetista és que havien posat el cognom amb K (Bergkrantz) i resulta que és amb C. Ara veig que està corretgit i sota aquest nom sí apareixen tot un seguit de referències a seguir.

Ah!, una última cosa: l'últim disc, que jo sàpiga, d'aquest trompetista és del 2007 i ahir el venien a 12 € amb la seva funda i tot el material que conté un CD físic; però és que a la iTunes Store està a 8,91 €!!! Me'l compro? M'ho penso una mica...

The Jamboree Big Latin Band

Ahir al vespre a la sessió de les 9, com sempre, bastant ple però amb un ambient agradable ja d'entrada, molt distendit. Quant vaig veure la programació de setembre i octubre al Jamboree ja vaig veure que, en quan a metalls, aquesta temporada prometia. I no sé realment si és la subjectivitat de l'oient realment la que em fa donar opinions, però ara tot em sembla bé, tot em sembla millor que l'anterior actuació... I aquest és el cas de la The Jamboree Big Latin Band: em va semblar "demolidora". Per qui vulgui escoltar-los són una formació "estable" que toca cada últim dimecres de mes, com ho feia la Big Acustic band (BAb) d'Alfons Carrascosa en la temporada de primavera-estiu. De fet alguns músics són els mateixos; aquests són els músics "titulars" encara que alguns eren uns altres i crec que per millorar:

• Ramon Escalé piano i direcció,


• Víctor Correa trombó,


• Sergi Vergés trombó,


• David Pastor trompeta,


• Jaume Peña trompeta,


• Guillermo Calliero trompeta,


• Víctor de Diego saxo alt i flauta,


• Martí Serra saxo tenor i soprano,


• Joan Chamorro saxo baríton,


• Gorka Benítez saxo tenor i flauta,


• Ignasi Zamora baix,


• Àlex Ventura paila,


• Vicenç Soler conga,


• Quino Béjar bongo i campana.

O potser sí que eren aquests... el que està clar és que la foto que tenen al web no correspon i per això no la poso (no en vaig fer de fotos: estava massa ple).

Des del punt de vista d'un "observador" de trompetistes el concert va ser ideal perquè, com amb la BAb, els músics no hi cabien dalt de l'escenari i els 4 saxos i els 2 trombons estaven a l'alçada del públic, que pràcticament no veies a no ser que t'anessis movent entre els caps de la gent, i dalt de l'escenari al racó esquerra el piano que per nassos es veia doncs ocupa mig escenari, però el pianista està d'esquena. I en el centre, com si fossin les grans estrelles, els 3 trompetes sentats en cadires altes. Darrera, amagats, el baix i els 3 percussionistes que acabaven d'omplir la part dreta. Així doncs, per nassos la vista se te n'anava als trompetes i entre els tres, el més gran i trompeta primer, el David Pastor, que no li vaig sentir cap solo, però només amb els "pinyols" de sobreagut que feia anava servit. El David Pastor és molt gran... ;-) m'agrada molt i tècnicament fa el que vol. El vaig escoltar com a únic trompeta i vent al concert de Pere Foved presentant el seu disc 6 reflexions en sis i que finalment vaig acabar comprant a la iTunes Store.

A destacar els altres dos trompetes, el Jaume Peña i el Guillermo Calliero (no sé si realment és aquest perquè és el primer cop que el veia) que, tot i deixar els sobreaguts al trompeta primer, no es quedaven pas curts. El Jaume Peña el coneixia de la BAb i, sense dir ni asse ni bèstia, feia la seva feina. Però ahir el vaig poder escoltar quan descansava el "gran David" i bé, bé. També he vist que fa jam sessions a la Nova Jazz Cava com a titular d'un quintet i convidats... i a més de franc... serà qüestió de fer-li una visita. I el trompeta tercer, que com dic he de suposar que és el Guillermo Calliero, també molt bé. A més vaig poder veure per segon cop una Monette en directe i em va semblar que la duia personalitzada (el primer cop va ser en el concert del Ronald Baker). El que no sé és quin model podia ser; no crec que fos la Prana 3.

Una altra curiositat a destacar és que tots tres trompetistes portaven trompetes ben diferents: es podia veure en el tamany i forma de la campana. Però tots tres pujaven a notes agudes amb una facilitat que feia por i sense escanyar pas el so, amb una sonoritat ben ample i brillant... el que demana una latin band!

I què més haig de dir? És una latin band i els temes eren la majoria ballables, o sigui que molt de ritme i molta trempera. Els saxos boníssims tots i, el que cada cop que escolto més i m'agrada encara més, el Víctor Correa, el trombó... molt bo també.

Em va agradar molt un tema, del que no recordo el nom, que també tocava la United Nation Orchestra del Dizzy Gillespie i que tantes i tantes vegades he escoltar sense cansar-me'n (tenia un disc LP que vaig deixar i mai em van tornar...). Em sembla que va ser el primer concert de jazz al que vaig assistir pels volts d'inicis dels anys 90 (potser 91 ó 92) i en vaig sortir encantat... Un disc que justament ara és molt difícil de trobar i no sé per què. En aquell moment no tenia idea qui eren Arturo Sandoval i Paquito D'Rivera... ;-)

El vídeo de dalt té bastanta mala qualitat però, veient com el Joan Chamorro gravaba l'actuació d'ahir, no m'estranya gens ni mica: amb la càmara iSight integrada d'un MacBook blanc i posant el MacBook amb la tapa oberta i orientant la càmara cap l'escenari des de la cabina de so... ;-) És el tema amb el que començaven els concerts anteriorment, Latin Cha Cha, però ara comencen, pel meu gust, amb un de més interessant i molt més impactant, sí senyor!

Setembre 2010

Tarannà

Davant d'aproximadament una quinzena de persones m'he trobat una gran sorpresa... una bona sorpresa! La veritat és que ha estat de les poques vegades que he sortit encantat i content amb el que havia escoltat.

Hi anava a cegues sense saber el que em trobaria. De fet la pre-selecció que faig dels concerts que m'agradaria escoltar es basen en que, com a mínim hi hagi una trompeta. El fet que a més hi hagués un trombó ja em va animar. I la veritat és que aquests quatre "pitus" (saxo tenor, trompeta, trombó i saxo alt) ho han fet tan bé que m'han deixat bocabadat. I no fan justament un repertori agraït sinó tot el contrari: ben arriscat. De fet al principi, com no sabia que em trobaria, i el saxo alt ha començat a fer dissonàncies m'esperava el pitjor: un freejazz d'aquell insufrible. Però ha estat ben bé al revés.

Unes harmonies, síncopes i volums en alça o baixa com les onades, però tot en el seu punt just i molt ben trobat. Ha estat un no-parar. Però és que només amb els quatre vents, estaven tant ben treballades les veus de les harmonies que omplien més que un big-band. Com no hi entenc en el tema no puc dir el què, però sí puc fer un copiar i enganxar dels diferents webs que he anat trobant després del concert. També haig de dir que, ara que he escoltat el vídeo i mostres de l'iTunes, el directe és super-potent. En aquesta ocasió les gravacions no fan justícia al directe. M'han agradat molt, moltíssim... ;-)

Tarannà són:

• Sisu Coromina saxo alt,
• Ruth Barberan trompeta,
• Sergi Rovira saxo tenor,
• Pere Masafret trombó,
• Esteve Dalmau guitarra elèctrica,
• Jordi Sánchez baix i contrabaix,
• David Sitges bateria.

En aquesta ocasió no puc dir qui ha fet de més i qui de menys perquè m'han semblat tots molt ben compensats i se sentien tots des del principi. El que estava clar era que el Sisu Coromina era el director (i potser també autor). Un conjunt molt ben cohesionat i que sabien el que tocaven amb grans músics que, a sobre, disfrutaven el que feien.

Així, al web del Jamboree deien:

"Algú els va definir com una banda “neolaietana”, és a dir, hereva d’aquella època irrepetible que es va esdevenir al Zeleste del carrer Plateria. El cert és que Tarannà incorpora sense miraments influències que van del rock progressiu a la música tradicional, passant pel reggae o la músiques improvisades. Un poti-poti atrevit amb textos compromesos i una manera original de fer que ha rebut els elogis de la crítica especialitzada i d’un públic molt variat."

Una cosa que he notat és que la música que feien podia ben bé servir per algun anunci o pel·lícula i després al web Experiment Tarannà he llegit això:

"Tarannà és un grup de música de Barcelona, que utilitza el jazz europeu i la cançó instrumental com a punt de partida per a buscar un so propi. S'intercalen composicions, improvisacions i textos. Les seves influències van des de la música improvisada i el free jazz fins al rock progressiu, el reggae o la músiques tradicionals.
El grup està encapçalat pel saxofonista Sisu Coromina, director musical i autor de la majoria de les composicions. Completen la formació David Sitges-Sardà (bateria), Jordi Sánchez (baix i contrabaix), Ruth Barberan (trompeta), Sergi Rovira (saxo tenor), Pere Masafret (trombó), Esteve Dalmau (guitarra elèctrica) i Jordi Salvadó (tècnic de so).
El grup treballa en tres repertoris : el Septet, la música en directe per a pel.lícules de José Val Del Omar (també a septet) i el projecte Oda al Folklore, conjuntament amb la cobla de sardana La Bisbal Jove i el conductor gallec Pablo Rega (BIB, OMEGA).

Discografia:
“Senyals de vida” (Bankrobber, BR014 , 2007)
“Pintades d'amor i de guerra” (Bankrobber, BR022 , 2009)"

O sigui que, efectivament, treballen música per pel·lícules...

I també he descobert la Ruth Barberan que, encara que va nèixer un any després de mi, el 1966, no l'havia sentit anomenar mai. He investigat i veig que ha estat treballant el so experimental. Però ja és ben estrany que algú que passa dels 40 encara continui experimentant... Molt bé també. La tesitura era molt còmoda, potser la nota més alta era un Mi4, però aquesta era la gràcia: aprofitar els harmònics naturals de la trompeta, com de la resta dels instruments, i té un so que m'agrada... aquest cop sí... ;-)

Us deixo aquí un vídeo on hi ha un tema dels que han tocat:

I us faig saber que també he comprat el disc a iTunes. Molt bo també, encara que, com he comentat, el directe per mi millor.

Nat Jazz Band

Potser és que ara ja m'estic fent gran definitivament i ja no hi ha tornada enrera... no sé... El que sé és el que m'agrada escoltar i el que no. Malgrat tot, quan hi ha una cosa que no m'agrada escoltar especialment, però ho fan bé, doncs ho dic i ho valoro; per exemple la Barcelona Big Blues Bland (BBBB) que van tocar a la plaça Reial en el concert conmemoratiu el Jamboree surt a la Reial... doncs no fan una música que a mi m'agradi especialment; a més, la posada en escena era bastant carca i retro-freak, casposa fins i tot... per gustos els colors, és clar, però he de reconèixer que ho feien molt bé. I ho dic!

De vegades sóc molt tiquis-miquis i sempre tinc alguna cosa a dir encara que ho facin molt bé i siguin grans professionals, però em penso que encara sé reconèixer qui i quan ho fan bé i qui no arriba a un mínim de qualitat digna. És el cas d'avui en que el concert ha estat realment decepcionant: molt mediocre, malgrat haver-hi més d'un músic que ho feia molt bé. I el que dic em sap molt de greu perquè al final aquest bloc, les estadístiques diuen que l'està llegint més gent de la que mai em pensava que acabaria llegint (en el fons, com la resta de blocs, pretenia ser una mena de diari personal, per repassar al llarg del temps les pròpies anotacions... però els blocs per això estan: per interactuar) i em sabria molt de greu que qualsevol músic dels que han intervingut avui llegeixi això perquè em poso en la pell de l'altre en circumstàncies com aquesta, que acaben parlant malament de tu i no m'agrada. Potser també pot ser que estés cansat i no estés especialment receptiu... no ho sé... Però haig de dir que he sortit una mica enfadat per aquesta mediocritat que, com dic, malgrat estar més d'un músic molt encertat, la mitjana ha baixat brutalment. M'he sentit incòmode.


Abans de res repassarem la formació:

• Àngel Molas saxo baríton i alt,
  
• Sergi Rovira saxo alto i soprà,
  
• Fernando Moyano saxo tenor i clarinet,
  
• Arnau Boix trompeta,
  
• Fredi Garcia trompeta i flugelhorn,
  
• Albert Costa trombó,
  
• Darío García trombó baix,
  
• Goran Slavich contrabaix
  
• i Joan Terol bateria.

I citarem el texte de presentació de la Nat Jazz Band a la web del Jamboree: "Tot just fa mitja dècada, el mateix any que obria les seves portes el Jamboree, el saxofonista Gerry Mulligan i el trombonista Bob Brookmeyer iniciaven una fecunda col·laboració que donaria els seus fruits amb la creació de “The Concert Jazz Band”, un grup definit pel propi Mulligan com “una autèntica banda de jazz”, per on van passar companys de l’alçada de Zoot Sims, Art Farmer, Mel Lewis, Gene Allen, Clark Terry, Jim Hall, Chico Hamilton, Phil Woods i un llarg etcètera de primeres espases del jazz. Cinquanta anys després d’aquella proesa, per desgràcia poc recordada en una època tant procliu als revivals, un nonet integrat per reputats músics catalans de diverses generacions, la Nat Jazz Band recupera l’esperit d’aquella formació irrepetible que va signar algunes de les pàgines més glorioses de la història del jazz."

Molt decepcionants els trompetes amb un so pobre i un fraseig dubitatiu. També decebut del trombó que més solos feia (en canvi el trombó baix l'he trobat més encertat). Tots semblava que vulguessin i no poguessin... eren els més fluixos. En canvi el saxo alt pràcticament no ha intervingut però m'ha donat bones sensacions. I el tenor i el baríton també... o sigui que els saxos bé, malgrat en algun tema haver fotut la pota fins el fons i no coordinar bé les partitures és falta d'assaig i d'interpretació musical. I potser els millors han estat el contrabaix i el bateria que, diria, ja he vist en alguna altra ocasió... coi! amb el Joe Magnarelli Quartet, no? No era el substitut de l'Esteve Pi? (També és possible que m'estigui liant).

Al final m'ha donat la sensació que no eren músics professionals, que pot ser tranquilament, i que siguin aficionats que treballin d'altres coses i s'apleguin per fer-la petar. Em sap greu, repeteixo, ser tan ranci, però si jo hagués de fer algun solo amb aquest poc encert o falta d'habilitats tècniques, m'estimaria més llegir un solo transcrit prèviament però ben estudiat i ben compensat. Sí potser seria aquesta la solució, no? L'Andrea Motis improvisa poc i el que fa, segurament s'ho ha transcrit d'algun bon músic... però sona amb naturalitat i molta fluidesa... és així com s'acaba aprenent. En fi... per això aquest bloc és personal: per donar la meva opinió. ;-)

Ah! I se m'oblidava comentar que la sala molt plena. No tantes files com el Joan Chamorro Quintet, 3 ó 4 files menys, però pràcticament ple i algunes persones dretes. I això sí que em fa molta ràbia: per què amb el Julián Sánchez, que allò sí és un músic com la copa d'un pi i no se m'acabaran els elogis per engrandir-lo, només hi anem 2 persones de públic? Ai, quina ràbia! 3 músics + 1 tècnic de so + 1 cambrer a la barra per a 2 persones! Una actuació que sí valia la pena! Arrrgh!

[PD: Recordo que fa quinze anys, quan ens estaven fent la casa i miràvem d'estirar els diners per fer front a tots els pagaments, va arribar un moment que ens vam dir "tot el que puguem fer nosaltres, és tot allò que ens estalviarem..." Així que, sense pensar-nos-ho dos cops em vaig posar a arrebosar la tanca de fora, que havien fet primer els paletes amb totxo, amb ciment i sorra... és a dir, amb morter. El cas és que jo no havia tocat mai el ciment... de fet no sabia ni quines proporcions havia de posar de cada material. Però me'n vaig sortir i vaig començar a fer la feina; primer vaig començar per la part interior, la que no es veu des del carrer "per provar" i després em vaig atrevir amb l'exterior. Certament no em va quedar com un professional de veritat, però tenint en compte que únicament disposava de voluntat perquè ningú me n'havia ensenyat, massa que vaig fer! I més quan, després t'hi vas fixant i veus cada cosa...! El cas és que mentre estava arrebossant la tanca, va parar-se un paleta per allà i em va recriminar que allò no ho estava fent com calia... Abans que pogués dir res, el veí li va dir que jo no era paleta, que "treballava amb ordinadors" en un despatx, llavors es va posar blanc i aquella mateixa feina que no estava ben feta per un paleta uns minuts abans, per un persona totalment profana del tema estava més que bé; fins i tot no li entrava al cap com algú que no toca habitualment aquest tipus de materials i eines pogués sortir-se'n doncs no era una feina fàcil. Aquesta anècdota bé arrel per comentar que si són músics professionals, el concert va ser molt dolent. Si són músics aficionats, va estar correcte... Subtilesa d'apreciacions... ;-)]

Joan Chamorro Quintet

Sorprenent aquesta proposta del conegut saxo Joan Chamorro que coneixia d'haver-lo escoltat amb la BAb Alfons Carrascosa i també com a mestre de joves estudiants que ja vaig mencionar de la Sant Andreu Jazz Band.

Ja llavors em va sorprendre l'Andrea Motis que només tenia 14 anys (no sé si a dia d'avui ha fet ja els 15...). El cas és que el concert és la presentació del disc anomenat Joan Chamorro presenta Andrea Motis (qui diu Joan Chamorro diu Ignasi Terraza, tot i que el mestre de saxo de l'Andrea des dels 11 anys és el Joan). Encara potser més que la presentació del CD és una posada de llarg d'aquesta noieta tant jove multi-instrumentista i cantant.

En la presentació que va fer el Joan va comentar que l'Andrea és una gran instrumentista i que està aprenent a improvisar molt bé, però que el seu do de veritat és la veu. Jo no hi entenc, la veritat, però va cantar molt bé... encara té una mica la veu nasal de nena, però ja fa matissos difícils de fer per a bons cantants. A mi en realitat en va agradar més com a instrumentista, sigui de trompeta o d'algun saxo, perquè toca amb una facilitat i simplicitat pasmosa. De fet l'únic que li falta, a part d'anar fent anys i agafar experiència, és una mica de caràcter, malícia o mala llet directament, però què puc dir... Molt bé!

Al concert anaven acompanyats de l'Esteve Pi a la bateria i el David Mengual al contrabaix. Amèn del mateix Joan Chamorro saxos, Ignasi Terraza piano i Andrea Motis trompeta, saxos i veu. I al concert la van acompanyar dos companys de la Sant Andreu Jazz Band i amics seus.

Em sembla meravellosa i encoratjadora l'empenta del Joan Chamorro muntant una Big Band i instruint pedagògicament els nanos a estimar i entendre la música des del punt de vista del jazz. Però pel que m'ha semblat veure en molts vídeos de YouTube la cosa al principi tendia més cap al dixie. I això és el que em va semblar que li agrada més a l'Andrea. Potser només és una sensació però se la veia disfrutar més quan cantava un tema de ragtime.

En qualsevol cas ahir va ser un dia d'aquests que marcaran història... i jo hi era. Per cert, la sala a rebentar. Jo havia comprat l'entrada quatre dies abans i només quedava un seient lliure: el meu. Fila 11 seient 7. Quan normalment treuen les últimes 4 files per deixar-les més espaiades perquè poques vegades omplen tant. De fet, l'única vegada que ho havia vist tant ple era amb el Christian Scott. Si bé és veritat que hi havia molt familiar i amics. Com anècdota, eren les 9 i les últimes files no estaven posades perquè havien de baixar les cadires de dalt. I a les 21,10 h va aparèixer l'Andrea i es va fer un fart de donar petons a amics, amigues i familiars... ja dic, la sala a rebentar.

Fa una mica de ràbia que una noieta de 14-15 anys toqui amb aquesta facilitat insultant i en canvi hi hagin "pasmaos" com jo que els costi tant fer una simple escala... no? Hi han tantes coses que sorprenen: l'edat, tenir certa afinitat pel jazz, el tocar igual de bé els saxos que la trompeta, tenir una veu prodigiosa... en fi, l'haurem d'anar seguint a veure com progressa i es fa gran.

Rodes Bridgestone BW-501 i BW-502 i pastilles de frens

En l'última revisió ja em van avisar: tenia les pastilles de frens en les últimes... És clar que amb 44.500 Km que portava la moto i no s'havien canviat mai ja estava més que bé! Avui en tenia 47.774 Km, capicua, quan finalment les he canviat. I les rodes també que, sobretot la davantera, tenia uns abonyegaments que feien por. La darrera encara m'hauria aguantat potser fins els 50.000 Km però, com molt bé diuen, els experiments a casa i amb gasosa...

La broma m'ha costat un total de 433,41 € desglosats en 287,45 € de les rodes i 145,96 € dels frens. Tenint en compte que l'altre cop les rodes ja em van costar 268,35 € no em va semblar excessivament desproporcionat... gairebé 20 € més que fa 3 anys. Les primeres rodes em van durar 25.000 km aproximadament. Aquestes semblen més gruixudes, pel dibuix, però també deuen ser més tobes doncs 'només' m'han durat 23.000 km gairebé.

Els frens me'n demanaven 194,82 € a cal Pujante (54,74 € del davanter dreta, 49,29 € del davanter esquerra –no sé per què aquesta diferència de preu del dreta a l'esquerra si els dos són davanters–, 43,57 € del traser i 17,30 € de la mà d'obra, amèn de 29,72 € d'IVA...), si bé eren les originals de fàbrica. No tinc idea quines m'han posat ni falta que m'importa... per l'ús que en faig qualsevol cosa em va bé. Espero no haver-me'n d'arrepentir. [Correcció: ara sé que són Galfer]

Desglosat:
- pastilles de davant (FD174-G1375 i FD179-G1375 blanques): 36,33 € cadascuna (n'hi ha dos parells)
- pastilles de darrera (FD134-G1371 coure): 26,77 €
- feina de canviar les pastilles: 8,09 € (x 3)
- roda de davant (BW-501): 79,92 €
- roda de darrera (BW-502): 108,86 €
- feina de muntatge: 8,00 € (x 2)
- equilibrat de neumàtic: 6,00 € (x 2)
- posar i treure rodes: 6,00 € (x 2)
- canviar vàlvula: 3,20 € (x 2)
- inflat nitrògen: 3,20 € (x 2)
- gestió NFU-RD 1619/2005: 2,02 €
TOTAL: 367,30 €
+18% IVA: 66,11 €

TOTAL FACTURA: 433,41 €

Ballar festa és fàcil...

M'encanta aquest anunci argentí de cervesa (Brahma) quan en el minut 0:28 el locutor diu "el hombre nunca deja de mirarla a los ojos" i a continuació una imatge que et fa saltar el riure... xDDD