Abril 2010

Big Booker

Són les 23,15 h. Acabo d'arribar de Barcelona. Hi havia concert al Jamboree: Big Booker o el que és el mateix:

• Julián Sánchez, trompeta
• Paco Weth, contrabaix i
• Carlos Falanga, bateria.

El concert era a les 21 h. Ha començat 10 minutets més tard del compte però també ha acabat 10 minuts després. Si tenim en compte que, un cop surto del Jamboree, haig de pujar fins a plaça Catalunya per donar la volta a les Rambles per tornar a agafar el cinturó del Litoral, i veient l'hora que és, tot plegat vol dir que un dia em mataré per les costes... ;-)

Però no era això el que volia dir sense espera. Avui m'ha passat una cosa del tot surrealista. Feia molt temps que no m'havia passat una cosa semblant, per no dir mai. És més, ho vull comentar ara perquè estic calent i, de fet, a aquesta hora estan fent la segona sessió.

Veient que cada cop arribo més d'hora a Barcelona, avui he sortit a les 19,50 h. Igualment he arribat a les 20,40 h passant per les costes i amb limitació de velocitat a 80 km/h en bona part del trajecte... així que he donat una volta per la plaça Reial i he entrat cap dintre. En comptes de llegir-me l'entrada amb el codi de barres (està comprada per internet i impressa amb la làser de casa), me l'han estripat... Quan he arribat a baix ja passaven de les 20,45 h. Amb tot, encara estaven provant so.

En el moment d'arribar, érem els dos nois que avui estaven al so i que posen una mica d'ordre al local i acaben de posar els focus, els tres músics, el de la barra i jo mateix. A les 21,05 h érem els mateixos... O sigui: un sol espectador! A les 21,10 h ha arribat una altra persona i el tècnic que sembla que el coneixia li ha comentat que havien tingut problema amb la venda d'entrades per internet (???) i que encara que hi hagin més músics que públic, en el cas d'avui, ells tocaven igual... Ha començat el concert i de públic érem dos. Després ha vingut un tercer (un trompeta perquè portava l'instrument penjat de l'espatlla), però al poc temps l'altre ha marxat. Així que ens hem quedat de públic 2 persones tota l'actuació.

Era una situació molt estranya. Un pél tensa fins i tot, diria jo... Però els músics s'han comportat i com si estés la sala plena... A més el Julián, igual que la resta, un professional com la copa d'un pi. Amb les seves explicacions dels temes, el per què del nom del grup... tot molt pedagògic i d'agrair. Però és clar, que en cada tema només aplaudeixin els temes o els solos dos persones, bé, 4 perquè els tècnics també aplaudien... però hi ha hagut un moment que han marxat i ens hem quedat els dos 'sòmines' aplaudint... fredament...

Tot plegat molt estrany.

Ara estic cansat... demà m'explairé una mica més i acabaré de dir quatres cosetes...

===

Ja torno a ser aquí...

Doncs en l'explicació que va donar el Julián Sánchez del nom de la formació, Booker Little, explicava que és un homenatge a Booker Litte, trompetista i compositor nord-americà de la dècada dels 50' habitual acompanyant de Max Roach (també amb Eric Dolphy i alguns més) que va morir als 23 anys d'una insuficiència renal, malaltia que segurament a dia d'avui no mata ningú... Pel que he anat llegint ara, era el primer trompetista creador d'un estil propi després de Clifford Brown. Jo, la veritat, és el primer cop en la meva vida que el sento nomenar... I les explicacions del Julián van anar precedides d'un "suposo que ja el coneixeu, però us ho explico"... molt bo!

Doncs l'actuació es va desenvolupar sobre temes que va composar, altres que se sap tocava i altres que, si no va arribar a tocar, possiblement podrien estar dins el seu repertori hard-bop. Tots ben escollits i magistralment interpretats amb alguns lents, altres ràpids, balades... Professionals, què carai! El que passa és el mateix que quan va tocar a duo amb el Javier Galiana, Aires - Vol. 1, que tal i com ja vaig comentar són formacions arriscades on hi falta un element de la base habitual (bateria, baix i piano + instrument) i en algun moment pot donar la sensació de buidor. Però està clar que la magistralitat d'aquests músics suplanten de manera sobrada.

I per mi, el més important, que ara he acabat de compendre remirant les fotos, humilitat cosa que els fa més grans.

També no ha estat fins ara que he prés consciència que arrel de Lord Jim Suite vaig començar a investigar el Julián Sánchez. Ja em va causar admiració en el mateix disc de la Publio Delgado Jazz Ensemble. I després en el concert Aires, Vol. 1. Però des d'ara em declaro fan incondicional.

Estadístiques

Ahir ho vaig veure per la tele, a TV3 en la secció Espai Internet del Telenotícies. Ara ho he vist al lector de notícies: Engresca't amb l'estadística.

Es tracta d'una nova web de la Generalitat: aprenestadistica.gencat.cat. I he entrat per tafanejar i m'he trobat amb aquestes curioses dades:

• A Catalunya, en conjunt, hi ha més dones que homes.
• Però he començat a mirar per segments d'edat i des de petits és justament al revés: hi han més homes que dones.
• Aquesta dada es manté fins als 50 anys, en que comença a haver-hi més dones que homes.
• I a partir de 85 anys es duplica, de llarg, la quantitat de dones respecte la d'homes.

Obvi? Potser sí... ara que se sap... En tot cas, curiós, si més no... ;-)

Bank Of No Land

Van un italià, dos noruegs i un espanyol a una sala de jazz... sembla l'inici d'un acudit, no? ;-)

Ahir al vespre, de nou al Jamboree a la sessió de les 21h, amb una vintena de persones a l'inici i prop de les 30 a l'acabar... Ja ho explicaven bé a la promo que, com estava destacat, s'hi explaiaven:
"El 2007 el trompetista Audum Waage, el pianista Franco Piccino i el contrabaixista Alexander Griegg fundaven a Londres aquesta banda a la qual després s'hi va afegir el bateria basc Borja Barrueta. Tots quatre sumen col·laboracions amb músics tan dispars com Jojo Mayer, Chano Domínguez, Janek Gwizalda, Lee Konitz o Eric Mariethal. Amb 'Bank Of No Land' creen melodies obertes, elegants i d'influències vàrires, sovint a la recerca de la bellesa. De vegades podríem dir que ens trobem davant d'un d'aquells grups que agraden als seguidors de l'ECM més lírica; d'altres, simplement es tracta, com diuen ells mateixos, d'intentar crear atmosferes suggeridores; d'una mena de chill-out jazzístic, asseguren. Serà qüestió de no perdre-s'ho."

I efectivament, era qüestió de ser-hi present. I, tot i que he sentit algunes gravacions de jazz norueg o nòrdic, no és un tipus que m'atraigui especialment... almenys conscientment, perquè aquest matí m'he despertat i he estat escoltant una bona estona Lars Danielson (Tarantella) (és suec) però sempre de fons, sense fer-li massa cas...

Bank Of No Land, que dóna nom al grup i al seu últim disc, està composat per:

• Audun Waage, trompeta,
• Franco Piccinho, piano,
• Alexander Grieg, contrabaix i
• Borja Barrueta, bateria.

Curiosament, i no sé per què, abans de començar em donava la sensació que el líder havia de ser el trompeta, però pels gestos i actituts està clar que el que dirigia era el pianista, l'italià Franco Piccinho. Encara que prop abans d'acabar es va produir una situació curiosa i és que el trompetisa, el norueg Audun Waage, volia saber l'hora i li demana al bateria; el bateria no portava rellotge i es va acotar a engegar el mòbil per mirar l'hora, però abans un espectador de la primera fila li va ensenyar l'hora del seu rellotge; efectivament, es devien allargar més del compte sobretot en algun solo o pas intermig de piano, suposo...; el trompeta li fa un comentari al pianista i aquest, quan acaba la seva part, s'ho prén amb calma i, tot i que el trompeta estava preparat per començar, el pianista respira com donant-se el seu temps per sortir d'aquell estat d'èxtasi en què havia entrat en l'últim tema i deixa al trompetista amb la trompeta en posició per començar; quan creu que han passat els segons necessaris, fa un gest i comencen l'últim tema, un duo de trompeta i piano només. Aquests gestos van durar segons i, evidentment, són una interpretació meva... però per aquí anava la cosa: qui dirigia els temes era el pianista, però alguna cosa hi devia tenir a dir el trompeta...

Amb tot, per mi el millor músic amb diferència constatable va ser el bateria, el bilbaí Borja Barrueta, que em va deixar ben parat i en sap un niu! El pianista aconseguia el que prometia el texte de presentació: "crear atmosferes suggeridores". I el trompeta, tot i que ho feia molt bé, no em va semblar cap prodigi de tècnica, entre altres coses perquè tampoc arriscava massa. Això sí fraseja de conya, però sense ser cap cosa de l'altre món. Curiosament, i no sé per què tampoc, m'esperava des del principi una trompeta modificada electrònicament amb gran quantitat d'efectes, potser perquè això fan alguns nòrdics i, sí, portava els seus pedals d'efectes, però tampoc en va abusar. Amb tot, tècnicament i en so, m'estimo mil vegades més el Julián Sánchez que anava a pél i només portava una tauleta plena de sordines.

El disc es pot trobar a iTunes i consta de 13 temes... Déu n'hi do! I està publicat (almenys a iTunes) des del 16/09/2008. Consta de:

1. Sandra's Trill
2. Dinner With Karen, Alex & Franco
3. Double Vibe
4. Spectrum II
5. Eyes
6. Stranger
7. Spectrum III
8. Home In Bergen
9. Gran Pedale
10. Spectrum VI
11. No Title
12. Alibi
13. Running

En aquesta ocasió no l'he comprat.

Cada mes una foto...

Provant uns editors gratuïts de passi de diapositives. No és que m'agradi pas massa perquè exporten un Flash i el Flash, a dia d'avui, personalment el qualifico d'obsolet. A més, les imatges queden pixelades. Això sí, és clar que pesa poc i és lleuger de visualitzar...

Slideroll Gallery AV:


Slide:

"Aires, Vol. 1" (2010) - Julián Sánchez & Javier Galiana

Ahir al vespre de nou al Jamboree. Sembla mentida que no hi havia anat mai i ara ja sóc un 'habitual'... ;-)

Em va tornar a passar una mica com la setmana passada en que després del desplaçament i d'estar tot el dia amb el cohet al cul arriba aquella hora en que vas de baixada. No obstant el concert d'ahir no va tenir desperdici. Un altre cop hi havia una vintena de persones, aquest cop més tirant a la baixa, però el d'ahir, per a mi, sí era un concert imprescindible.

El Julián Sánchez el tenia anomenat del disc Lord Jim Suite amb la Publio Delgado Jazz Ensemble. Estirant una mica el fil sabia que era de Granada, que ja havia guanyat algun premi i que, sobretot, era un crack.

No obstant, després de veure que el concert era la presentació de la seva última feina, vaig buscar a la iTunes Store què era això d'Aires, Vol. 1 amb col·laboració amb Javier Galiana. I la veritat és que ja no és la primera vegada que les mostres d'àudio que mostren no són prou representatives del que realment estan fent. En tot cas, com anava al concert, els dubtes es resoldrien.

I tant que es van resoldre...! La formació en duo ja és una proposta arriscada en sí mateix; si a això li sumes melodies i harmonies no convencionals amb ritmes, síncopes i canvis de ritme acabes entenent per què dos "guiris" que semblaven perduts per Barcelona van marxar així que es van acabar la seva beguda... ;-) En els primers temes, entre l'esgotament i la sorpresa de la novetat vaig estar bastant noquejat. La música que fan no es pot considerar de massa melòdica i mi em recordava més a la música clàssica moderna que estudiva en els estudis clàssics de trompeta que no pas jazz. Però aquesta és la gràcia, no? Jugaven constantment en aquesta fina línia. Encara que si hi estàs més avessat i tens una mica de coneixement del tema, no hi ha lloc a dubte de la qualitat del seu jazz.

A mi, el que més em va agradar del Julián Sánchez va ser, a part del fet de descobrir un mestre de la trompeta, escoltar per primera vegada algú que treu un so que és el que a mi m'agradaria treure: un so ample i net. Si bé és veritat que la trompeta que portava, que no vaig saber identificar marca i model, es veia que és de les 'modernes' amb rangs dinàmics més addients més compensat... i això ajuda molt... ;-) Però la tècnica que hi ha darrera no se la treu ningú.

Els temes anaven des d'stàndards una mica rebuscats (o almenys que jo, ignorant de la vida, no coneixia) fins a composicions pròpies, tant del Julián com del Javier. Curiosament em va agradar molt l'últim tema que van versionar, La leyenda del tiempo del Camarón de la Isla, un tema que no vaig parar de tararejar en tot el viatge de tornada, i un tema que no surt al disc... :(

Disc que no vaig poder estar-me de comprar a la iTunes Store així que vaig arribar a casa. Una altra curiositat: no està etiquetat com jazz... és música internacional...

El disc de Julián Sánchez, trompeta, i Javier Galiana, piano, consta d'aquests temes:

1. Aires (5:41)
2. The Maids of Cadiz (4:13)
3. Ana Maria (6:06)
4. Chelsea Bridge (4:38)
5. Vals Para Andrea (5:08)
6. Recuerdos (6:23)
7. Ligia (5:53)
8. A Flower Is a Lovesong Thing (4:46)

Tribunal Constitucional

Ara que últimament tothom parla de renovar el Tribunal Constitucional, aquí un vídeo de conya però molt verídic de com es veu des de Buenafuente:

Gestió de blogs: ScribeFire

Acabo de descobrir ScribeFire, una extensió per Chrome (navegador que estic actualtizant actualment, encara que també existeix la versió per Firefox més avançada si cal) que m'acaba de simplificar la forma d'escriure i pujar entrades als diferents blogs que gestiono. (Cal avisar que la versió que he instal·lat està en versió Alpha, però fins ara és totalment estable. I he vist fins i tot que estan en la versió Alpha 2 per provar...)

Aquesta entrada l'escric des de ScribeFire per provar i, excepte per la manera en que puja les fotos (bé, el codi de les fotos o la manera en què l'escriu, perquè les fotos les pujo a Picassa), de moment sembla més fàcil i sobretot ràpid.

On sí es nota, i molt, la diferència és en la re-edició de les entrades. és molt més ràpid, fàcil i efectiu.

A veure què tal... el provarem una temporadeta...

Discriminació positiva

Què passa quan no ets un "jove" de menys de 30 anys (ara fins i tot ho allarguen fins el 40... un jove de 40 anys! què malament sóna això!...), no ets dona o no ets immigrant, entre molts altres "no ets", i necessites algun ajut per poder tirar endavant.

Doncs que ets o acabaràs sent (sinó al temps) un marginat i discriminat... o pitjor encara, acabes no sent! Com no hagis nascut amb una flor al cul, gràcies a la discriminació positiva, que justament pretén evitar això, acaba no ajudant a qui de veritat li fa falta.


Copio i enganxo el que diu la Vikipèdia:
"La discriminació positiva és una acció que, a diferència de la discriminació negativa, pretén establir polítiques que donen un determinat grup social, ètnic, minoritari o que històricament hagi sofert discriminació per causes socials injustes, un tracte preferencial en l'accés a certs recursos o serveis i també accés a determinats béns.
Es parla de discriminació positiva amb l'objectiu de millorar la qualitat de vida de grups desafavorits i compensar-los pels problemes o la discriminació de la que van ser víctimes en el passat. Es tracta de fer referència a aquelles accions de manera positiva per tal de reduir o eliminar les pràctiques discriminatòries dels sectors històricament exclosos com les dones o alguns grups ètnics i racials. És a dir, s'utilitzen instruments de discriminació inversa per a que operin com a compensació afavorint a certs grups.
Un exemple en són les beques estudiantils per a certs grups socials, lleis que afavoreixen la dona en cas de violència de gènere, polítiques d'admissió en escoles i col·legis que fomenten la diversitat, subsidis o l'exempció d'impostos a sectors menys considerats.

Crítiques i detractors
Existeix molta polèmica sobre la discriminació positiva i hi ha sectors que la consideren racista per ella mateixa, que no arriba als objectius proposats i qeu té efectes col·laterals no desitjats. A més a més, hi ha qui opina que per molt positiva que sigui no deixa de ser discriminació, ja que sempre algú resultarà discriminació per la reparació d'una injustícia històrica de la que no es beneficia i de la que no és responsable.
Avui en dia encara es debat el tema, principalment a Estats Units i a Europa. Aquesta discussió està relacionada amb el fet que es generen desigualtats i també estereotips en el cos social i la necessària disponibilitat de la "igualtat d'oportunitats" per l'equilibri estructural amb la justícia social.
Algunes de les crítiques associades amb aquest tipus de mesures ressalten el fet de que aquestes, a la vegada, són discriminatòries en contra dels grups que no resulten afavorits per aquestes i que per contrari serien aptes d'accedir a aquests privilegis. També s'argumenta que per aquesta via es contribueix a emfatitzar la situació de la segregació amb aquestes persones, en la mesura que generen sentiments d'inconformitat els mateixos per ser objecte d'aquests privilegis."

Sant Andreu Jazz Band

Fent zapping vaig veure aquest reportatge del Club Super 3 ensenyant-nos què és la Sant Andreu Jazz Band i vaig conèixer aquest inmens projecte que, més enllà dels nens prodigins que en puguin sortir, està creant un fàbrica de "monstres" del jazz.

M'he quedat embadalit veint l'Alba, amb només 8 anys, fer un solo que més enllà de les mateixes notes, només amb la tècnica d'instrument que necessita per fer-lo, em deixa les esperances del meu treball pel terra... ;-)

I jo em pregunto, per què no em van portar a una escola d'aquestes quan era petit? La vida no és justa... ;-)

El vídeo de l'Alba:


I del que haurem d'estar pendents és de l'Andrea Motis (14 anys), trompetista, saxofista i cantant... cal dir res més?

Sitjazz Band

La Sitjazz Band és una d'aquestes formacions que, personalment, no aniria a veure perquè no és el tipus de jazz que a mi m'agrada...

No obstant fa anys els veia tocar, almenys a una part dels integrants de la formació, al passeig Marítim de Sitges durant els vespres d'estiu. Sovint sortíem a estirar les cames pel passeig i a l'arribar al Pic-Nic fèiem una parada obligatòria i ens hi estàvem una bona estona escoltant-los. De fet ells tocaven per la gent de la terrassa del Pic-Nic, però sempre acabàvem fent una bona colla la gent que els escoltàvem en el transcurs del passeig.

Ahir al vespre però, em van convidar al sopar de La Nit de l'Empresa que organitza l'Adeg i davant d'un aperitiu esplèndid, cal dir-ho, estaven amenitzant primer la vetllada i després en el sopar també. Llàstima que sóc un home i només puc fer una cosa al mateix temps... ;-) i només podia estar o bé pel sopar o bé per la música... Malgrat tot haig de dir que em van sorprendre molt positivament perquè des de l'última vegada que els havia escoltat han evolucionat i han millorat moltíssim i, més enllà de que el tipus de música et pugui agradar més o menys, han escollit un repertori molt agraït i et fa sentir bé mentres escoltes la seva música. A més es nota que ells la disfruten. O sigui que chapeau!

El clarinet, Juli Aymí, llavors era ben jovenet i tot i que el seu aspecte enganya perquè sembla més jove del que és, llavors és que era un crio... I me'l mirava amb admiració perquè ho feia molt bé. D'aquestes passejades només vaig poder escoltar el trompeta al final de l'època en que tocaven a la terrassa del Pic-Nic. Però com dic, han canviat tots a millor.

Pel que he anat sabent, de la formació hi ha gent que té feines "normals" i altres que estan, per exemple, a la Barcelona Jazz Orquestra juntament amb "monstres" de la talla de Víctor de Diego, Pep Pascual, Mattew Simon, Ivó Ollé, Sergi Vergès o Ignasi Terraza que jo tingui anomenats...

Sitjazz Band són:
Josep Tutusaus, trombó de vares
Juli Aymí, clarinet i saxo
Jordi Sans, banjo
Joan Pinós, contrabaix i tuba
Alexey Baitchouk, trompeta i
Òscar Ferret, washboard i piano

Faristols

Aquí un comentari sobre una cosa que fa temps em ronda pel cap...

No entenc com existint aquest tipus de suports per partitures a un preu realment escandalós (12,30 eur.) hi ha ni un sol grup o músic que, havent de fer un concert en un local mínimament anomenat o formant part d'una gira, encara van amb els faristols plegables de tota la vida. Que sí, que tenen això, que són plegables, però a part d'això l'estètica en un concert ho és tot...

No li vaig massa sentit anar amb tratje i corbata i portar un faristol d'aquests plegables...

I tampoc entenc com, alguns músics no veuen que el faristol ha d'anar el més baixat possible. Que l'espectador el que vol veure és la seva cara, encara que sembli una contradicció, doncs a un concert vas a escoltar, però no deixa de ser un espectacle i primer és la part visual abans que la sonora fins i tot en un concert.

Els altres, els macos, tenen l'inconvenient del transport. Però bé que moltes vegades es porten trastos més grans, com la mateixa bateria o un contrabaix.

En canvi una jam-session és, en un principi, diferent. Encara que en el fons hauria de ser el mateix. Però el fet d'anar a una jam-session és perquè el músic pot estar entre el públic i s'afegeix al grup i aquí sí que és més espontani.

I el curiós és que, els més plegables (perquè els de la dreta també són, en part, plegables), que en algun lloc poden valer menys de 6 eur., a la botiga més pròxima pot valer prop de 20 eur. i és en aquest punt que es dóna la paradoxa que pot valer més el senzill que el maco.

He vist ajuntaments que tenien aquest faristol, el maco, com atril pels oradors i aquí també hem de dir, una cosa per a cada cosa... tot i que tampoc queda malament no és que li escau.

En fi... aquestes "coses meves" pròpies d'un altre blog però que per temàtica tocava tractar aquí... ;-)

Interplay

Havia buscat prèviament què era Interplay i no he trobat informació disponible. De totes maneres, per les conclusions que vaig treure del concert d'ahir, Interplay és un projecte d'en Rubén Fernández, galleg, que a través de composicions pròpies i versions prou personalitzades de temes estàndar de jazz ens dóna la seva particular visió de les harmonies en el jazz.

Interplay són:

• Rubén Fernández, veu
• Pablo Selnik, flauta
• Elisabet Raspall, piano
• Giulia Valle, contrabaix i
• Aldo Caviglia, bateria

El concert em va semblar una proposta bastant arriscada però força interessant. Com sempre vaig assistir a la sessió de les 21h i, com vaig entrar 20 minuts abans, em vaig trobar que encara estaven provant so...

Algunes de les composicons del Rubén eren en galleg i altres en brasiler. Interessant el seu control de la veu.

Els músics em van semblar molt bons tots i em va sorprendre particularment el bateria que tenia els seus anyets i no tenia anomenat de res. Tots tenien el seu puntet de "prodigi" i el van mostrar en els diferents solos que van anar alternant. També em va semblar interessant el control de piano-forte en els diferents temes en el conjunt del grup.

Em va semblar que hi havia més gent de l'habitual, però vaig fer un recompte i devíem ser pocs més de 20 persones, si fa no fa com sempre, però devia ser la disposició que feia la sensació que érem més.

[Em sap greu no haver fet cap foto, però ni tan sols hi vaig pensar... estava molt cansat, després de llevar-me molt d'hora pel matí havent dormit poques hores i, per la tarda, després de jugar com un animal amb el Marc, em vaig quedar mig adormit al sofà a les 7 de la tarda (2 hores abans del concert) esperant el seu pare que celebrava el 27 aniversari.]

Frases, cites i refranys: TDT

"La TDT només ha servit per veure l'extrema dreta en alta definició."

[Monòleg de Buenafuente.]

Regant el jardí

Malgrat haver instal·lat el reg automàtic, de tant en tant rego de forma manual per tenir un control més acurat. En aquest moment i, després d'haver-me fet un fart de treballar en tasques de manteniment, tot regant faig la pipa.

Plujazz - Elisabet Raspall Quartet

Acabo de venir d'escoltar el concert de presentació del seu "nou" disc (està gravat fa dos anys) amb el que ha fet la gira Ressons al Foment Vilanoví. Resumit en una paraula: EXTRAORDINARI.

Potser ja venia una mica predisposat perquè havia sentit Infantesa, un tema meravellós i evocador de sentiments, que em va fer interessar i em va portar a comprar Lila, el penúltim disc de l'Elisabet que em va semblar s'hi adeia més a aquest estil tant personal que té. Maram en canvi té un aire ètnic que, per mi, se n'anava dels meus gustos de jazz.

[Actualització: ja he escoltat el disc sencer perquè està disponible a la iTunes Store des del 16/08/10 data en que justament l'he comprat... I ara que ja han passat mesos del concert i he tingut temps d'escoltar-lo una i una altra vegada, el considero boníssim: no hi ha un tema dolent si bé tinc les meves preferències, és clar. Una cosa porta l'altra i finalment ja m'he comprat tots els discs de l'Elisabet Raspall (de moment excepte Quatro) i he puc dir que per mi és el millor amb molta diferència, en segon lloc posaria Lila també destacat de la resta, després Triangles i finalment Maram una mica despenjat... són opinions molt personals, és clar.]

El jazz que fa li diuen en certs cercles, Latin Jazz. Sí, potser ho és, però és més Mediterranean Jazz... amb un estil peculiar i ben personal. Potser no tindrà res a veure, però m'ha fet sentir l'atmòsfera que, en determinats moments, crea Pat Metheny. La música t'envolta i, per un moment, ja no sents els solos ni la melodia: tot és u. Segurament per això en més d'un solo la gent no aplaudia, a part que hi havien molts iaius que hi eren per no quedar-se tancats a casa, l'atmòsfera creada és un continu i et sap greu destorbar-la ni que sigui per aplaudir.

El grup fabulós i perfectament conjuntat. No n'hi havia un de fluix ni desentonat. Elisabet Raspall Quartet està format per:

• Elisabet Raspall, piano i veu
• Chris Cheek, saxo tenor i soprà
• Tom Warburton, contrabaix i
• Marc Miralta, bateria

Tant el bateria com el contrabaix m'han encantat. I el saxo bé, encara que potser massa rebombori de la seva qualitat, que la té... i de la seva nacionalitat nord-americana. Una pega?: la veu de l'Elisabet... per mi, és una veu molt suau quan parla i presenta, addient a la música que fa, però li falta fermesa en l'entonació... ja sabeu, ho diu un tiquis-miquis.

Ara, per casualitats d'agenda, la tornaré a veure dimecres al Jamboree. Em tinc anotats concerts interessants per mi d'escoltar i el proper és dimecres al Jamboree amb Interplay. Ja us explicaré...

I no volia deixar passar l'oportunitat de mostrar l'Elisabet als meus peus... xDDD

En aquesta foto del Foment Vilanoví justament, a l'esquerra de tot un servidor i als meus peus l'Elisabet Raspall... si fa no fa en el mateix espai que ha tocat avui, 36 anys després... què grans que ens fem... La foto doncs, no cal dir-ho, és de l'any 74. Jo toco la flauto dolça, ella els pals. Dirigeix d'esquenes a la foto, la Blanca Bertran, mestra de tots. Reconec entre d'altres, les germanes Cabanes, la Griselda (ara a l'ajuntament), el Cuevas, el Codina, la Raspall, la Mañé, el Conill, l'Usieto, jo mateix (el Vilanova) i, com sempre, cares que conec però no recordo el nom.

Ara que m'estic mirant bé la foto acabo de caure en un detall prou interessant: tots els nens que estan tocant ho fan concentradament i estan seriosos... tots menys un: l'Elisabet Raspall que està somrient i es podria dir que és l'única que s'ho està passant bé de veritat i gaudeix amb el que fa... Prou significatiu, oi? (ah! no! la Griselda també somriu...)

La Quitxalla

Acaba de passar-me aquesta foto el Sergi Batlle, monitor de La Quitxalla, i m'ha portat tants records que no pogut estar-me de publicar-la.

Em diu, entre altres coses, que un dels objectius que tenien a l'esplai d'aquella època era lluitar perquè els nens no es quedessin a casa el dissabte veient la tele... "han canviat tant les coses..." acaba dient. I tant que han canviat! Però aquells moments i sentiments no ens els pendrà ningú, oi que no Sergi?

Properament mostraré un àlbum amb totes les fotos que disposo d'èpoques passades... ;-)

Un tomb per la serra d'Ancosa

Mostra Serra d'Ancosa en un mapa més gran

Què us sembla aquesta ruta? Vaig passar per carreteres que no havia passat en la meva vida...

Sortint de casa i encarant la carretera de l'Arboç, me'n vaig anar fins Sant Jaume dels Domenys i d'allí muntanya amunt cap La Talaia, el Pla de Manlleu i a Can Llenas cap la dreta direcció Pontons i just abans d'arribar a Pontons, el caminet rural que porta a La Llacuna com sempre. A la carretera de La Llacuna, en comptes de girar a l'esquerra, he girat a la dreta i he anat baixant fins trobar el desviament cap Font-Rubí. He seguit la carretera fins Guardiola de Font-Rubí i allà he agafat un desviament cap la carretera d'Igualada. He seguit fins entrar a Sant Quintí de Mediona i he tirat amunt fins parar a la font, de la que només surt un rajolí, a descansar. Des d'allà he continuat cap Sant Pere Sacarrera, Sant Joan de Mediona i aquí, en comptes d'agafar la carretera de Rofes que et deixa a l'altra banda de la serra de la Llacuna he continuat recte fins Les Cases Noves de Cal Pardo i a partir d'aquí, caminet rural fins la carretera de La Llacuna. Un cop aquí he volgut veure una cosa a La Llacuna que estava en direcció Torrebusqueta i després he donat la volta per desfer el camí fins el camí rural de Pontons. I he arribat i he baixat per la magnífica gorja fins Torrelles de Foix, Sant Martí Sarroca, Vilafranca del Penedès i de volta altre cop a casa.

Tres hores i mitja que m'han deixat ben baldat amb una paradeta de només 15 minuts.

La foto típicament de primavera amb el color principal que es pot apreciar en la majoria de paisatges on no hi ha vinya, pins, alzines o roures... ;-) doncs això, la foto de dalt de la carretera de Les Cases Noves de Cal Pardo justament abans d'arribar a la carretera de La Llacuna. Podria servir de fons d'escriptori pel Windows... ;-) La foto del costat, plànol d'un circuit per fer caminant de 20 Km per la serra de la Ancosa. Podeu fer clic per veure-la més gran.

Suposats

1. Un client t'encarrega una feina.
2. Li presentes una proposta ben treballada.
3. El client demana veure altres opcions.
4. Li presentes la proposta treballada, una segona proposta més elaborada encara i una tercera proposta clarament dolenta perquè vegin què no s'ha de fer.
5. El client escull la tercera proposta…

Què se suposa que haig de fer?

Quan ho sàpiga us ho dic... ;-)

Frases, cites i refranys: Blade Runner

"He vist coses que els humans no us creuríeu. Atacar naus incendiades més enllà d'Orió. He vist rajos C brillant en la foscor a la Porta de Tannhäuser. I tots aquests moments es predran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir."

[Replicant a Blade Runner. Poesia èpico-mítica que, segons diferents making-off realitzats al llarg del temps, sorgeixen de la improvisació de l'actor Rutger Hauer.]

Ahir per la nit, després de tornar del concert d'en Toni Solà Quartet al Jamboree, vaig estar fent zapping una estona i estaven fent una reposició de Blade Runner. Un Blade Runner que ja he vist unes quantes vegades, però ara potser era el moment ideal per gaudir-la amb la remasterització en digital i, per suposat, vista en pantalla plana amb la resolució adequada i, molt important, en versió original subtitulada. El que passa és que ja eren unes hores considerables i no estava per masses tonteries... així que la vaig posar a gravar i ara l'acabo de veure. Ja se sap... poca feina... ;-)

I va ser ahir per la nit que em vaig donar compte d'alguns detalls com per exemple, i deixant de banda l'extraordinària atmòsfera aconseguida amb una il·luminació brillant, l'efecte de ninetes transparents que és fàcil d'aconseguir amb animals però no amb persones. "Ole tus huevos" Ridley Scott! A punt de fer 30 anys, sembla que aquesta pel·lícula va millorant amb els anys com els bons vins... ;-)

Toni Solà Quartet

Abans de començar hauré de puntualitzar que, a partir d'ara, m'haig de concienciar que sóc una 'gran' persona i si en algun moment he arribat a pesar 112 Kg serà per alguna cosa... El que vull dir és que jo sóc gran i gros i per tant, en comparació, per un que em trobi més gran que jo, abans me'n trobaré 10 que són més petits...

Faig aquesta puntualització perquè no és el primer cop que em presento a escoltar algú que no coneixia prèviament i, tot i haver buscat informació, quan me'l trobo davant la primera impressió és que 'era més petit i/o esquifit que no pas em pensava'. Doncs això, respecte quan l'havia vist per la tele i en fotos a internet, en persona era més 'normal'.

I quan dic que l'havia vist per la tele és perquè l'única referència prèvia que tenia d'en Toni Solà és que era el saxo de la banda del programa del Buenafuente... igual que el David Pastor anteriorment...

Dit això, sóc conscient que, pel que diré a partir d'ara, també sóc un 'tiquis-miquis' i estic d'un 'finolis' que em faig fàstic a mi mateix... ;-) El concert va estar psé-psé... 'normalillo'... I va estar així perquè cap al final es va arreglar una mica. Al principi, no sé si per culpa del so (que tampoc cal sonorització en una sala tant petita, on se sent fins i tot quan s'engega i s'apaga l'aire condicionat) o perquè encara estaven freds, el so del saxo sonava a llauna... tal com ho dic. Tampoc n'he sentit masses de saxos, però tot i reconèixer la qualitat d'aquest músic, el so no era càlid ni agradable.

Quan va tocar la primera balada 'No m'estimis' (??? no la sé trobar...) el so va canviar considerablement i, a partir d'aquell moment, els temes tenien una conjuntació que fins llavors era inexistent.

Ja m'agradaria a mi tenir la meitat del poder d'improvisació que té en Toni Solà, però el que no entenc és per què un músic que es presenta en solitari acaba versionant temes standards i clàssics ja de la història del jazz i no presenta composicions pròpies. Estic ara en aquest moment 'tiquis-miquis' i si en el Festival de Jazz de Barcelona 2009 podia arribar a opinar sobre segons quina música, ara faig el contrari... ;-)

El Quartet el formaven:

• Toni Solà, saxo
• Gerard Nieto, piano
• Ignasi González, contrabaix i
• Josep "Pinyu" Martí, bateria.

El Toni Solà és un crack, no hi ha dubte, però em va agradar molt la fluidesa i el frasseig del Gerard Nieto al piano. Però és el que he comentat abans, per què no presenta composicions pròpies enlloc de versionar clàssics?

I sí, el bateria era el "Pinyu", que tot just acabava de veure fa menys d'una setmana a Terrassa amb l'Ivó Oller Quintet. El que passa és que a Terrassa era titular del Quintet, però en el Quartet estava anunciat Esteve Pi.

Veure'l a la porta em va causar sorpresa. Em pensava que venia a escoltar també. Doncs no, venia a tocar i allà estava amb el Gerard Nieto, el Toni Solà i la cantant que va fer un tema. I quan m'hi vaig creuar tampoc li vaig dir res, però està clar que ell ja no em coneix perquè, tot i que a Terrassa em va donar la sensació que no parava de mirar-me, al Jamboree ni em va creuar la mirada... o sigui que ni em recorda...

I una altra cosa que sembla normal és fer les sessions dobles al Jamboree. Per això comencen com un clau a les 9 del vespre i a les 10 o pocs minuts després acaben: han de tornar-hi a les 11. I com no he fet mai la segona sessió no sé si hi ha més gent o els músics estan més calentats o pel contrari estan més cansats... i si després fan jam-session... o què. El dia que m'hi quedi ho sabré... ;-)

'Bufetada' d'en Punset a la ministra Sinde

Fa un parell de dies vaig llegir aquesta frase-sentència a Microsiervos que li feia l'Eduard Punset a la ministra de cultura Ángeles González-Sinde:

"Sin duda el sector seguirá creciendo. El problema es que estas ansias de impulsar su crecimiento crearán también la tentación de controlar. Lo hemos intentado con las mujeres, hasta que vimos que no eran de nuestra propiedad. Luego a los niños y los animales… Espero que no nos pase lo mismo con Internet."

Ara acabo de veure el vídeo de la 'bufetada' que li va donar, i a més dirigida específicament a la seva persona, a Sinde, i és espectacular... Quan va acabar de parlar en Punset la ministra devia patir un d'aquells moments de 'tierra trágame'... ;-)



(Atenció lectors des de Facebook: aquesta anotació conté un vídeo que només és visible des del blog original o des de l'enllaç que hi ha aquí sota que diu 'Mostra el missatge original')