Yoake tsugeru Rû no uta (2017) (Lu Over the Wall)

[596]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Masaaki Yuasa
Guió: Reiko Yoshida, Masaaki Yuasa
Veus de doblatge: Shôta Shimoda, Shin'ichi Shinohara, Akira Emoto, Sôma Saitô, Minako Kotobuki

Sinopsi

IMDb (6,9):
“La història se centra en Kai, un trist alumne d’escola mitjana la vida del qual canvia després de conèixer Lu, una sirena.”

Crítica

Un musical, molt disbaratada i en algun moment perd el nord… però molt bé!

Realment molt sorprenent. No m’esperava res així, però ho dic en sentit positiu. M’ha agradat molt. Les anades d’olla, els moments psicodèlics… m’ha recordat les primeres animacions en blanc i negre americanes musicades.

La sirena, entre preciosa i terrorífica… hi ha moment que no saps què pensar. Però la història molt maca, encara que, en algun moment, no sé ben bé cap on va ni què pretén. I els diferents estils de dibuix en l’animació m’han agradat també molt.

Resum (amb espòilers)

A una petita població costanera, on la major activitat econòmica és la pesca monopolitzada per una gran empresa, en la que pràcticament no hi toca el sol en tot el dia degut a que, just davant de la primera línia de mar, s’hi aixeca una gran paret natural anomenada l’Illa de les Sirenes, hi arriba un noi estudiant de secundària que sembla no sap socialitzar massa amb els companys. A aquest noi li agrada fer música, però no sap tocar cap instrument. En canvi, sap utilitzar el sampler i conjuntament amb l’ordinador fa composicions molt aconseguides, la qual cosa li proporciona bastants seguidors a les xarxes socials. Un parell de companys, un noi i una noia, assabentant-se d’aquestes afinitats, li proposen unir-se al seu grup, però ell no n’està massa convençut.

Paral·lelament, gràcies a la música que va composant a la seva nova casa arran de mar, se li apareix una sirena amb poders màgics que permet moure l’aigua com vol i que, en el moment d’escoltar música, la cua se li transforma en cames i es posa a ballar i cantar, la qual cosa encomana a qui l’escolta i no poden deixar de moure els peus al ritme de la música.

Al final el noi accedeix a anar a un assaig del grup a l’Illa de les Sirenes i allà es presenta també la sirena, davant els companys, cantant, ballant i fent coreografies màgiques. El noi i la sirena es fan més amics. La sirena el porta a les profunditats i li ensenya qui és el seu pare.

El grup acaba actuant en una celebració en honor dels desapareguts al mar, entre els que hi ha gent que està en contra de les sirenes perquè, segons la llegenda, es cruspeixen els humans, inclòs el seu propi avi, que diu que la seva mare –la besàvia– se la va menjar una sirena. En la celebració, al principi només actuen els tres nois, però la sirena, que està en una nevera portàtil protegida del sol –la pot inflamar–, acaba sortint-ne sota un parasol cantant, ballant i encomanant a tothom que està allà que, càmera en mà, no paren de fer fotos.

El fet es torna viral, i el pare i l’avi de la noia del trio, que és el propietari de la fàbrica de peix del poble, volen tornar a explotar el parc d’atraccions a l’Illa de les Sirenes que es va quedar abandonat per falta de visitants, tot convencent-los d’actuar-hi. Allà hi actuen, fins que els nois són ningunejats per músics i ballarines professionals, que només fan la seva feina, per tal que la sirena canti, balli i sigui el centre d’atenció turística del complex.

La noia del trio, enfadada, aquella nit la passa a casa d’una amiga, i el pare, tot preocupat, està convençut que l’ha raptat o se l’ha menjat la sirena i es disposen a capturar-la. Quan la tenen detinguda, decideixen fer-hi entrar el sol perquè digui què n’ha fet de la noia, moment en el qual es posa a cridar desesperada i el seu pare ve a rescatar-la envoltat de flames, tot cremant-se amb el sol. Al mateix moment apareix la noia i demana que l’alliberin, però el pare l’envia a casa i captura de nou la sirena i el seu pare.

La vella que va perdre el seu xicot, pensant que havia estat cruspit per una sirena, el veu aparèixer tant jove com quan va desaparèixer, però aquest cop amb cua de sirena. El jove li demana a la vella anar-se’n junts, convertits tots dos en sirena. Tota la gent mossegada, inclòs la mare de l’avi del protagonista, van convertir-se en sirena i ho van fer per salvar-lis la vida en un moment decisiu.

Finalment, entre tots, alliberen la sirena i el seu pare. Pèro al mateix moment comença una maledicció que fa pujar el nivell de les aigües només al poble, posant a tothom en perill. S’inicia l’evacuació, però hi ha molta gent que no pot fugir. Les sirenes, totes, venen a salvar la població de morir ofegada i, quan sembla que ja no tenen més força, apareix el noi tocant una cançó que anima a totes les sirenes i aconsegueixen moure l’aigua màgicament, derrumbant la muralla que era l’Illa de les Sirenes. Finalment es fa de dia, però totes les sirenes tenen el seu parasol i fan una gran coreografia.

#funnywordsgift (173)

“If you want to be well served, make yourself the bed.”

[173]

Sarusuberi: Miss Hokusai (2015)

[595]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Keiichi Hara
Guió: Miho Maruo, Hinako Sugiura (manga)
Veus de doblatge: Anne Watanabe, Kumiko Asô, Gaku Hamada, Kengo Kôra, Yutaka Matsushige

Sinopsi

IMDb (6,7):
“Vida i obra de l’artista japonès i pintor ukiyo-e Katsushika Hokusai, vist des dels ulls de la seva filla, Katsushika O-Ei.”

Crítica

Bé per la història.

Potser no tan bé per l’animació, però veient el manga original en el que està basada la història, Sarusuberi de Hinako Sugiura (1983-87), a mi m’ha encantat.

La veritat sigui dita, no coneixia ni l’existència de la pel·lícula, ni el manga, ni la història real del personatge, el creador del reconegut cuadre de La gran onada de Kaganawa (Kanagawa oki nami ura, 1830-33)

La pel·lícula vol explicar la vida de Katsushika Hokusai, artista japonès especialista en gravat xilogràfic, també conegut con ukiyo-e, des del punt de vista de la seva filla (pel que he pogut llegir, la seva tercera filla) que es dedica al mateix que ell, a fer il·lustracions i cuadres sota encàrreg, però que van dedicar tota la seva vida a dibuixar sense parar (sembla ser que també és un dels iniciadors del manga). Però al final, tot això és una excusa, perquè el que acabem veient és com funcionava la societat en el final de l’era Edo en una gran ciutat com era Tòquio (Edo era el nom de Tòquio en l’era Edo…), com vivien els dibuixants / il·lustradors / pintors, la situació de les dones en aquella època, com es guanyaven la vida fent il·lustracions eròtiques (shunga) sota encàrreg i tot un seguit de detalls molt interessants dels que m’he hagut d’informar després, perquè, francament, no en tenia idea.

I també pel que he pogut llegir, el manga és una obra ben llarga on explica tota mena de detalls (no sé si inventats o reals o una mica de les dues coses), que en la pel·lícula amb prou feines n’apareixen la meitat, amb una història que enganxa ràpid, però amb un dibuix nefast es miri com es miri. La portada és magnífica, inspirada en retrats ja convertits en icones de la il·lustració japonesa, però l’interior pot semblar de nen d’escola. Ara, això sí, la història em sembla que val molt la pena.

La pel·lícula ha respectat algun personatge, com el mateix Hokusai, però no la seva filla que, gràcies a Déu, l’ha feta totalment nova i, tot i mostrar-se ben esquerpa com està marcat en la seva caracterització, és més agradable i aconseguida. Hi han detalls de la ciutat que estan bé. L’animació, en general, per ser de 2015, sense ser deficient, podria haver estat molt més aconseguida.

La música, això sí, m’ha agradat molt. Tot i mostrar una ciutat del segle XIX, començant amb acords de guitarra rock que, en principi, mai relacionaries, però que queden molt bé. Potser també és una metàfora del progressisme social que hi havia a l’època, vers el pas enrera on ens trobem ara. La banda sonora preciosa, combinant moments rock amb balades precioses.

Resum (amb espòilers)

O-Ei, qui explica la història en veu d’off, és la filla de Hokusai, Katsushika Hokusai, popularment conegut com Tetsuzo. Ella i un altre noi de 23 anys són aprenents en el taller del pare al qui, per cert, mai anomena pare, sinó Tetsuzo. A través de la seva mirada veiem com altres joves il·lustradors li van darrera, encara que no sabem si li van darrera per ser ella mateixa o per ser la filla d’un conegut artista, doncs ella té un caràcter ben esquerp que els espanta a tots.

Per altra banda, Tetsuzo viu al taller de manera bastant deixada i abandonada sense horaris ni massa preocupacions, o almenys això sembla. La mare d’O-Ei viu en una altra casa i té una altra filla més petita, invident i malaltisa al que el pare no visita mai.

En algun moment, mig en broma mig seriosament, comenten juntament amb la seva filla l’existència real dels dracs, doncs ells els han vist, davant la incredulitat de l’altre aprenent. Una metàfora de la manera de mirar / veure la vida amb els ulls de l’artista de veritat. De la mateixa manera assisteixen a veure com els seus clients tenen visions pròpies de gent amb malaltia mental o amb gran imaginació i com ho solucionen a través de cuadres que protegeixen les cases i els seus habitants.

La germana petita, amb la que hi té molt bona relació, finalment acaba morint de la malaltia que tingués (no queda explicat, però podria ser tuberculosi… l’habitual de l’època) i això la deixa marcada. A partir d’aquell moment, ella començarà a dibuixar sota el seu propi nom i no el del seu pare com feia fins ara, doncs era el costum dels aprenents.

Hi han alguns petits detalls interessants de com són les cases de prostitució o companyia on hi han homes vestits de dones per satisfer homes i dones… tot un món d’inspiració per fer shunga, il·lustracions eròtiques japoneses, tan demandades en l’època per la gent amb diners.

Finalment explica que Shunro acaba morint amb 90 anys amb plenes facultats, però que n’esperava viure 100. I ella matexa acaba finalment casant-se però, com la cosa no funciona, torna a casa del pare i continua la seva vida fins també una edat ben avançada.

Star Trek: Deep Space Nine (1995-96) S04

[60]

Valoració

Fitxa tècnica

26 capítols de 45 minuts

Sinopsi

IMDb (7,9):
“Als voltants del planeta alliberat de Bajor, l’estació espacial Deep Space Nine de la Federació guarda l’obertura d’un forat de cuc de corrent estable en el punt més llunyà de la galàxia.”

Crítica

Worf i els klingon.

Aquesta temporada es caracteritza perquè Worf s’incorpora a la colla de titelles, que és el que són els personatges de Deep Space Nine. I per acabar-ho d’arrodonir, li donem una mica més de protagonisme als klingon que, fins ara, havien passat una mica en segon terme.

Per començar la temporada, res millor que un bon atac a Cardassia per part dels klingon, deixant els klingon a mig camí entre una guerra oberta amb la Federació o, simplement, domini sobre els cardassians. En qualsevol cas, si des del principi d’aquesta franquícia els cardassians eren el dolent de la pel·lícula, amb la destrucció de pràcticament la totalitat de la seva flota en l’atac al Domini, conjuntat amb els romulans de l’anterior temporada, ara, afeblits, han de patir l’amenaça klingon, per la qual cosa queden ben bé ningunejats.

I definitivament el capità Sisko s’afeita el cap i es deixa perilla (pera o masclet en català…).

Gadgets

La nau Defiant i la mateixa estació espacial Deep Space Nine són les principals ambientacions de la majoria de capítols.

El nou intercomunicador, que ja va aparèixer en l’anterior temporada, es manté. Igual que el nou uniforme, només per operaris de l’estació de la Federació, que va aparèixer fa dues temporades. Per pilotar una nau, canvien d’uniforme i es posen el de The Next Generation… almenys el capità. També cal mencionar que hi ha l’uniforme de gala, que recorda més el de la sèrie anterior per l’ordre de colors.

Aquesta temporada es va emetre al mateix temps que estaven emeten la segona temporada d’Star Trek: Voyager.

The Shape of Water (2017)

[594]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Guillermo del Toro
Guió: Guillermo del Toro, Vanessa Taylor
Actors: Sally Hawkins, Octavia Spencer, Vanessa Taylor

Sinopsi

IMDb (7,5):
“En una instal·lació secreta de recerca científica i militar als anys seixanta, una dona de la neteja solitària estableix una relació única amb una criatura amfíbia que es troba en captivitat.”

Crítica

M’ha agradat sabent que era justeta…

Veient-ne el tràiler, ja em van quedar clares algunes coses, entre elles que seria una pel·lícula justeta. A més a més, per altres canals, ja m’havien avisat que la pel·lícula seria una merdeta, per dir-ho d’una manera suau. I entre una cosa i l’altra ja m’havia fet una idea del que em podia trobar. Al final, en els grissos hi ha la veritat… i a mi m’ha agradat, coneixent les limitacions del que em trobaria, però també amb algun detall de qualitat que m’ha sorprès positivament.

Resum (amb espòilers)

En la dècada dels anys 1960, l’Elisa malviu en un pis rellogat a un pintor il·lustrador en hores baixes, situat damunt un cinema al que no hi va ningú, fent neteges en horari nocturn en una instal·lació militar secreta on hi acaben d’ingressar un ser misteriós dins un contenidor d’aigua. Aquest ser és una forma humanoide amfíbia que té els dos sistemes de respiració, pulmons i brànquies. Diuen que ha estat trobat a l’Amazones, on els indígenes el veneraven com un déu.

Dins la instal·lació militar hi ha un cap que es dedica a torturar l’espècimen, donant per fet que no té cap tipus d’intel·ligència i amb l’única finalitat de reportar una troballa única a un general. Juntament amb ell, hi ha un doctor que l’únic que l’interessa és el descobriment científic, però que és un espia rus encobert dins la instal·lació militar i el que fa és donar-ne part per poder-lo segrestar i emportar-se’l a Rússia.

A tot això, la noia de la neteja, que és muda, comença a empatitzar amb l’amfibi i acaba descobrint que s’hi pot comunicar amb llenguatge de signes. Tot això d’amagades dels caps. El científic rus, finalment rep llargues del seu govern perquè no n’està interessat i li demanen que mati l’animal perquè almenys els americans no se’n puguin penjar la medalla del descobriment. I el cap torturador, l’únic que vol fer és disseccionar-lo per marxar aviat d’allà a un altre destí.

Davant d’aquest panorama, la noia de la neteja, ajudada per una companya i el seu llogater, rapten l’amfibi i el deixen a casa seva dins la banyera, amb el coneixement del doctor rus que, d’una manera o altra, els acaba ajudant.

La noia i l’amfibi confratitzen fins el punt de tenir relacions sexuals i, arribat el moment de deixar-lo en llibertat, li sap greu separar-se’n. Però el cap de l’equip els descobreix a tots en l’últim moment i es posa a disparar trets a pràcticament tothom. Primer, comença disparant contra tots els russos, inclòs el doctor que estava a punt de morir en mans dels seus propis compatriotes, per saber qui havia raptat l’amfibi. I després, dos a l’amfibi al mig del pit que el maten i un a la noia que també la mata. Finalment, però, l’amfibi ressucita, doncs sembla que sí és una mena de déu –o almenys té alguns poders curatius i regeneratius–, degolla el torturador i es llença a l’aigua amb la noia, aparentment morta. Dins l’aigua, unes ferides que tenia la noia des de petita a les dues bandes del coll, s’obren com brànquies i pot respirar sota l’aigua, com l’amfibi i es fonen en un petó i abraçada.

Tadeo Jones 2: El secreto del rey Midas (2017)

[593]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: David Alonso, Enrique Gato
Guió: Jordi Gasull, Neil Landau, Javier López Barreira, Paco Sáez
Veus de doblatge: Óscar Barberán, Michelle Jenner, Adriana Ugarte

Sinopsi

IMDb (6,1):
“Tadeo Jones, l’explorador més sapastre, ha de rescatar a la seva estimada Sara d’un milionari que busca el collaret del rei Midas.”

Crítica

Aix… tot sigui per la companyia.

I, malgrat tot, està mínimament decent. Se li poden perdonar tots els tòpics del món…

Resum (amb espòilers)

L’arxiconeguda exploradora Sara Lavrof troba en les profunditats marines un manuscrit que explica l’origen i llegenda del rei Mides. En el mateix moment que descobreix el manuscrit, s’allibera un pols que, tot allò que ho toca es converteix en or.

Sara avisa Tadeo Jones que farà la presentació de la troballa i el convida a anar-hi. Mentrestant un malvat i poderós multimilionari vol fer-se amb el manuscrit i, tot intentant robar-lo, davant la defensa d’en Tadeo i la mòmia asteca de la primera pel·lícula, acaba segrestant també la Sara, però no pot fer res sense la llibreta de notes de la Sara que ha deixat, en últim moment, al Tadeo.

Tadeo i l’ajudant de la Sara van a Granada, Espanya, a buscar la primera de les tres peces de l’amulet que va provocar el mite de Mides, juntament amb la mòmia, el gos d’en Tadeo i el lloro de la Sara. Aconsegueixen la primera peça i la intercanvien per la Sara i la llibreta… però sense les anotacions necessàries per aconseguir la segona peça.

Turquia és on es troba la segona peça i l’aconsegueixen la Sara, el Tadeo i l’ajudant –mòmia, gos i lloro a part–, però veient la insistència del malvat multimilionari, l’ajudant de la Sara li dona la segona peça al dolent de la pel·lícula per salvar la resta.

Finalment Tadeo sap que la tercera peça està en una muntanya propera on han trobat la segona peça, però hi van tots tres per separat. L’ajudant perquè s’ha venut al dolent, i la Sara i el Tadeo perquè s’han barallat. Allà hi arriben juntament amb el dolentot que uneix les tres peces i comença a convertir a tothom que se li acosta en or. La Sara acaba convertida en estàtua d’or en l’últim moment de la lluita, just abans que el dolent mori axafat per una muntany de pedres que li cauen al damunt.

Però finalment, l’amor que és el que uneix Sara i Tadeo, l’allibera de la maledicció sota la benedicció d’Apol·lo tal i com va fer amb Mides i la seva filla.

91 Kg

Seguint la gràfica marcada en les anteriors ocasions.

91 Kg

[Gràfica a Google Drive.]

Frau im Mond (1929) (Woman in the Moon)

[592]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Fritz Lang
Guió: Fritz Lang, Thea von Harbou (novel·la)
Actors: Klaus Pohl, Willy Fritsch, Gustav von Wangenheim, Gerda Maurus

Sinopsi

IMDb (7,4):
“Un científic decidit viatja a la lluna amb esperances de riqueses que es poden trobar allà.”

Crítica

Sorprenent fotografia i il·luminació… i restauració també!

Sembla mentida que una pel·lícula de tants anys es vegi amb tanta qualitat. La restauració hi tindrà molt a veure, és clar. Però la manera de fotografiar i il·luminar són encisadors. A destacar també, uns increïbles efectes especials i uns decorats que ja voldrien moltes pel·lícules d’ara.

M’encanten els rostres dels protagonistes. El principal amb aquest arc sota les celles que tampoc li permet gaires expressions més que la d’estar preocupat, però que li treu fins l’última gota de suc. La noia, amb els llavis remarcats a l’antiga. I el dolent amb aquest pèl hitlerià.

Em vaig enterar de l’existència d’aquesta pel·lícula arran d’un article que explicava que el compte enrera de la NASA en el moment de llançar un coet no serveix de res… és una còpia del que feien en aquesta pel·lícula per afegir-hi emoció al moment. De fet, els rusos no fan compte enrera.

Resum (amb espòilers)

Un científic exposa, davant la burla i mofa dels seus col·legues, una tesi que indica que a la lluna hi ha or. Passen els anys i aquest científic s’ha fet gran i ha caigut en l’ostracisme, però un jove científic que creu en les seves idees el ve a visitar sovint. I ara que és gran, davant els intents de robar-li la tesina, li confia els manuscrits al jove amic perquè la guardi a la caixa de cabdals.

En tornar a casa en cotxe, una jove venedora de violetes puja al cotxe, però en arribar a casa el científic ha perdut el coneixement i el manuscrit ha desaparegut. Al mateix temps li han robat a casa tot i tenir senyora de feines.

Paral·lelament, un jove enginyer amic seu que està construint un coet per anar a la lluna segons les seves indicacions, li demana per casar-se a una noia de la que el científic també n’està enamorat.

Qui ha robat el manuscrit al cotxe i el que ha robat a casa seva és un home dolent que actua segons interessos de cinc homes poderosos que control·len el mercat mundial d’or. Ara han descobert que la famosa tesina de la se’n van burlar en el seu moment, potser no estava tan equivocada i volen provar sort a la lluna. Per això volen fer xantatge al científic perquè vagi amb ells aquest home malèvol per tenir-ho tot sota control.

Finalment, accedeix anar-hi i ha de formar tripulació. El científic vell presentador de la tesi és el primer, l’enginyer s’hi apunta i la noia amb qui s’ha compromés també, ell és el quart i el cinquè el dolentot xantatgista. Pujen al coet i després de suportar la tremenda acceleració amb la que han de sortir de la gravetat terrestre, quan estan a mig camí, la noia se n’adona que tenen un polissó, un nen de 12 anys.

En arribar a la lluna, mentre discuteixen qui baixarà primer a descobrir si l’atmosfera és respirable, el vell científic es posa l’escanfandra i va per feina. La lluna és plena de dunes de sorra i, al cap d’una estona, es dona compte que l’aire és respirable i es pot treure l’escafandra. Quan la resta se n’adona ell ja és a mig camí de les muntanyes on troba or i les restes d’algun ser viu.

El dolentot s’ha ofert a buscar el vell que, en veure’l arribar, s’intenta amagar i acaba caient en un forat molt fondo i mor. El científic i el nen, mentrestant, també han anat en la seva búsqueda, però el dolentot ha agafat una mica d’or i es disposa a tornar al coet per marxar ell sol, per la qual cosa s’amaga a mig camí en creuar-se amb els últims rescadadors.

En arribar a la nau, intenta fugir i lluita amb l’enginyer. La noia li impedeix entrar. Hi ha un tiroteig i el dolentot mor, però també han fet malbé els tancs d’oxigen. Definitivament algú s’haurà de quedar a la lluna si volen tornar la resta. S’ho juguen a palletes i l’enginyer perd, però el científic posa un somnífer a la beguda de l’enginyer i la noia, per tal que dormin mentre el coet surt i ell decideix sacrificar-se quedant-se a la lluna. Abans però, ha donat instruccions al noi per tal de fer l’enlairement correctament i li deixa una nota a l’enginyer perquè torni a buscar-lo quan pugui.

El final sorprenent és que, quan el coet ja ha marxat i s’ha quedat el científic sol i desesperat a la lluna, se n’adona que la noia també s’ha quedat amb ell a fer-li companyia i a fruir de l’amor que fins el moment es mostraven d’amagat.