Resum (amb espòilers)
Capítol 29.- El sensei truca per sorpresa l’Akiko i, de la mateixa manera que li deixa anar un “em queden quatre mesos de vida”, li fa saber que no tancarà les classes i la necessita per acabar de conduir els estudiants pel seu examen d’accés a la universitat. Tot això en el moment que, finalment, està començant a rebre encàrrecs importants com a autora de manga a Osaka. Se li presenti un gran dilema: què ha de fer?.
En els seus diàlegs interns, intentant justificar-se, pensa que el sensei hauria de tancar l’acadèmia: la majoria d’alumnes que estudien art hi arriben perquè no volen estudiar altres coses. Els remordiments per totes les vegades que el va enganyar i, malgrat tot, ell insisita en ajudar-la, l’atormenten.
Finalment, l’endemà mateix, es presenta a Miyazaki disposada a agafar les classes del sensei. Va directament de l’aeroport a l’acadèmia i en arribar, es troba la sala plena de gent estranya. El sensei ha avisat a tot un seguit d’ex-estudiants avisant-los que els volia donar una notícia i els comunica el mateix que a ella li va dir la nit anterior per telèfon: morirà d’aquí no res. Ple de vitalitat, mentre encara pugui moure’s, vol organitzar totes les seves peces. Vol deixar una retrospectiva de la seva obra després de mort. Mentrestant, no pensa hospitalitzar-se.
Sense entendre res, el sensei l’obliga a comprar una peça de ceràmica per 40.000 iens… que encara conserva a casa.
Capítol 30.- Malgrat la terrible notícia, el sensei semblava el mateix de sempre i aquesta vitalitat és la que li fa dubtar de si realment morirà. I definitivament, el que no li entra al cap, és perquè no vol anar a l’hospital. Per si fos poc, l’editor comença a pressionar-la per saber com està la peça de 100 pàgines promesa. Se li fa molt difícil començar el guió gràfic a casa dels seus pares i amb tota la càrrega d’informació mental sobre la imminent mort del sensei.
No recorda massa bé com va anar tot amb la pressió de l’entrega dels
storyboards i els plaços d’entrega, però el cas és que finalment va haver de tornar a Osaka per acabar la feina. Després d’un mes dibuixant i corretgint sense parar, va aconseguir entregar-la, però la sensació d’haver abandonat el sensei la va començar a aclaparar.
Capítol 31.- Entre tot el penediment de l’abondonament del sensei, l’únic que la feia tirar endavant era la seva convicció de que el fet de dibuixar manga era el correcte. Enmig d’aquest garbuix mental, el seu xicot de Kanazawa li fa saber que vindrà a Osaka a treballar i es posen a buscar un apartament una mica més gran per poder viure junts. Il·lusionada, es posa a cuinar tots els dies i tenir cura del seu xicot. I aprofitant que ara té un apartament més gran, organitza festes amb les seves amigues.
Mentre va passant els dies fent la seva vida intentant no pensar ni sentir culpa pel sensei, el seu pare la truca perquè vagi a Miyazaki pel festival d’estiu (Obon). Quan arriba a Miyazaki, ben acollonida, ha de passar per casa del sensei per nassos sense saber si hauria perdut molt de pes o ho estaria passant malament. Davant la seva sorpresa està com sempre, té una apariència magnífica i no presenta cap rancúnia ni mal sentiment envers l’Akiko. Com habitualment feia amb anterioritat, li diu d’anar a comprar peix fresc per menjar una mica i xerrar. Com si no hagués passat res…
Els quatre mesos de vida pronosticats pel metge havien passat i ell aparentava una salut envejable. Mentrestant el sensei ha pogut atendre els alumnes de l’acadèmia, tot i que alguns dels ex-alumnes van ajudar puntualment. Amb tot, però, es lamenta que no ha tingut prou temps per pintar. Sembla que ha començat a prendre medicines naturals. També recorda que l’alumne amb el que va fer l’aposta de la fi del món l’any 2000 i que li deu 1,5 milions de iens, el que va acabar anant a Espanya a estudiar art, el va trucar per saber com estava i no podia morir abans que li hagués pagat l’aposta.
Recorda una petita anècdota d’anys abans, quan va anar de viatge d’estudis a Itàlia i el sensei li va encarregar la compra d’uns llibres d’art que no arribaven a Japó, i al posar-los a la maleta apretada juntament amb melmelada, van quedar ben espatifats. Ella acollonida per com s’ho prendira el sensei, es va quedar ben sorpresa quan ell estava encantat d’haver aconseguit aquelles joies encara que estiguessin tacades. En un pensament regressiu quan va vendre molt bé un manga sobre la seva vida de mare soltera, pensa que li hauria pogut pagar un bitllet d’avió pel sensei a Itàlia o Espanya.
Quan es va sentir alleujada de veure el sensei tan bé, aquell mateix estiu va tornar a Osaka i va continuar fent la seva vida plena amb treball, xicot i festes. Quan més tranquil·la i despreocupada estava, és quan va tenir un mal presentiment que la va deixar glaçada i va visualitzar el sensei ben demacrat i tossint, aprofitant tot el temps que li quedava per pintar.
Capítol 32.- A tot això, la feina la té atrapada i li van passant els mesos. Una nova revista li encarrega un
one-shoot. Va entregant feines i, quan cal, el seu xicot l’ajuda amb les dates límit. Un bon dia, treballant apuradament, rep una trucada i, com quan era a la universitat que, sense saber com, sabia que el que la trucava era el sensei i no li agafava el telèfon, ara sabia que eren notícies del sensei i tampoc el vol agafar, però estant el seu xicot davant, l’ha d’agafar per nassos.
“Ahh, per què? És massa aviat, sensei. No he sentit les teves últimes paraules sensei.” Efectivament, rep la trucada que
el sensei ha mort.
L’Akiko es presenta de nou a Miyazaki sola; el seu xicot ha de treballar. Al funeral està ple d’ex-estudiants i ningú plora. Finalment encara el cadàver i s’alleuja en veure que en el rostre no se li veuen marques de patiment. Malgrat la impressió, tampoc plora. De la mateixa manera, tothom estava molt enfeinat en la recepció del funeral i per això tampoc ploren.
Capítol 33.- Al funeral, entre els ex-alumnes assistents, també apareix un noi vestit amb robes ben estrafolàries. És un noi amb el que l’Akiko havia coincidit ensenyant-li coses, però amb qui es enfrontar i va acabar abandonant, que llavors vestia l’uniforme clàssic i anava amb el cap rapat i era ben curtet. Ara porta el pèl llarg i roba rastafari, però és igualment de curt de gambals. El noi vol el seu consell i opinió referent a un assumpte: vol ser dibuixant de manga. El noi que vol ser mangaka insisteix amb parlar amb l’Akiko a soles, perquè no sap com fer-ho. El noi és un sòmines, pesat com ben pocs, i no sap com treure-se’l de sobre. Finalment li dona el seu e-mail, perquè li envïi el que dibuixi i donar-li la seva opinió.
Han quedat per prendre unes copes i xerrar entre els ex-companys a l’antic estudi de l’acadèmia fins ben tard. Amb l’efecte de l’alcohol, es van deixant anar i van explicant detalls que l’Akiko no coneixia. S’entera, entre altres coses, que els últims dies els va passar en cadire de rodes assistit per una ex-alumna. L’estudiant que acaba de tornar d’Espanya explica que, unes setmanes abans, va oferir fer una pintura en directe a la que va assistir el sensei. Davant la pressió, no va saber que dibuixar fins que el sensei li va xiuxiuguejar a cau d’orella, pràcticament sense veu,
“només dibuixa”. En aquest moment, tots es van posar a plorar per primera vegada.
Capítol 34.- Des de que va morir el sensei, ella ha estat sempre dibuixant manga, amb la pressió de les entregues i cuidant del seu fill. Normalment no hi pensa, però de vegades, una imatge, una situació o una olor el recorda i no pot deixar d’estar malenconiosa.
Finalment, poc després de morir el sensei, va deixar Osaka i va anar a viure a Tòquio al mateix temps que la seva companya mangaka a la que també ajudava. El seu xicot es queda a Osaka. En un tres i no res, s’enamora d’un noi a Tòquio, s’hi casa, tenen un fill i es divorcien.
En el moment en que toca fons, continua dibuixant gràcies als ensenyaments del sensei: “només dibuixa”. És així com, en els pitjors moments, només dibuixa.
Per acabar fa una repassada a tots els seus antics companys d’acadèmia i com els ha tractat la vida. També explica que, després de començar a dibuixar aquest manga, va començar a recordar moltes coses que havia oblidat. Recorda el moment que el va conèixer quan la va venir a buscar en l’escúter, quan la va carregar a coll i bé, quan la va trucar per esperonar-la en l’examen de Kanazawa, quan van anar a recollir llavors de dent de lleó pel jardí, quan es va presentar a la universitat quan no estava fent res de profit, i quan va morir. Reconeix que ella sempre va ser una estúpida pressumptuosa i egoista. Com se l’estimava malgrat ser tan diferents i no poder arribar a ser mai com ell: en tots aquests anys mai s’ha trobat en cap moment algú com ell. L’únic que sap fer i farà fins el dia de la seva mort és dibuixar i és gràcies a ell.
Manga dedicat al sensei i fotos reals de quan estudiava per acabar.
