Valoració
Fitxa tècnica
- Manga Taishō 2015: Kakukaku Shikajika
Akiko Higashimura (guió, dibuix i tinta)
(Kakukaku Shikajika - Blank Canvas: My So-Called Artist's Journey )
[ Autobiografia, slice of life, josei ]
Tu manga online
Cocohana (Shueisha)
7 capítols (1-7) - 154 pàgines b/n - DIN-A5
Sinopsi
Whakoom:
“‘Soc bona dibuixant’, pensa l’Akiko Higashimura, una estudiant de 3r de preparatòria, bastant presumida, que és humiliada pel senyor Hidaka, un professor de pintura amb una katana de bambú… Història autobiogràfica de l’autora del manga.”
Crítica
Josei (o redīsu o redikomi, manga dirigit a dones adultes; equivalent al seinen per homes) que es va publicar a la revista Cocohana de l’editorial Shueisha entre 2011 i 2015 amb un total de 5 volums recopilatoris. El títol original vol dir, literalment, “Això i allò”. La traducció literal de l’anglès vol dir “Tela en blanc: el meu així anomenat viatge d'artista”. A hores d’ara, només hi ha disponible per lectura online fins el volum quart.
Fins ara, he vist alguns animes josei dels que en tinc bon record (Chihayafuru, Sakamichi no Apollon, Paradise Kiss, Senpai ga Uzai Kōhai no Hanashi, Usagi Drop, Wotaku ni Koi wa Muzukashii) i m’han agradat prou, però, de fet, he llegit ben pocs manga: nomésUsagi Drop i My Broken Mariko. Tenia pendent aquesta història serialitzada des de fa temps…
Té més coses en comú i similituds amb Blue Period. de les que es podria pensar a primer cop d’ull. Per exemple, l’anacrònica manera de mostrar quin són els requisits i pasos de cadascun dels exàmens que han de superar.
Tampoc entenc massa bé que un tema determinat estigui dirigit a noies o dones i un altre a nois o homes. Si parlèssim de romanços, podria acceptar que l’enfoc és diferent, però una història ben explicada és una història ben explicada: no pot haver-hi diferenciació per gènere. Si parlem del dibuix, encara menys.
Resum (amb espòilers)
Una jove aficionada a la lectura de manga decideix començar a provar els seus primeres dibuixos copiant personatges de les històries que llegeix. En el seu cap, els somnis de grandesa no tenen límit. Està decidida a ser mangaka. Una companya seva ha començat classes de dibuix fora de l’escola. Ella també s’hi apunta. El seu mestre de l’institut l’avisa que el professor d’aquesta acadèmia és una mica especial, però l’aconsella intentar-ho.
Arribar a l’escola d’aquell professor tan especial és complicat. El ve a recollir el mestre a la parada de l’autobús, però ha d’anar caminant darrera d‘ell que va en moto. Primer li fa ensenyar els dibuixos que portava fets de l’escola i, espasa de bambú en mà, comença senyalar-los deixant-los a l’alçada del betum. Li fa saber que si no fa 100 dibuixos abans que acabi el curs, no podrà entrar a cap universitat estudiant art amb allò que portava del que tant ufanosa n’estava. Cada dibuix necessita 12 hores de feina, per la qual cosa haurà de venir 3 dies entre setmana i caps de setmana: 5 dies en total. Mentrestant, va colpejant al cap a les noies que s’estan distraient amb la katana de bambú.
Des d’aquell dia, durant cinc dies a la setmana i durant nou anys, fins i tot quan anava a la universitat, va anar a aquelles classes, motiu pel qual, finalment, va acabar sent mangaka.
Veiem petites anècdotes d’aquest taller on hi han des de nens petits fins ancians aprenent a dibuixar. A tots els tracta amb la mateixa severitat i duresa fins el punt de fer-los plorar.
Fora de l’acadèmia, a Miyazaki, situada a Kyūshū, l’illa més gran del sud del Japó (on també es troba Nagasaki), tothom és molt amable i pensen que el que dibuixa és meravellós i per això veuen amb bons ulls que vulgui anar a una universitat de Tòquio a estudiar art. L’ambient bucòlic dels conciutadans xoca frontalment amb la visió del mestre que, tocant de peus a terra, li fa saber que no anirà enlloc si no millora.
Ella acaba enfrontant-se-li i ell en tres i no res li esbosa el dibuix que ella hauria tardat molt de temps. Acaba sabent que no va arribar a la universitat i li sembla que tot allò que ha pintat, cranis i ossos, és molt diferent del que ella vol dibuixar, fons florals per manga shōjo. Acaba fugint de l’acadèmia cames ajudeu-me. Quan marxa, però, el mestre descobreix la mentida que ha posat per excusa. Amb tot, no estant-ne segur, l’acompanya a la parada d’autobús i espera amb ella el següent.
Finalment, torna a l’acadèmia. Ara toca pensar com passarà l’examen d’ingrés a la universitat. Aprova la preparatòria perquè li fan fregar el terra de l’institut, tampoc volen tenir repetidors i forma part del consell d’estudiants, per la qual cosa rep una recomenació i s’estalvia alguns exàmens. Veient que no ha d’estudiar i que només ha de presentar esbossos en carbonet de bustos d’escaiola, dedica els últims dos mesos a dibuixar sense parar, de 6 a 10 del vespre entre setmana i tot el dia els caps de setmana. En la prova d’ingrés és la millor valorada de tots els aspirants.
Malgrat la recomanació, rep una carta de resposta que no ha estat acceptada. Deprimida i enfonsada moralment, havent-se’n assabentat el mestre, la convida a una cervesa perquè se n’oblidi de tot i li diu torni de seguida, l’endemà mateix, a dibuixar. Ho ha d’intentar en un altre centre fent exàmens, havent d’estudiar, per primer cop en tota la preparatòria, de dia i de nit. Amb una mica de trampa, amb intuició més que coneixement, aconsegueix una relativa bona puntuació que en unes altres condicions seria insuficient, però pel fet d’haver-hi una escabetxina en les notes generals, la mitja ha baixat.
Ara s’ha de preparar per pintar a l’oli. Les sessions són molt dures i ella i la resta d’alumnes acaben plorant, disculpant-se amb el suport que estan pintant per malbaratar-lo amb pintures tan dolentes i, com ella mateixa ja va fer amb anterioritat, fugint de l’acadèmia per no poder suportar la pressió.
S’acostuma a discutir i parlar acaloradament amb el seu mestre. Tot i ser excessivament estricte els resultats es noten. Continuen els càlculs matemàtics per saber quina és la millor universitat on entrar segons la valoració de cadascuna d’elles. El mestre li aconsella demanar plaça a la universitat d’arts de Tòquio, però ella, fent números, s’estima més la Gakugei de Tòquio i, com a segona i tercera opció, la de Kanazawa i la de Osaka. Ella es veu a sí mateixa com una lectora de shōjo que vol ser mangaka i no tant com una artista…
Mentre ella es presenta als exàments de les tres universitats, la seva companya d’acadèmia decideix presentar-se només al de la Gakugei doncs, si aprova alguns dels altres dos, els seus pares l’obligaran a anar on més a prop del seu poble estan. Per altra banda la universitat d’Osaka està enmig de la muntanya, allunyada de la ciutat i la de Kanazawa, en el mes de març, encara és tot nevat. A més, l’hotel on la universitat l’allotja els dies de les proves, és una posada de mala mort. En la posada, però, fa amistat amb altres postulants a la universitat que, com ella, també hi són allotjats i venen de diferentes parts del país.
La nit abans de donar les notes del primer examen de carbonet, tots es relaxen i es desitgen anar junts a aquesta universitat. Ella passa l’examen pels pèls, però la resta l’han suspès tots. Es queda sola per l’examen d’oli. Quan està xafada per la derrota que l’envolta, rep la trucada del seu mestre que el primer que li diu és que no ha passat l’examen de la Gakugei (la seva companya sí), tot i haver-lo avisat que no volia saber la nota abans que acabés tots els exàmens. És la seva manera d’empentar-la i motivar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada