Ricard Vilanova: Kakukaku Shikajika

Valoració

Fitxa tècnica

Manga Taishō 2015: Kakukaku Shikajika

Akiko Higashimura (guió, dibuix i tinta)
(Kakukaku Shikajika - Blank Canvas: My So-Called Artist's Journey )

[ Autobiografia, slice of life, josei ]
Tu manga online
Cocohana (Shueisha)

7 capítols (8-14) - 154 pàgines b/n - DIN-A5

Sinopsi

Whakoom:
“L’Akiko va sobreviure a l'examen d'accés a la universitat –Belles Arts– després de ser motivada i empesa pel professor Hidaka. M'hauria d'apropar al meu somni…? Una representació dramàtica d’aquells dies en què somiava convertir-me en una autora de manga shōjo.”

Crítica

Dibuixa i calla!

“Dibuixa, dibuixa, dibuixa” hi diu a la contrasolapa interior d’aquest segon volum. He esbrinat que, a dia d’avui, no hi ha edició espanyola impressa, però en canvi sí hi ha edició italiana. Sabeu com ho titulen?: Disegna! (Kakukaku Shikajika), o sigui, Dibuixa! (Kakukaku Shikajika). En francès l’han traduït per Trait pour trait. Dessine et tais-toi!, que vol dir Traç a traç. Dibuixa i calla!, més semblant als crits que li fot el mestre… gairebé m’agrada més!

M’ha costat una mica entrar en aquesta història, però a mida que se succeeixen les pàgines, cada cop m’agrada més. En molts aspectes tracta el mateix que Blue Period., l’accés a la universitat i el pas per aquesta, i això aquí està millor explicat.

Com ja vaig comentar en l’anterior entrada, el que no acabo d’entendre és perquè és josei. Només és josei o shōjo el seu interés per dedicar-se al manga d’aquest gènere… i perquè la protagonista és una noia! Primer és un slice of life abans que josei. De fet podria ser un slice of life sense gènere, però pel fet de mostrar-ho des del punt de vista d’una noia, sembla que aquest fet quedi etiquetat per damunt de qualsevol altre.

La història narra les seves vicisituds en l’accés a la universitat i un cop hi és dins, però sempre acaba fent referència al seu mestre, una persona amb molt caràcter i bastant irrespetuosa amb els seus alumnes, però que els marca per bé deixant-los una forta empremta. L’autora sempre acaba recorrent a una visió bastant bucòlica del mestre, endolcida pel pas dels anys i molt enyorada, referint-s’hi com què dolent que era, però quanta veritat tenia.

Resum (amb espòilers)

Capítol 8 .- L’Akiko comença la segona part de l’examen d’accés a la universitat de Kanazawa, la de pintura a l’oli, sabent que ha estat rebutjada a la Gakugei de Tòquio i sabent que la resta de companys que estaven allotjats a la mateixa pensió que ella, no han passat la primera part de la prova. Tota la supèrbia que fins ara gastava donant per fet que les seves obres eren les millors i que l’agafaven de ben segur, ara es capgira i se n’adona que no en sap prou; ni tan sols sap què està pintant amb el model caracteritzat de pescador i les xarxes de fons.

A diferència d’altres exàmens, no disfruta gens el que està pintant i pateix molt. En acabar es dona per vençuda donant per fet que ha suspès. Torna a casa maleint el seu mestre per haver-la induït a aquell estat mental de decepció i fracàs. A més, ha de veure com la seva companya que sí va aprovar a la Gakugei, està escollint zona de residència a Tòquio i decidint on aniran a celebrar-lo. Mentrestant, el seu mestre la truca i li demana que vagi a l’acadèmia. Allà li explica els detalls i com li va anar.

El mestre li diu que ha de dibuixar sense parar durant un any. Si ho fa així, l’any que ve podrà entrar on vulgui. També acaba saben perquè ell no va anar a la universitat. Després de plorar tot el camí a casa, rep una trucada de la universitat de Kanazawa: contra tot pronòstic, ha aprovat!

Capítol 9.- En la celebració del club d’art de l’instituts, els alumnes de primer i segon any els fan una celebració a ella i a la seva companya de la Gakugei. Ens presenta dos personatges nous en la història: el seu germà petit* i un noi de primer any amb aspecte de problemàtic, tots al mateix club d’art. Acaba ensenyant els principis bàsics de pintura al noi de primer, company del seu germà. Sense saber què estava fent, el noi pinta instintivament molt bé. Porta el noi a l’acadèmia amb el seu mestre i, com no podia ser d’una altra manera, xoquen frontalment. Quan ella està a la universitat, el noi continua anant a classes i, dos anys després, acaba entrant a la Tama de Tòquio.

[ (*) El germà petit de l’Akiko Higashimura és Takuma Morishige, mangaka també, autor de Tonari no Seki-kun (My Neighbor Seki), actualment en publicació des de 2010 amb 10 volums editats, amb OVA (2014), anime (2014) (21 capítols), live action per televisió (2015) i spin-off del manga (2020) inclosos. ]

En els xocs entre el noi i el mestre, acaben discutint com criatures. Una de les tonteries que acaben fent és una aposta de si la fi del món serà el 1999 o no. El mestre guanya i, quan anys després, el noi surt de la universitat i continua estudiant a Espanya, va darrera seu reclamant la seva aposta.

Un altre detall que coneixem del mestre és la seva insistència en aconseguir resultats. Hi ha una persona gran que va a la mateixa sessió de l’acadèmia que l’Akiko, que només es dedica a dibuixar en carbonet caixes de mocadors. Quan ella entra a la universitat, continua pintant caixes de mocadors. Ella li diu al mestre que potser ja és hora que pinti alguna altra cosa, però ell insisteix que, fins que no pinti bé una caixa de mocadors, serà incapaç de fer altres coses. Fins que, un dia, en una exposició dels alumnes de l’acadèmia veu exposat una caixa de mocadors d’aquell senyor gran que està molt bé. El mestre n’està orgullós del seu alumne i podrà pintar altres coses.

Quan ella es despedeix del seu mestre per entrar a la universitat, li recomana que, amb classes i tot, no pari de dibuixar. Ell es pensa que vol ser artista, però ella no ha deixat, en cap cas, la idea de ser mangaka josei. Tot i disposar d’un entorn idílic per dibuixar i pintar, no aconsegueix dibuixar. “I així és com van començar els meus quatre anys d’infern”, diu per acabar aquest capítol.

Capítol 10.- A la universitat per la que tants esforços havia dedicat per entrar comença a faltar a classes, anant a bars i karaokes fins que, acabant el primer semestre i sense haver fet res rellevant, un mestre li dona un toc d’atenció perquè presenti un mínim de tres peces grosses (145x112 cm) abans d’acabar el curs i no haver de repetir curs. Finalment, avergonyida, torna al seu poble per les festes locals per acabar les feines pendents.

En el moment en què finalment es posa a pintar li comença a entrar una angoixa per dubtes i inseguretat, fins el punt que es queda totalment bloquejada. Fins entrar a la universitat, havia fet centenars de dibuixos, però perquè pensava que allò era divertit. Ara, l’expectativa l’aclapara i acaba explotant a plorar sense parar. Els pares, espantats, avisen el seu mestre que irromp a la seva habitaciói la fa tocar de peus a terra novament.

Torna a fer-li dibuixar i pintar, amb els seus habituals mètodes pocs ortodoxes i violents. Passat el temps, recorda amb enyorança aquella rabieta de nena malcriada i com el seu mestre va haver de deixar el seu estudi d’ermità, per posar-la de nou sobre el camí correcte.

Capítol 11.- Malgrat tots els dubtes, acosegueix superar el bloqueig creatiu i pinta amb bastanta facilitat. Quan va de visita a l’estudi del mestre l’obliga a esbosar en carbonet i la fa venir cada dia a dibuixar. Pel capvespre ha de pintar les feines pendents de la universitat. Sap que quan és a casa a la vora del mestre pot pintar instintivament, sense pensar en res més. Es pregunta perquè a la universitat no.

Es despedeix del seu mestre no sense abans recalcar-li, una vegada més, que no pot deixar de dibuixar. A la universitat, comença el segon semestre i ha de presentar les tres peces que li han demanat. Tots els companys sembla que presenten obres en les que han invertit molt de temps i ella se sent totalment insegura amb els seus autoretrats, però per sorpresa seva el jurat l’avalua positivament.

Capítol 12.- Quan torna a classes, però, es torna a trobar estancada i veu que no avança en les classes amb model i, a la mínima que pot, s’escapa amb les amigues ara a uns banys termals. Al bany estant, tot i valorar la mateixa existència de banys termals, menjar deliciós i una ciutat més metropolità, enyora la llum de Miyazaki, el trajecte a casa del seu mestre i l’estretor de la classe.

A més de les classes específiques de pintura també té classes normals i ens explica una curiosa anècdota de com aprova francès, motiu pel qual, contradictòriament, l’acaba abandonant. Quan està acabant la tardor a punt de començar l’hivern, la Futami, la companya de l’institut i de l’acadèmia que va acabar entrar a la Gakugei, la truca per dir-li que ha deixat la carrera. Abatuda, torna a fer campana a la universitat i quan està menjant amb les amigues, veu començar a nevar i tornar a recordar-se del seu mestre. És conscient que, si no està a Miyazaki, ella no és ella mateixa. El “dibuixa, dibuixa” del seu mestre s’esvaeix com flocs de neu.

Capítol 13.- Quan cau la primera nevada important, torna a faltar a la universitat i se’n va a comprar roba d’abric. Se li acaben els diners i truca a la seva mare perquè li envïi més. Només apareix a la universitat quan els companys decideixen fer un iglú amb la neu. Aprèn a divertir-se amb la neu, però també això li recorda el seu poble i el seu mestre… al que no està fent cas i, deliberadament, està ignorant.

Els amics que fa a la universitat entre cervesa i cervesa, els manté passats setze anys després d’haver acabat la universitat, en un moment que va haver de tornar a fer una xerrada com a dibuixant reconeguda de manga. Segons explica, molt de passada, en els quatre anys de la universitat no va dibuixar res i, quan va acabar, va començar a dibuixar manga, però sempre mig d’amagat. Quan va tenir la criatura va escriure un manga de la seva experiència i es va vendre força bé, per la qual cosa també li van pagar bé.

Tornant a la història principal, a tercer any d’universitat anava bastant deixada, va començar a fumar i va tenir les seves primeres relacions sexuals. Remenant llibres per un treball d’història de l’art veu un noi que és com els guaperes dels manga i cau enamorada. Acaba d’entrar a primer curs, però és tres anys més gran. Acaben sortint. I quan està planificant anar-se’n de vacances amb ell, el seu mestre la truca per saber com porta la feina. Davant les respostes dubitatives d’ella, el mestre anuncia que en una setmana es presenta a Kanazawa.

Capítol 14.- Davant la imminent arribada del seu mestre, se n’adona que, inflada de supèrbia, sempre ha amagat la seva existència davant les companyes. El mestre arriba a Kanazawa en xancletes i es queda congelat de fred a l’instant. La seva idea és quedar-se a dormir a casa l’Akiko, perquè no pot pagar un hotel. Ella li ensenya la ciutat, però ell està ansiós per conèixer la universitat. I quan la visita, un dissabte, sense estudiants, està ansiós per conèixer la classe on treballa. I quan veu en quin estat estan els pinzells i les pintures que ha deixat a mitjes fugint de les classes, comença a escridasar-la.

Mig enfadada amb ell, deixa al mestre al seu apartament i se’n va a sopar amb el seu xicot. L’endemà es despedeixen sense dir res. Quan torna a l’apartament veu un regal bastant car que li ha deixat el mestre.

En aquell moment, i cada cop que ho recorda passats els anys, se n’avergonyeix i se’n penedeix del tracte que li va donar.