Ricard Vilanova: Kakukaku Shikajika

Valoració

Fitxa tècnica

Manga Taishō 2015: Kakukaku Shikajika

Akiko Higashimura (guió, dibuix i tinta)
(Kakukaku Shikajika - Blank Canvas: My So-Called Artist's Journey)

[ Autobiografia, slice of life, josei ]
Tu manga online
Cocohana (Shueisha)

7 capítols (22-28) + sketch book - 154 pàgines b/n - DIN-A5

Sinopsi

Whakoom:
“Akiko finalment s’ha convertit en una autora de manga que era el seu somni. De la pintura al manga. Del sensei Hidaka a l’Akiko… La quarta part de les dramàtiques memòries representa aquells dies en què va començar a exercir com a autora de manga shōjo!”

Crítica

Autora novell premiada!

Un volum clau en la història auobiogràfica del creixement personal d’una autora de manga.

Després de pensar-s’ho molt, el canvi de ciutat per poder dedicar-se exclussivament a dibuixar manga és ja irrefutable. Queda saber quan ho farà i com ho farà. Finalment aconsegueix oblidar-se de tot i dedicar-se a allò que sempre ha volgut fer de la manera que ho ha volgut.

Això és el que s’explica aquí… i també el moment que ho capgira tot, al final del volum, però que ho està avançant amb pistes des de bon començament.

Resum (amb espòilers)

Capítol 22.- Agobiada per la feina de teleoperadora, ara que no té temps per res, ha dibuixat un manga, l’ha presentar a un concurs i n’ha tret un tercer premi amb una bona dotació en metàl·lic. A sobre, l’editor l’esperona perquè té un bon potencial. Així que ho té decidit: treballarà de mangaka a Tòquio, per la qual cosa, primer, haurà d’estalviar una bona quantitat de diners abans d’un any. Les hores extra de teleoperadora van sumant, a més del treball de mestra a l’acadèmia del sensei i treient hores de son per anar dibuixant manga.

Després de l’obra premiada, realitza dos guions gràfics (esbosos de manga) del que pensa serà la seva obra mestra, una història d’un amor platònic entre germans i una altra història també d’amor platònic… són refusades. Finalment, inspirada en Thelma & Louise, escriu una història de dues amigues que han estat abandonades pel mateix xicot i viatgen fins el mar a desfogar-se; de tornada troben dos nois i s’emparellen. És acceptada.

Mentrestant, a l’acadèmia del sensei, ara està aprenent a moldejar ceràmica i comença a plantar un jardí de flors. Mica en mica, però, va estalviant per aconseguir el seu somni.

Capítol 23.- L’Akiko ens explica les dificultats tècniques dels diferents processos de dibuixar un manga. També ens explica com, des de bon començament, no arribant a la data d’entrega, ha de demanar ajuda a excompanyes d’institut per deixar-lo enllestit. Finalment, però, l’acaba a temps i això l’esperona, encara més, a aquesta professió.

Cada cop que es presenta a l’acadèmia sospesa les diferències entre pintar (per ningú, sense cap tipus de publicació i sense recompensa econòmica) i dibuixar manga. Sembla que la decisió és fàcil. Amb el pas dels anys, però, valora l’experiència de pintora, a la que no donava cap rellevància i se n’alegra saber que, entre els quadres que li torna una tieta seva després de tancar el restaurant on els tenia exposats, hi havia un quadre del sensei que li va regalar. Enyorança envers el seu mestre a cada racó.

Capítol 24.- El seu primer one-shoot, el primer encàrrec formal de 24 pàgines amb cara i ulls, és ingressat al seu compte en forma de 120.000 iens, gairebé el seu sou de teleoperadora a temps complet, un preu més que ben pagat tenint en compte que ella donava per bons els 3.500 iens que li havien pagat en concepte d’avançament sense saber que eren d’avançament.

L’autora ens fa saber que el seu xicot va venir a visitar-la durant les vacances d’estiu de la universitat, durant tres dies, i ella va demanar-se festa a la feina per ensenyar-li adequadament el seu poble i el menjar típic de la zona. També li va ensenyar l’estudi del sensei i van acabar sopant un sashimi de tonyina acabada de comprar, malgrat que l’Akiko no volia. El xicot de l’Akiko, que es va posar a xerrar amb el sensei d’escultura entre el sopar i la sobretaula, va saber reconèixer la grandiositat del sensei i envejà l’Akiko per haver-la tutelat. De tota la selecta ruta gastronòmica que van fer la seva ciutat natal, anys després, el xicot de l’Akiko encara recorda la tonyina preparada pel sensei.

Així doncs, malgrat la distància, va mantenir la relació amb el seu xicot. Després d’un parell de feines rebutjades, finalment torna a publicar un altre one-shoot assistida per la seva mare i els antics companys de secundària. La Bouquet canvia de nom i ara es diu Cookie, però la línia editorial canvia i no és l’estil que li agrada a l’Akiko (com si fos una reconeguda artista…). Però ella el que vol és una història serialitzada, cosa que altres artistes debutants com ella ja tenen i ella no.

Amb les premises ‘elegant’, ‘brillant’, ‘divertit’ i ‘juvenil’ de la nova revista, i esperonada per la idea de serialitzar, esbosa un altre one-shoot fins que finalment li proposen serialitzar-lo.

Capítol 25.- Quan comença a fer números és conscient que de teleoperadora continuen pagant-li més, per tant no pot deixar la feina encara, i serialitzant un manga vol dir compromisos per entregar la feina a temps. Així que li comenta al sensei que potser no podrà assistir a donar classes a l’acadèmia. El sensei li prepara una taula a l’acadèmia perquè pugui dibuixar i ensenyar al mateix temps… malgrat les seves reticències sempre acaba cedint davant el sensei. Amb el temps, aquells inconvenients de no poder centrar-se en una cosa acaben convertint-se en una habilitat i aconsegueix poder esbosar un guió gràfic pràcticament en qualsevol lloc i sota qualsevol circumstància adversa.

En la seva feina a l’acadèmia també ha de buscar quina és la millor universitat per cada alumne. Acaba enterant-se que, abans que ella, un altre estudiant del sensei també va aconseguir convertir-se en mangaka. Havent-se convertit ella també en mangaka, acaben acostant-se a l’acadèmia joves que s’hi volen dedicar, fins el punt que el sensei la posa a ensenyar dibuixar manga específicament.

Davant la demandant feina de l’acadèmia està a punt de no arribar a temps amb les entregues i ha de demanar ajuda a la Futami. Per altra banda, mentre tothom l’avisa que prioritzi una cosa o una altra davant el perill de col·lapsar, el sensei, contràriament, mai li veu cap problema a res. La seva frase típica ”només fes-ho i ja està!”. Per la seva banda l’editor, sense presionar-la, li recomana traslladar-se a Tòquio i dedicar-s’hi a temps complet. Tot això implicarà separar-se del sensei, un fet que cada cop és més clar i evident, cosa que, per la manera en què va narrant la història, acabarà passant més aviat que no pas tard i se’n penedirà sempre per l’estima i respecte que té al sensei.

Els motius d’enyorança del sensei s’han anat repetint des del començament de l’obra. Ara, però, s’estan intensificant i no és que ja sàpiga el que li ha passat perquè he llegit el resum del volum cinquè, és que ho porta dient indirectament des de bon començament. Aquestes mirades lànguides al passat la delaten.

Capítol 26.- L’obra serialitzada és publicada i tota la família embogeix… l’habitual de totes les famílies. D’aquesta manera coneixem l’extensa família: el pare, el petit de cinc germans, i la mare, la petita de set.

Per una petita anècdota netejant la casa del sensei sabem del seu passat substituint professors de dibuix a l’institut i fins quin punt s’implicava i feia costat als alumnes quan calia o s’hi enfrontava si la situació ho demanava. Sempre n’acabaven tenint un bon record malgrat els mètodes abruptes. Una vegada més, se’n penedeix de no haver-li expressat els seus sentiments o escriure-li una carta d’agraïment.

Un bon dia, l’editor li fa saber que faran una festa a l’editorial amb els autors. S’hi entusiasma de sobremanera. Allà coneix la flor i nata de les autores shōjo: les més reconegudes i també les més excèntriques… Acaba fent-se amiga de moltes. La majoria viuen a Kansai (Tòquio). L’editor li torna explicar que Osaka també és un lloc de concentració d’autors manga, on hi va per acabar de tancar publicacions. Es planteja seriosament anar a viure a Osaka, doncs allà la vivenda val la meitat que a Tòquio.

Capítol 27.- Només han passat sis mesos des del seu debut i ja està on allotjar-se a Osaka. El seu pare aprofita i demana canvi de destí a Okinawa, al sud tropical. El seu xicot també ho veu bé i decideix anar a Osaka, cansat de l’any sabàtic a Tòquio. Tot anava rodat, excepte la part que li ho havia d’explicar al sensei. Al final s’acava excusant en l’editor, com que ha estat ell qui li ho ha demanat i que, de moment, només s’hi estarà mig any. Li fa por dir-li la veritat perquè no voldria veure’l trist.

Curiosament, aquell any tots els alumnes de l’acadèmia van suspendre… El sensei no desespera i els obliga a dibuixar nou hores al dia durant l’any sabàtic que s’han hagut d’agafar al no poder entrar a la universitat. El sensei compta amb ella per quan tornin a intentar-ho l’any vinent, tot i que ella sap que no tornarà. Quan arriba el dia, es dirigeix directament a l’aeroport sense despedir-se.

Un cop a Osaka és rebuda per l’estrafolària autora que va conèixer a festa que va organitzar l’editorial i li ofereix ser assistent seva. Amb ella coneix els materials i la manera de treballar, així com també la crisi de l’autor davant la imminent hora d’entrega i el bon sabor de la cervesa després d’haver acabat la feina in extremis. Van ser els millors moments, doncs n’aprenia, disfrutava la festa i també gaudia de la força de dibuixar a consciència.

Quan pràcticament se n’ha oblidat de tot i està vivint la vida que ella sempre ha volgut viure, rep una trucada.

Capítol 28.- Instal·lada a Osaka en un minúscul apartament, es passa totes les hores del dia dibuixant i preparant guions gràfics sense parar, oblidant tot el que l’havia portat fins allà, centrada en la feina. L’editor li va acceptant les propostes i va publicant regularment. Ella acaba la seva feina a temps i encara li queda més temps per ajudar a la seva amiga que va apurada en les dates límit d’entrega. Li proposen fer inicis de pàgina a color. Tot va rodat. Com més dibuixa, més li paguen. Entre compres compulsives i dinars en diferents restaurants “per motius de feina” ja li proposen, fins i tot, fer històries de 100 pàgines, tot i que només està acostumada a fer històries de 16 pàgines o entre 32 i 40 pàgines quan són one-shoots… fins i tot les 60 pàgines amb la de l’inici a color.

És en aquest punt, quan està preparant el guió gràfic de la seva obra de 100 pàgines, quan sona el telèfon. Intuitivament sap que és el sensei, com quan estava a la universitat i no li agafava el telèfon sabent a consciència que era ell… Ara l’agafa i li fa saber que li han detectat càncer de pulmons: li queden quatre mesos de vida!

Li diu que és la primera a qui li ho fa saber. També li diu que no li ho digui a ningú més. Li demana tornar a Miyazaki perquè els estudiants que té a l’acadèmia puguin entrar a la universitat. Li ho suplica: és amb l’única persona que pot comptar…