Ricard Vilanova: Kakukaku Shikajika

Valoració

Fitxa tècnica

Manga Taishō 2015: Kakukaku Shikajika

Akiko Higashimura (guió, dibuix i tinta)
(Kakukaku Shikajika - Blank Canvas: My So-Called Artist's Journey )

[ Autobiografia, slice of life, josei ]
Tu manga online
Cocohana (Shueisha)

7 capítols (15-21) + sketch book - 154 pàgines b/n - DIN-A5

Sinopsi

Whakoom:
“Després de graduar-se a la universitat, l’Akiko torna a Miyazaki sense trobar feina i es reuneix amb el seu mestre, el sr. Hidaka… El tercer volum de les dramàtiques memòries que representa aquells dies en què somiava convertir-me en una autora de manga shōjo!”

Crítica

Història d’una procastrinadora: a punt d’acabar la universitat toca començar a pensar en treballar…

Des del primer moment, la història m’ha atrapat i estic seguint-la amb força atenció, però el dibuix em sembla bastant irregular. A més, tinc sempre el gran dubte, que ja he vist en altres dibuixants de manga que han estudiat la carrera de Belles Arts i s’han passat anys i panys dibuixant cossos de models, que tenen perfectament memoritzades les proporcions humanes, però en el moment de dibuixar manga sembla que no sàpiguen dibuixar.

En aquest cas, sort que per moments (hi han diferents estils dintre del mateix estil), demostra que sí en sap, però tot i que les idees i el ritme que vol donar al manga és prou clar i està molt ben explicat, a nivell dibuix sembla que es trenqui el ritme i no marca un estil prou clar excepte, per exemple, en les portades que són maquíssimes.

Per altra banda sembla que, aquests altibaixos en l’estil del dibuix, es van desdibuixant amb el pas dels volums i, mica en mica, es va normalitzant tot. Molt divertits els moments que surt de la història per dibuixar-se a sí mateixa dibuixant el manga que estem llegint, al mateix temps que reflexiona sobre els errors que ha comès en la vida, sempre amb el seu fill al costat.

Acabant de llegir aquest volum, he caigut en el compte que va guanyar el Manga Taishō de 2015, just després del de 2014 d’Otoyomegatari (Bride Stories - A Bride’s Story) i abans del de 2016 de Golden Kamuy… (segurament això ho devia haver vist fa temps i per això ho tenia pendent per llegir), amb altres finalistes de la talla de Koe no Katachi (A Silent Voice), My Hero Academia i The Ancient Magus' Bride, que són els que jo coneixo.

Començant a conèixer la biografia de l’autora i sabent que és multipremiada, ara m’han entrat ganes de llegir també Tokyo Tarareba Girls.

Resum (amb espòilers)

Capítol 15.- L’Akiko està a punt d’acabar el tercer any d’universitat i només li quedarà el quart i últim curs on ha de presentar el treball de final de carrera. Toca començar a pensar en treballar, cosa prou difícil si t’has passat tres anys fora de casa dels pares, pràcticament de vacances, a gastos pagats i fent la cabra boja.

Un dia, finalment, confesa a un company de curs que vol ser mangaka i, malgrat amagar-ho fins ara perquè li semblava un cosa de la que avergonyir-se, al company li sembla fabulós davant la seva estupefacció.

És el punt d’inflexió que la fa activar-se per, de moment, començar a treballar per hores en una botiga de llibres de segona mà i n’aprèn els secrets de restaurar-los. Aquí aprofita i comença a llegir tot tipus de manga, no només shōjo com fins ara.

Comença a esbosar el seu xicot com un personatge de manga, i entre la feina i les seves cabòries acaba els últims dies de la universitat.

El seu mestre li recomana que faci de mestre per tenir temps per ella per pintar (encara no sap que vol ser mangaka), de la mateixa manera que ho fan els seus pares quan li recriminen el que ha costat la universitat: 9 milions de iens (62.000 €). Ella, però, no vol tornar a Miyazaki, almenys de moment fins que el seu xicot es graduï. Finalment li ofereixen una plaça de mestra en una escola privada a Miyazaki i no té més remei que acceptar-la, davant la seva passivitat en el moment de decidir-se i fer coses per ella mateixa.

Capítol 16.- Quan tothom s’està divertint preparant la festa de final de carrera, ella està capficada en el què ha de fer. El seu xicot li diu que poden mantenir la relació a distància fins que ell acabi la universitat. I finalment, a contracor, acaba tornant.

Quan es disposa a parlar amb el mestre per donar-li les gràcies, li fa saber que, al final, l’oferta s’ha quedat en res i no hi ha feina. Per no haver de suportar l’ambient enrarit que hi ha a casa, passa la major part del temps a casa del mestre. Ara, però, hi va en cotxe, doncs ja té el carnet de conduir. Ara sense feina, ni diners, ni amics, ni xicot, enmig del no res de Miyazaki, obligada pel seu mestre a dibuixar dia sí, dia també.

Capítol 17.- Així, com aquell que no vol la cosa, es converteix en una nini. També sense voler-ho, d’anar cada dia a dibuixar a casa el mestre, acaba ensenyant, a la seva manera, a les noies que estan començant. Ara resulta doncs, que se li dona bé i el mestre la lloa, cosa que la infla d’ego. Veient el potencial de l’Akiko, el mestre la contracta a l’acadèmia per 5.000 iens al dia.

La col·laboració és fructífera per tots dos. Ell té temps per sí mateix i dedicar-li temps a pintar i ella té una feina que se li dona molt bé. Com ella mateixa comenta, tots els dies des del matí fins el vespre, dibuixava, feia dibuixar als demés, menjava peix i fruita. Fruïa d’una vida sana que ja mai més ha pogut mantenir si no hi era el seu mestre davant. Enyora molt aquells dies que va passar amb el seu sensei.

Mentrestant, els seus pares li aconsegueixen una feina d’operadora en un servei d’atenció al client en una empresa de telecomunicacions i els dies d’enyorança desapareixen de cop. S’hi va passar dos anys i mig.

Capítol 18.- Aixecar-se a les sis del matí, maquillar-se, agafar l’autobús. Treballar durant vuit hores amb un micro i auricular penjat de l’orella. Aquesta és la seva nova rutina.

A la nova feina se n’adona que és un zero a l’esquerra en l’ús d’ordinadors i els pocs ensenyaments que va rebre van ser sobre Mac i bastant mal explicats. Així que la tercer dia ja vol plegar, però els pares no la deixen. Arrastrant-se també davant el sensei perquè la deixi treballar allà en comptes d’operadora, li diu que a més a més d’operadora bé, però només allà no.

En el moment que més estresada estava física i mentalment de les dues feines, és quan va començar a dibuixar manga, tot i que, com no ho havia fet mai, es troba amb tot un món que és totalment nou per ella. No va dibuixar un sola pàgina a la universitat quan tenia tot el temps del món i ara, quan únicament té unes poques hores per dormir, és quan comença a dibuixar.

Capítol 19.- Envia el manga que ha dibuixat a la revista shōjo que més ha estat llegint des de que anava a primària, la revista Bouquet. La truquen de l’editorial Shueisha i deixen missatge al contestador, però el seu pare, no entenent què diu, el borra. L’endemà truca ella a l’editorial i li comuniquen que ha guanyat el tercer premi, cosa que li permet debutar, però li diuen que, de moment, no podrà ser tot i que s’emporta 90.000 iens a la butxaca, quan el premi era de 50.000. Li recomanen que envïi una nova història de 20 pàgines, però que aquesta vegada faci servir la regla i la pluma. Al sensei no li diu res encara, quan ell ja està planificant una exposició conjunta amb ella…

Capítol 20.- Es planteja el dilema de l’elecció de ser professionalment pintora o mangaka… mentre continua treballant de teleoperadora i té un xicot esperant a la quinta forca, tot sigui dit de passada.

Ella continua anant a l’acadèmia del sensei davant l’allau de nous estudiants. Allà hi comencen a desfilar estudiants adolescents que, amb el pas dels anys, seran reconeguts, com una autora que signa sota el pseudònim Haruna Remon, també assistent de l’autora durant molts anys.

Per altra banda, aprofitant que el sensei es posa a pintar en les seves obres i l’Akiko està a càrrec de les classes, quan arriba un alumne nou que li planta cara i ella no sap imposar-se, l’ambient de les classes es relaxa i ho comença a patir.

Després del premi en metàl·lic pel manga enviat, ara es troba treballant de teleoperadora, fent hores de mestra a l’acadèmia i treient hores d’on calen per dedicar-se a dibuixar manga als vespres lliures ajudada, aquest cop, pels seus pares, fins i tot posant trames. Finalment debuta a la revista tot i que, malaurdament, ha de continuar treballant de teleoperardora dos anys més.

Capítol 21.- A casa ara tot són corredises per fer saber a la família que la nena ha debutat. A la feina, se n’orgulleix davant les companyes de ser una autora manga amb publicació en revista. La família i amics, poc acostumats a llegir manga, es pensen que la història que ha dibuixat l’Akiko és una història real que li ha passat a ella quan, de fet, l’únic real és que la protagonista treballa de teleoperadora. Només la Futami, la seva companya de preparatòria i l’acadèmia del sensei que va acabar a la universitat de Tòquio i abandonant al primer curs, valora la feina i també tots els defectes.

Per la seva banda, el sensei no para d’insistir en que pinti per la seva exposició conjunta. Fins i tot contracta una model. Per la seva banda, l’editorial també comença a apretar per continuar publicant regularment o desapareixerà. Curiosament és l’editor que li demana que millori els esbosos per manca de proporcions en les figures humanes.

Arriba el moment en què de veritat ha de decidir si fer una cosa o l’altra, justament en el moment que el sensei ha vist la seva peça publicada… Primer la renya pels gargots mal fets, però en assabentar-se del que li han pagat se’n meravella, perquè així podrà dedicar-se a pintar amb tranquil·litat.

Sense contradir el sensei, per primera vegada té les idees clares: continuarà treballant de teleoperadora i fent de mestra a l’acadèmia fins que estalvïi un de milió de iens en un any (7.000 €), se n’anirà a viure a Tòquio, deixarà de veure el sensei i començarà a treballar de mangaka professionalment. S’estima molt el sensei i el respecte més que a ningú, però l’única manera de poder dibuixar és allunyat d’ell.