Bloc personal,

dimarts, 31 de juliol de 2012

diumenge, 29 de juliol de 2012

Provant el transmissor de ritme cardíac (i 5 de 5)

I avui, el cinquè i últim dia de la prova “5 dies 5 km amb ritmes diferents. Pulsacions?”, tocava anar a 4ʼ50”/km i això és el que ha passat:




Ja sabia que la cosa seria difícil. I no és que hagi estat difícil... és que ha estat impossible! També és veritat que he començat massa fort, però ara ja sé el que és anar sobre-revolucionat, és a dir, amb més pulsacions de les que cal... i sé quantes pulsacions són. He anat aguantant fins la meitat. Després ja no he pogut. I això que havia posat dos dies de descans enmig: el primer amb treball de cames al gimnàs amb cardio de bici i rem, i el segon descans total. A més, havia preparat un circuit totalment pla per no fondreʼm a la pujada... el cas és que no hi he arribat... ;-)

A 150 ppm peto. Senzillament. Pulsacions de treball: 130 - 140 ppm. Ideal: 135 ppm. En el moment que mʼenfilo per sobre de 140 ppm sé que poca estona més aguantaré i serà per acabar a 150 ppm. Però és clar, això serà el final... Està bé saber-ho per reservar-ho pel final.

Quan portava 1 km, hi ha hagut un moment que anava a 4ʼ50”/km i a 135 ppm. En aquest punt anava perfecte. Però he apretat, sembla ser, per posar-me a 4ʼ45”/km i les pulsacions han saltat de cop a 140 ppm. I de 140 a 145 ppm en un moment. Llavors he tornat a afluixar, però les pulsacions seguien pujant a 148 ppm. Mantenint llavors el ritme a 4ʼ50”/km he tardat gairebé mig km en baixar per sota de 145 ppm. Està clar que aquesta ha estat lʼerror... sinó, segurament hagués aguantat 1 km més... possiblement.


El que semblar clar és que només haig de passar de 140 ppm per enfilar-me a 150 ppm en els dos últims km, tirant llarg... O sigui, lʼsprint final.

dijous, 26 de juliol de 2012

Provant el transmissor de ritme cardíac (4 de 5)

Avui, quart dia de la prova “5 dies 5 km amb ritmes diferents. Pulsacions?”, tocava anar a 5ʼ00”/km i això és el que ha passat:




Difícil, difícil. En la primera meitat, amb el ritme marcat, anava a 140 ppm, però en la segona ja havia pujat a 145 ppm. Com he vist el que mʼesperava, i veient que al principi portava bona empenta, per tal de compensar, he procurat no afluixar perquè al final, en la pujada, mʼhe desinflat i realment no podia...  a 154 ppm que mʼhe posat...! Aquestes pulsacions ja són de rang C (aeròbic 2), el treball 70 - 80% dʼintensitat ideal.

Al final però, objectiu 5ʼ00”/km aconseguit!!!

Demà faré descans... potser gimnàs... cames tocaria, i bici i piscina. Passat demà tocarà doncs 4ʼ50”/km... dʼentrada pràcticament impossible. Però per provar-ho que no quedi. A veure en quin punt em desinflo...

dimecres, 25 de juliol de 2012

Provant el transmissor de ritme cardíac (3 de 5)

Avui, tercer dia de la prova “5 dies 5 km amb ritmes diferents. Pulsacions?”, tocava anar a 5ʼ10”/km i això és el que ha passat:




Ha estat més fàcil anar a 5ʼ10”/km però al principi, amb la tensió, anava massa fort. De fet, la majoria de lʼestona he anat bastant per sota dʼaquest ritme, però els pocs minuts del final a pas més lent han mantingut la mitja a lʼobjectiu esperat.

El ritme fins a cert punt “fàcil”, però amb certa tensió, mʼindicava 140 ppm en els 5ʼ10”/km. La mitja han estat també 137 ppm, però la pujadeta del final, en la que mʼha costat lleugerament mantenir el ritme i he pujat les pulsacions a 150 ppm.

Demà a 5ʼ00”/km, però no faré sessió de gimnàs perquè ja es massa fort. I passat demà a veure si ho podré fer o no...

Obsolescència programada (II part)


Com ja vaig comentar a obsolescència programada (I part), després de “maxacar” les Pegasus+ 28 i veient el futur incert que els esperava, vaig decidir comprar noves sabatilles.

I ara ja estan aquí les LunarGlide+ 4. Ja han arribat de Wiggle. I com hi va haver un retràs per un malentès, a sobre 12€ de regal! A més a la NikeStore les venien per 132€ + despeses dʼenviament i a Wiggle “només” 101,95€ (encara que en el moment d'escriure aquesta entrada ja ha baixat i ara val 97,61€) amb despeses incloses! Si fa no fa, al mateix preu que em van costar les Pegasus+ 28 fa gairebé un any...

Ara mateix, les maltretes Pegasus+ 28 estan a punt a punt... de fer els 700 km! Suposo que les continuaré fent servir per tirades curtes o senzillament pel gimnàs...

dimarts, 24 de juliol de 2012

Provant el transmissor de ritme cardíac (2 de 5)

Avui, segon dia de la prova “5 dies 5 km amb ritmes diferents. Pulsacions?”, tocava anar a 5ʼ20”/km i això és el que ha passat:




Al principi també mʼha costat mantenir-me només a 5ʼ20”/km, però millor que ahir tot i que notava la setmana de gimnàs amb agulletes pels quatre cantons i el 5K dʼahir.

Semblava que havia de fer menys calor, però és que tenia el vent de cara a lʼanada i refrescava. A la tornada he notat la calor. Però sense més inconvenients destacables...

La pujadeta del final ha costat lleugerament mantenir el ritme, sobretot quan, una vegada més se mʼha interromput el registre de la carrera. Però aquest cop ho he sol·lucionat ràpid.

Més o menys, a un ritme “relaxat”, mʼindicava 135 ppm en els 5ʼ20”/km. La mitja han estat també 135 ppm, que tot i que com ahir he començat a 90 ppm, les pulsacions han començat a treballar de veritat a les 120 ppm fins arribar a les 135 ppm que ha estat moltíssima estona mantenint-se sense més problema. La màxima ha pujat lleugerament més que ahir (recordar que el final és pujada, però ahir no van passar de 140 ppm i avui sí). Fins a 138 ppm estic dintre el rang B aeròbic (60 - 70%); a partir de 138 fins a 150 ppm començo a passar al rang C aeròbic 2 (70 - 80%). Però tot molt normalet... són freqüències que hi podria treballar sovint en distàncies fins i tot llarguetes...

Demà a 5ʼ10”/km. Notaré segur els 5K dʼahir i els 5K dʼavui...

Trofeus (3)


dilluns, 23 de juliol de 2012

Provant el transmissor de ritme cardíac (1 de 5)

Introducció

Després de comprar el transmissor de ritme cardíac Polar WearLink+ per a Nike+, durant la setmana passada em vaig dedicar a fer-ne proves...

Vaig estar fent sèries (8 x 400 m i 5 x 1 km), pedalejant en bici, corrent sobre la sorra... en fi, una mica de tot. Lʼúltima de les coses que vaig fer va ser la prova de Léger-Boucher per saber la meva VAM (velocitat aeròbica màxima) i altres dades. La veritat és que tampoc la vaig fer com sʼha de fer i moltes dades em falten, però entre la prova (a mitjes) i altres medicions que he fet ja sé coses:
  • FCmàx.: 174 ppm (220 - 46 anys = 174)
  • FCR: 54 ppm (sí, sí... sóc un súper-atleta)
  • VAM: 155 ppm a 14 Km/h (4ʼ17”/km) després de 10ʼ10” corrent (2ʼ a 9 km/h –6ʼ40”/km–, 2ʼ a 10 km/h –6ʼ00”/km–, 2ʼ a 11 km/h –5ʼ27”/km–, 2ʼ a 12 km/h –5ʼ00”/km–, 2ʼ a 13 km/h –4ʼ37”/km– i 10” a 14 km/h –4ʼ17”/km–) 
  • Pes: 96 Kg (sí, sí... amb un sobrepés rondant lʼobesitat... almenys això diu lʼIMC)
  • Alçada: 181 cm
  • IMC: 29,30; sobrepes grau II (preobesitat); a partir de 98,28 kg obesitat tipus I (lʼobesitat mòrbida és tipus III i sʼaconsegueix amb 131 kg)*.
Com dic, no la vaig fer correctament i em falten dades, però properament la repetiré...

(*) Fills de la grandíssima puta! Segons lʼIMC hauria de pesar entre 68 i 82 kg! Impossible! Dono per fet que un pes excel·lent seria el del sobrepés grau I (entre 81,9 i 88,42 kg). I de moment, lʼobjectiu és el de sempre: baixar de lʼextrem superior a lʼextrem inferior del sobrepés grau II, és a dir, de 98,25 que seria el límit fins els 88,45 kg. Ideal, per altra banda, que ja vaig aconseguir fa justament un any. El que passa és que estic en pre-temporada i estic guanyant una gran massa muscular! De debò!


Amb això de lʼIMC no es té en compte ni la constitució òssia, ni la muscular, ni lʼedat... ells sʼho perden... ;-)

El cas és que, després de fer les 5 sèries dʼ1 km, tot i no ser a tope (buscava un ritme entre 4ʼ30” i 4ʼ40” /km amb pujades i baixades), acabava ben fos. I lʼúltima sèrie ja no la vaig mantenir en ritme. Les pulsacions arribaven a 150 ppm! No passaven dʼaquí! I jo llegint que per anar al 80 ó 90% hauria dʼanar entre 150 i 162 ppm... impossible!

I el dia que vaig fer bici estàtica anava a 85 pedalades per minut, amb resistència 10, esbufegant com una mala puta i després de mitja hora amb prou feines vaig passar de les 130 ppm (de 125 a 135 ppm)...

Per les dades que he anat recopilant, amb les meves FCmàx. i FCR hauria de fer:
  • Rang A (moderat) 50 - 60%: 114 - 126 ppm (treballs de 20 - 40ʼ) (recuperació, escalfament...)
  • Rang B (aeròbic 1) 60 - 70%: 126 - 138 ppm (treballs de 40 - 80ʼ) (tirades llargues)
  • Rang C (aeròbic 2) 70 - 80%: 138 - 150 ppm  (treballs de 10 - 40ʼ) (treball dʼintensitat ideal)
  • Rang D (umbral anaeròbic) 80 - 90%: 150 - 162 ppm (treballs de 2 - 10ʼ) (sèries)
  • Rang E (alta densitat) 90 - 100%: 162 -174 ppm (treballs de >5ʼ) (jo impossible...!)
Enllaç molt interessant explicant què s'ha de fer en cada intensitat: mundoatletismo.com

Jo m'he trobat escalfant amb la bici a 90 ppm i per arribar als 120 han hagut de passar ben bé 10 minuts...



5 dies 5 km amb diferents ritmes. Pulsacions?

Així que he decidit fer una prova de 5 dies, corrent cada dia 5 km sempre sobre el mateix circuit perquè no hi hagin distorsions de pujades i baixades.
  • El primer dia a un ritme de 5ʼ30”/km,
  • el segon a 5ʼ20”/km,
  • el tercer a 5ʼ10”/km,
  • el quart a 5ʼ00”/km
  • i el cinquè (si lʼaguanto) a 4ʼ50”/km.
I anotar les pulsacions de cada dia (tot i que segurament lʼúltim dia portaré la càrrega dels 4 primers i he de suposar que aniré més cansat).

El primer dia ha estat avui i el “problema” principal que he tingut ha estat mantenir la velocitat a  5ʼ30”/km forçant-me contínuament a baixar el ritme... Però penso que me nʼhe sortit prou bé i han sortit poques pulsacions: símptoma que no ha estat pas difícil.



Pulsacions, començant a 90 ppm, de 120 a 135 ppm. Promig de 129 ppm. Màx. 139 ppm. Tot dintre el rang B aeròbic (60 - 70%). Perfecte!

dimarts, 17 de juliol de 2012

Transmissor de ritme cardíac Polar Wearlink+ per a Nike+


Comprat ahir al migdia, enviament preparat al vespre i rebut avui a les 12,30h. Menys de 24! Un 10 per Apple i un 10 per UPS. A la propera, un descompte i els dono un 11!

A lʼAppleStore que és on les despeses dʼenviament són més econòmiques –només 5€– i, com veieu, la rapidesa fulminant. Dóna gust gastar-sʼhi els diners amb aquesta gent! ;-)

I avui primera prova feta... sense podòmetre, només amb el transmissor de ritme cardíac perquè he fet la segona sortida barefoot running. Molt millor que la primera, tot i que arrastrava alguna molèstia muscular des de diumenge a la zona dels tendons dels bessons... potser soli... Carrera de diumenge, sèries dʼahir... en fi, poc descans. Però el que són butllofes per fregament, res de res.

També cal dir que vaig estar mirant-me i remirant-me els peus tota la setmana, cuidant-los al màxim i me nʼhe estat de fer la segona sortida en una mateixa setmana per no fer-mʼhi mal. I tinc el gran dubte de, si treballant els peus corrent descalç acabaré fent una gran durícia, doncs potser no seria tan convenient perquè, en el moment que torni a calçar-me i els peus sʼempapin de suor, sʼestovarà la pell i voldrà dir butllofa... o no... No sé. Tot són dubtes. I jo provant coses.

Mitja horeta sobre la sorra (que vindrien a ser 5,6 Km. aprox.) a ritme tranquilet amb una mijta de 130 ppm. Continuarem prenent nota.

Breaking Bad (i 5a temporada)


Ja està aquí lʼúltima temporada de la lenta, inquietant i desconcertant Breaking Bad.

Oh, sí! Sort dʼaquesta i de Weeds... sinó quin estiu ens hauria esperat!

diumenge, 15 de juliol de 2012

10K. Segon intent

Després dʼacabar lʼentrenament de 10K i no tenir el resultat que esperava, avui he fet un segon intent i aquest ha estat el resultat:

  • Mesures iPod nano: 10Km. en 52ʼ51” a un ritme de 5ʼ17”/Km.
  • Mesures calculades a la vida real™: 10Km. en 50ʼ13” a un ritme de 5ʼ01”/Km.


No és el mateix que la cursa del dia 03/06/12, però tenint en compte les diferències, massa bé que ha sortit encara... De totes maneres caldrà treballar una mica més les sèries per recuperar el ritme (i dedicar-li especial atenció al mètode Tabata per baixar pes també... el cos humà és massa intel·ligent doncs ha après a fer el mateix amb menys esforç i caldrà anar alternant exercicis i intensitats diferents).

Em sembla que aquest cas pràctic em pot anar força bé per tenir més ritme i aprofitar ara per treballar la potència... la capacitat ja arribarà més tard. En tot cas ara és el moment de fer proves...:
  • 15 x 200 m. (3000 m.)
  • 12 x 400 m. (4800 m.)
  • 11 x 600 m. (6600 m.)
  • 10 x 800 m. (3000 m.)
  • 8 x 1 Km. (8000 m.)
  • 4 x 2 Km. (8000 m.)
  • 3 x 3 Km. (9000 m.)
  • 2 x 4 Km. (8000 m.)

Lʼimportant és el ritme: sempre a 5ʼ00”/Km. Si em cansa, més val deixar-ho estar un dia i provar-ho un altre, però el ritme és bàsic que sigui sempre el mateix.




Ritmes:

dimecres, 11 de juliol de 2012

Barefoot running o còrrer descalç

Últimament estic fent algunes bogeries. Lʼúltima ha estat sortir de casa descalç per anar a còrrer.

Potser en el moment de còrrer no sembla tan cridaner i més com ho he fet jo, per la sorra, però el moment que surts per la porta de casa vestit, però descalç, que baixes les escales, que surts al carrer, que la gent seʼt queda mirant perquè se tʼha anat la xaveta al deixar-te les sabates... això no té preu. És com algun malson dʼaquells en que surts de casa despullat... una sensació estranya...

I per què? Doncs res... una conseqüència lògica de les línies dʼinvestigació... ;-) Que lʼúltim mes mʼhe fet 150 Km., que les sabatilles Nike Air Pegasus+ 28 estan a punt de fer un any i poc els falta pels 700 Km. acumulats, que sʼhan trencat per un cantó (no és massa important encara), que el merchandising de Nike sʼencarrega de recordar-te que és el moment de canviar-te-les i comences a investigar. I una cosa porta lʼaltra...

Cercant noves sabatilles*, ja fa temps vaig començar a “no entendre” el concepte minimalista (sabatilles minimalistes?). Després el concepte barefoot. Veia sabatilles super-primes sense pràcticament cap tipus dʼamortiguació i algunes que tenien els dits dels peus... El primer que vaig pensar és “collonades”!

Però vaig seguir informant-me i he descobert que hi ha tot un món al darrera, més enllà de les curses populars, les maratons, els triatlons (sprint i olímpics), els ironman, els ultraman... hi ha gent que decideix còrrer descalça!

Dieun que és la millor manera de no tenir butllofes i la millor manera dʼamortiguar lʼimpacte de la carrera. Hi ha tot una línia de pensament al darrera i molts més seguidors dels que mai de la vida hauria dit. Ara fa poc, entrava al gimnàs i algú en sortia amb aquestes sabatilles... i vaig tornar a pensar: “collonades”! Però és que sembla que tenen tant dʼèxit que, sabatilles normals, de cop estan pensades en clau barefoot i tothom nʼelogia les bondats: que si la biomecànica de la petjada, que si la milor amortiguació, que si lʼenfortiment dels músculs del peu... Tot un món!

I jo continuant llegint. Experiències de gent fent carreres de 185 Km. (ultramarató) amb calçat minimalista patint quan arribaven a zones amb pedres...

Al principi el foot, fonèticament el confonia amb el food i semblava alguna cosa dʼslow food tan de moda... Però després de fer aquesta última lectura i havent entés què és el barefoot running, he decidit així, a lo loco, provar-ho i he pensat que tenint la platja a la porta de casa, res millor que provar-ho a la platja. He esperat a la posta de sol perquè marxessin els banyistes i no molestar-nos mútuament i mʼhe marcat 30 minutets xino-xano. I per ser el primer dia no 10, ó 15, ó 20 minuts, nooo... 30 minuts!

Increïble el color plata del mar a aquesta hora i la quantitat de friquis –com jo mateix, sense anar més lluny– que surten just a aquesta hora del seu amagatall com vampirs esperant la posta de sol...


I aquí estem, amb el primer podòmetre sense podòmetre (no hi han sabatilles: no hi ha podòmetre), però diuen que el nou iPod nano de 6a generació no li cal. Efectivament, algun cop me lʼhavia descuidat i ell havia comptat... malament, però havia comptat la carrera. Em deia (i diu ara també) que anava a un ritme bastant superior al real. El que ha estat diferent ara però, ha estat que per primer cop mʼha pujat la carrera i lʼha comptabilitzat.

Per provar, he fet aquests 30 minutets a pas tranquilet i, com he tingut bones sensacions, he anat apretant. Al final una mica de molèstia al dit mig del peu esquerra (curiosament quan corria em semblava que la molèstia era del dit anular) i, possiblement, em sortirà butllofa... Bé, algunes més: als dits índex i mitjà del peu esquerra i al índex del dret. De moment només noto una mica de molèstia al índex del peu esquerra. Si no tinc més molèsties provaré dos cops per setmana a lʼestiu i una a lʼhivern.

Curioses les sensacions mirant-te els peus mentre corres i vas veient la tremolor de la pell, carn i ossoos dels peus impactant contra el terra... Però el més curiós de còrrer descalç per la platja, no és la sensació del fregament de la pell dels dits i de la planta del peu amb el paper de lija que és la sorra de la platja, sinó la inclinació del terreny... et dóna la sensació que et carregaràs molt més dʼun cantó que no de lʼaltre. I res més lluny de la realitat. Bona experiència en general (tot dependrà dels dies i aparositat de les butllofes).

Repeteixo comentari de lʼaltra entrada:

No pain. No gain.










(*) De moment he encarregat les Nike Lunarglide+ 4. Perquè, en principi, amb el model que tenia fins ara, les Nike Air Pegasus+ 28, en tenia prou. A mi em van costar entre 90 i 95 € al Decathlon fa cosa dʼun any, però ara estaven dʼoferta per sota de 70 €. Així que hi vaig anar però, com sempre, no hi havia el meu número. Per una altra banda, vaig veure que les Lungarglide+ 4 que originàriament les venien a 132 € a la Nike Store (+ despeses dʼenviament), i deixant les NikeID personalitzables a part a un preu de 165 €, a Wiggle les tenien per un preu de 113,28 € i, ara excepcionalment, amb un 10% de descompte a 101,95€ (despeses  dʼenviament incloses)... no mʼho vaig pensar dos cops tot i que no podia escollir color...

dilluns, 9 de juliol de 2012

Tots volem volen ser Josef Ajram

Josef Ajram però també Kílian Jornet i/o qualsevol heroi mostra dʼautosuperació que sigui actual.

Serà casualitat, però últimament no paren dʼaparèixer aquests superheroris per tot arreu. Seguidors al Facebook, el monitor del gimnàs llegint-ne un article en una revista... El cas és que ahir al vespre en vaig llegir algunes línies, sabent ja qui era pel seu caràcter mediàtic després dʼhaver sortit en innumerables programes de televisió i després de fer-meʼn seguidor al seu perfil del Facebook.

He deixat passar la nit per estar-ne segur primer, però aquest matí he comprat el llibre “¿Dónde está el límite?” (només en castellà) a iTunes.

Descarregat i llegit! És curt... però a mi mʼha agradat. 7 euros ben invertits. I a més he llegit un llibre! (Es pot aconseguir gratuït també... és clar).

dissabte, 7 de juliol de 2012

Final entrenament 10K

Avui (“7 de julio San Fermín...”) era la carrera per demostrar el bon entrenament que havia preparat durant 3 mesos per còrrer a un bon ritme els 10K. El “problema” és que aquesta prova ja lʼhavia avançat fa un mes quan vaig còrrer “la cursa perfecta”, per la qual cosa ja vaig haver de modificar lʼentrenament per arribar-hi en condicions. I totes les situacions favorables que es van donar en aquell 3r dia juny, ara se mʼhan tornat en contra.

Lʼanterior marca, tot i que oficialment era de 49ʼ00” per aquests 10 Km., segons el meu iPod no va arribar als 9,5 Km. i, encara que els temps oficials indicaven 4ʼ53” per Km., el meu iPod nano va marcar un ritme de 5ʼ11” per Km. I com les medicions les faig amb lʼiPod nano, els objectius havien de ser superar aquesta marca. Així doncs lʼobjectiu era aconseguir un ritme entre 5ʼ i 5ʼ10” per Km. I al principi anava bé, però... tot sʼha torçat.

Els errors:
  1. Al mes de juliol fa mooolta calor, però justament avui el dia ha començat molt tapat i prometia ser fresquet. I ha estat tapat fins just el moment de còrrer. Un sol que feia espetegar les pedres... Després, en el moment de sortir del gimnàs, sʼha tornat a tapar... “manda huevos”!
  2. Al gimnàs he començat estirant bé. Després 10 minutets de bicicleta per calentar. I encara després he anat trotant fins passar la via del tren i començar tot pla per poder fer els 10K tots plans. (Baixant encara estava ennuvolat). Llavors he començat a còrrer i a un bon ritme: anava entre 5ʼ00” i 5ʼ10” per Km (algun pic per sota de 5ʼ00”/Km). Però lʼiPod nano sʼha tornat boig de cop (alguna vegada ja mʼhavia passat) i ha començat a avisar-me que aturava lʼentrenament i que si volia continuar premés el botó... Jo no feia res... ell sol sʼengegava i sʼaturava. Ja portava més dʼun Km. que he decidit parar i mirar què passava: suposo que era el botó de lʼauricular que sʼha quedat enganxat i simulava aturada i reiniciar dʼexercici... Però és clar, quan he pogut tornar a començar des de 0, ja havia fet un Km. i a un ritme important.
  3. Amb tot he fet els primers 5 Km. (els de després dʼaquest Km. de bogeria) a un bon ritme on, en cap moment he baixat de 5ʼ15”/Km.: anava entre 5ʼ05” i 5ʼ10” per Km. Fins i tot he vist que potser era massa ràpid per mi i he intentat baixar, però anava amb una bona tensió i he marcat aquest ritme insistentment aquests primers 5 Km. Tot i que feia calor, tenia el sol dʼesquena i no em molestava. Lʼerror ha estat mantenir aquest ritme massa fort i quan ja estava castigat... Ara, a carrera feta, penso que hauria dʼhaver-me esforçat per acoseguir la baixada el ritme, a un ritme que mʼinteressés. Per exemple 5ʼ15”/Km. per començar i mantenir-lo almenys fins la meitat per després apretar. Ara que, si hagués sortit bé i no hagués tingut tots els incidents, hagués fet una molt bona marca.
  4. Al donar la volta però, amb el sol de cara, he notat una forta deshidratació o potser era un cop de calor... en definitiva, una “pájara”. Mʼha faltat un bon avituallament en forma dʼaigua. He perdut pistonada... No mʼha fallat però, ni lʼenergia proporcionada per lʼalimentació (plàtans, barretes energètiques i beguda isotònica prèvia), ni tampoc per la cortisona (mʼhavia prés la dosi corresponent del migdia i, just abans de sortir, he anticipat la de la nit per allò de “no fos cas”...). Encara no he fet entrenaments prou llargs per haver de portar aigua, però potser que mʼhi vagi acostumant...
  5. I el ritme a anat baixant gradualment tot i que, sent-ne conscient, intentava que no baixés tan ràpid... però arriba un punt que senzillament no es pot. El ritme final de mitja ha estat de 5ʼ26”/Km., però ha estat així perquè he fet uns primers 5K senzillament boníssims, sinó hagués estat un desastre total. Els moments dʼanar a més de 6ʼ00”/Km. han estat decepcionants... i aquí ni entrenament mental, ni Josef Ajramque te parió”... ;-)

En resum:
Hi hauran dies millors i dies pitjors, però cal conèixer-se millor i saber que el ritme ha de ser més suau al principi i anar apretant mica en mica... hauria dʼhaver-me reservat més al principi, perquè quan em buido no hi ha volta enrera. Mʼagrada anar de menys a més; mai al revés. La diferència de còrrer dʼuna manera de lʼaltra, per mi és la diferència entre èxit o fracàs.

Acabem amb una cita dʼànims:

No pain. No gain.


[Robert Herrick. Hesperides 752 (1652).]


Recapitulació:
Cal dir que tots els mals que vaig tenir setmanes abans i després de la carrera perfecta, ara feia setmanes que no els tenia. No tenia ni dolors musculars ni articulars. Ni tan sols els dits dels peus que tenia més delicats (lʼíndex del peu esquerra i lʼanular del dret). Estan lletjos, una mica amoratats, però no em fan gens ni mica de mal. Suposo que els dolors van venir quan es van incrementar la càrrega de Km. I avui tampoc he tingut dolors, tot i que al final, amb la calor que pujava del terra mʼhe notat bullir els dits dels peus... i mʼhavia posat vaselina entre els dits... al final només una butllofeta de no res en lʼanular esquerra. Cap problema. El que sí mʼha estranyat ha estat el pes de la roba: tot i ser polièster estava amarada de suor i tant la samarreta com els pantalons pesaven moltíssim amb la suor que portaven. Les sabatilles també estaven ben xopes. Potser ha estat una deshidratació més important del que nʼhagi estat conscient..



I properament:
Ara farem una aturadeta estiuenca en que treballarem més el gimnàs i els exercicis aeròbics menys intensos, però més continus. A veure si amb això baixem una mica de pes, perquè no és tampoc que estigui especialment gras, però els 97 Kg que he agafat són bàsicament dʼincrement de massa muscular... i deixar-me anar també... ;-)


I al setembre començarem lʼentrenament per la Marató de Barcelona 2013. Si tot va bé, també farem un test a la Mitja de Vilanova... però cada cosa al seu temps.

Hare Krishna

Donada lʼactual situació econòmica i de falta de valors a nivell global, he decidit fer-me hinduista practicant.

Nàmaste.

:DDD

El Marc fent de Son Gohan (Bola de Drac Z)

El Marc fent de Son Gohan cantant una i una altra vegada “Volant...” de Bola de Drac Z.

divendres, 6 de juliol de 2012

Trofeus (2)

Sí, però no... No he corregut dos cops en un dia, sinó que el ʼparatu se mʼha parat i en comptes de fer pausa i continuar, he tornat a començar... en el ʼparatu; corrents no he parat. Havia de fer 3 milles (≈5 Km) i la suma dels dos ha marcat menys perquè mentre corria estava aturat el comptador.

Però com em fa il·lusió col·leccionar trofeus, aquí el poso. Com els altres... ;-)

dimarts, 3 de juliol de 2012

Weeds (8a temporada)


Nens! Tapeu-vos les orelles i els ulls que la irreverent Mary-Louise Parker ja ha tornat! I sembla que aquesta temporada amb bon ritme després dʼalguna que altra temporada totalment incertes.

Per cert, acabo de descobrir que el creador de la sèrie, Jenji Kohan, és LA creadora: és dona.

Excel·lent els títols de crèdit dʼun il·lustrador del que ja havia vist alguna cosa (alguna presentació a TED, diria jo) i reprenen la sintonia original Little Boxes, el millor que podien fer. Un resum dibuixat de totes les temporades. Bo... molt bo!

ACTUALITZAT: ho han fet la gent de Cognitive Media (i no sé si aquest cop conjuntament amb The RSA tal i com van fer amb el vídeo de lʼensenyament obsolet que ja vaig comentar en aquest bloc).



Sʼesperen 13 capítols per aquesta temporada.

dilluns, 2 de juliol de 2012

Trofeus

Dissabte acabo lʼentrenament de 10K. Després suposo que descans actiu juliol i agost per reprendre lʼobjectiu 2013. Però ara, com no és molt habitual rebre reconeixements, realment em fa molta il·lusió que em donin un premi o un trofeu... encara que siguin aquestes “pastanagues” motivadores... doncs sí! ;-)

diumenge, 1 de juliol de 2012

El grassonet que va córrer 1000 km

AVÍS. Aquesta entrada no és meva... Lʼha escrit Enrique Telechea sota el títol original El gordito que corrió 1000 km i ha estat publicat el 19 dʼagost de 2011 a YOROKOBU. Aquest texte està traduït –"a saco"– gràcies a Google Translate. La il·lustració és del mateix article i lʼha fet Juan Díaz Faes. La poso aquí perquè és un dels pocs textes ben escrits que a mi mʼha servit d'inspiració... supsos que com a tants dʼaltres, dʼINSPIRACIÓ. A lʼarticle original no només hi ha el texte... hi han també comentaris que val la pena llegir... Això no vol dir que tingui ni drets dʼautor ni tan sols un simple permís per publicar-ho, però la intenció és el que compta, no? ;-) (Repeteixo AVÍS al final de l'entrada).


Un relat sincer de com algú que conec va esdevenir un runner, tot i ser grassonet i amb més de quaranta anys.
El meu amic és dʼaquells que són al·èrgics a lʼesport. Fins fa any i mig tenia el cos a estrenar, esportivament parlant, és clar. Tenia els genolls en rodatge i menys tensió muscular que Torrente.

Li sobraven tots les tiberis dels darrers 10 anys, i donava una classe de pàdel setmanal, com si això li servís dʼexcusa per menjar la resta de la setmana amb salsa.

Un dia el seu professor de pàdel li va dir que amb les seves noves sabatilles no eren apropiades per al pàdel. “No són tan lletges”, va dir ell. “Són de running, no pots jugar amb això”, li va contestar el professor. Aquí va acabar la classe per a ell. Les havia tret dʼuna galleda dʼofertes de Decathlon i únicament sʼhavia fixat que no fossin una fira de colors.

En tornar a casa va decidir provar-les corrent, aquest va ser el seu primer contacte amb el running. Ni una decisió meditada, ni una vocació, ni per descomptat una promesa. Només el remordiment de tenir unes sabatilles dʼoferta sense estrenar.

En aquell primer intent va durar uns dos minuts corrent, el que durava la baixada. Però va poder comprovar que les sabatilles eren toves. Li va agradar la cosa. Se sentia bé, fins que va notar que li cremava la cara de la calentor.

Però al dia següent la sensació va ser penosa. Es va proposar arribar fins a la caseta del guàrdia, uns 500 metres, però no havia tingut abans la seva classe de pàdel i va ser com començar a córrer sense pa. Va aguantar tres minuts i amb els pulmons com embotits dins del pit. La primera lliçó va ser entendre que un aguanta més quan està activat que quan comença a córrer de zero. Així cada quatre dies, o així, ho intentava de nou. 5 minuts, 6 minuts, 3 de nou, anada i tornada a la caseta!

Un dia va baixar al poble on hi ha un carril bici més pla que el públic de Saber Vivir. Havia vist gent córrer per allà. Va córrer fins al final de la primera recta..., uns 700 metres, i altres 300 metres extra de tornada. Quina malbaratament! Com es pot veure, eren xifres de vertigen. I encara que ell lʼanomenava córrer, en realitat, allò era una mena de trot pesat. Masses en suspensió rebotant de costat a costat i caient a plom en cada trepitjada. Una cosa digne de veure a càmera lenta i alta definició.

Tot i això va aprendre una altra lliçó: cal evitar les pujades, esgoten físicament i mentalment, són com un mur. Cal buscar el mínim esforç. I si una setmana no li venia de gust córrer, no corria i punt. Va decidir intentar sempre quedar amb bones sensacions. Ell era un sedentari professional i sabia de què parlava.

El cas és que aquell circuit planer li ho va posar fàcil. Va començar a donar la tabarra als amics, sobretot a mi. Ens explicava els seus èxits de 7 minuts, 10, 15! Generalment, el senyal per aturar era el color vermell de la seva cara i la sensació de perdre el pàncrees. Però anava prenent mesures molt bàsiques. Es va apuntar la lliçó número 3: prendre referències estava bé, resultava útil estar entretingut i amb alguna cosa en què pensar enmig de tanta agonia. Segons ell, no hi havia un rendiment real de mesurar, més enllà de discernir si estava agònic o només extenuat. No hi havia matisos, sempre era un poema cada vegada que acaba de córrer.

Un dia qualsevol va aconseguir la barrera dels 25 minuts. Havia llegit que a partir dʼuna distància o temps un comença a estabilitzar-se. Va comprovar com al cap dʼuna estona els esbufecs agònics ja només eren esbufecs de cavall. I va parar. No perquè estigués a punt del col·lapse, sinó perquè havia arribat al temps. Una altra lliçó més: Cal escoltar música per no sentir-se un mateix respirar com un mamut tot fugint. Això fa que el temps passi millor.

Havien passat uns tres mesos i la cosa ja li entretenia. Havia arribat a entendre i sentir això dʼestabilitzar que, bàsicament, significa “descobrir espais de temps en els que has deixat de pensar en el sofriment i tʼhas distret pensant en altres coses sense deixar de córrer”.

En el seu aniversari, els amics, avorrits dels seus informes, li regalem un Nike Plus. Moment en què va començar a mesurar les seves carreres. Li venia de gust tant estrenar que un 5 de desembre, a uns 4 graus de temperatura, va córrer 5 quilòmetres. Resulta que aquella ruta que deia córrer cada 3 o 4 dies sí tenia aquesta distància.

Aquell hivern va passar per la fase “sóc un corredor mig professional, necessito de tot”. I no exagero. Començant per unes Nike Vomero 4 (les “zapas” més cares i toves que va trobar) genollera de reforç, llum per si es feia fosc, pulsòmetre, roba tècnica, mitjons especials, taloneres de gel, pantalons tèrmics antifregaments, el sensor Nike plus, lʼiPod, gorra, guants i coll tèrmic. Una festa (de disfresses). Trigava 5 o 6 minuts a preparar-se per després córrer 30.

Cada dia que superava la seva distància tornava a casa esperant veure al telenotícies. Ple i inflat. Així, el pas dels 5 als 6, els 7 i els 8 km només va ser qüestió de temps. Però estava clar que ja tenia el verí dins.

Es xopava dʼinformació, llegia revistes i buscava recorreguts a Internet. Acumulava roba dʼesport a casa. I no ho deixava. Simplement, seguia per acumular quilòmetres, com quan un nen estalvia per comprar alguna cosa.

Cadascuna de les sessions era diferent: “Un dia tʼagrada, un altre ho odies. Un dia creus que el teu ritme inicial és alt, i lʼaltre que tʼha fet mal el menjar. Dilluns et pares, dimecres reinicies. Dia rere dia, quilòmetre a quilòmetre, estrenys, desisteixes, millores, dubtes, renegues, tʼimpacientes, gaudeixes, et sents el rei del món, passes, tʼagradaria haver corregut més, et quedes sense aire, després esprintes...” Lʼúnic que sí es repetia era lʼorgullós que semblava en acabar.

Per meu amic el grassonet, córrer no és un moment idíl·lic per desconnectar. Es passa el trajecte pensant en quant porta i quant li queda. “La música és important, perquè si et distreu 3 neurones, són 3 neurones menys que pensen en el cansat que estàs”.

Va intentar buscar companys de gestes, però aviat va aprendre que era incapaç de córrer i parlar alhora, més enllà dʼun sihhh o nohhhh coincidint amb lʼexpulsió de lʼaire.

Següent repte: Una cursa popular de 10 Km. Encara que només fos per estadística, va acabar trobant a gent que també corria i entre tots el van convèncer: “Has de fer una cursa popular de 10 Km”. Ell només estava preocupat per les maleïdes pujades i no deixava de preguntar: “Què pintem la meva panxa i jo amb tota aquesta gent primeta vestida de colors?” Així i tot es va apuntar. No va saber dir si se li va fer curt o llarg. El cas és que ho va fer en 55 minuts i es va assabentar tot Espanya. Proesa total, fins i tot va avançar a gent en carrera.

Després va córrer la dʼAranjuez en 54 minuts. Es va passar gran part de la carrera darrere dʼuna noia baixeta i una altra més atlètica que anaven parlant. Per explicar-ho amb les seves pròpies paraules: “A la baixeta de la malla blau elèctric semblava que li anava a esclatar la lycra”. Pel que sembla era tot un joc dʼinèrcies, carn i passets curts, i no era capaç dʼavançar-la. Una altra nova lliçó: Si no ets competitiu, millor. No et molestarà tant que tʼavancin, només si, qui ho faci, estigui més rematadament gras que tu.

Ara tocava millorar ritmes. Aquí sí que no hi ha hagut manera. Segueix corrent com un tractor al seu ritme de 5,5 o 6 minuts per km. Aquest ritme li resulta còmode. La part competitiva no lʼentusiasma, i tothom li insisteix que ha de fer sèries per millorar. Fer sèries, segons ell, és bàsicament córrer a estones com si el perseguís un gos i tornar a la fase de panteixar ja deixar anar el pàncrees per la boca. Ha arribat al punt de gaudir corrent, de buscar recorreguts en els gaudir del paisatge i del repte.

Els registres del seu Nike plus segueixen marcant uns 20 o 25 quilòmetres per setmana, sense que ningú li ho hagi de recordar. I clar, tard o dʼhora els 1.000 quilòmetres havien dʼarribar.
El meu amic segueix estant grassonet, però té un cor com el dʼInduráin. Confessa obertament que corre per seguir menjant com un campió. En això no té rivals. Li sobren només alguns quilos menys, però té unes cames que li subjecten quan puja o baixa escales.

Veient els seus registres escrits, continuen semblant increïbles. Ha corregut 1.000 quilòmetres en unes 120 sessions / tortures! Això equival a més dʼuna Sant Silvestre a la setmana durant any i mig. Ha corregut més de 100 hores. Sʼha llançat per prats, camins i fins autopistes, jugant-se-la, i en els seus trajectes ha arribat fins a les platges de Santa Mònica a Los Angeles. Es pot ser més runner?

Com es pot veure i llegir, és un superheroi. Ho sé perquè ni un sol dels dies en què ha corregut ha deixat de tenir aquesta increïble sensació a la dutxa. La de ser un campió. Aquest és el verí.

I escric això en tercera persona perquè em segueix semblant increïble haver-ho fet. És com si el grassonet fos un altre i no jo.

--

Text de Enrique Telechea.
Il·lustració de Juan Díaz Faes.

Aquest article va ser publicat al número de juliol de Yorokobu.

AVÍS. Aquesta entrada no és meva... Lʼha escrita Enrique Telechea sota el títol original El gordito que corrió 1000 km i ha estat publicada el 19 dʼagost de 2011 a YOROKOBU. Aquest texte està traduït –"a saco"– gràcies a Google Translate. La il·lustració és del mateix article i lʼha fet Juan Díaz Faes. La poso aquí perquè és un dels pocs textes ben escrits que a mi mʼha servit dʼINSPIRACIÓ... suposo que com a tants dʼaltres. A lʼarticle original no només hi ha el texte... hi han també comentaris que val la pena llegir… Això no vol dir que tingui ni drets dʼautor ni tan sols un simple permís per publicar-ho, però la intenció és el que compta, no? ;-)

Agafant el ritme (i 4): 5 x 8

Dia 1
Dia 2
Dia 3
Canvi de taula, com l'any passat: 5x8.