Bloc personal,

dijous, 1 de març de 2018

Lady Bird (2017)



Direcció: Greta Gerwig
Guió: Greta Gerwig
Actors: Saoirse Ronan, Laurie Metcalf, Odeya Rush, Kathryn Newton, Timothée Chalamet



[580]

Sembla una pel·lícula “per passar l’estona” i és un pel·liculot!



En l’època en que començaven a aparèixer els primers mòbils i amb la memòria ben fresca de l’atemptat a les torres bessones de Nova York, una noia de disset anys, Christine, però que prefereix que tothom la conegui com Lady Bird –fins i tot els pares–, i amb les idees molt clares per una noia de la seva edat, canvia de ciutat de residència i se’n va a viure a Sacramento, Califòrnia, enmig del no res, on ha de cursar l’últim curs d’institut abans d’anar a la universitat. En el viatge cap la nova residència té una forta discussió amb la seva mare que, tot i ser molt estricta, ho és per motius que mica en mica es van desvetllant, fins que en el moment més inesperat fa una bestiesa com tirar-se del cotxe en marxa. Al final no és res, només un braç enguixat, això sí, cobert amb una vena rosa fashion i una marca amb retolador d’“odio la meva mare”.

Els problemes econòmics de la família es confronten amb els interessos d’adolescent de voler estudiar en una universitat ben lluny, fora de la influència paterna. Mica en mica anem sabent que acaben a Sacramento, i concretament en un institut especialment religiós amb separació nois i noies, amb el prohibit ballar amb menys d’un pam de separació i normes excessivament puritanes, que no corresponen amb l’època. Havien d’anar a un altre institut però el seu germà –que tampoc queda clar si és germà genètic o adoptat, de la mateixa manera que sí ho és la germana– està treballant en aquesta ciutat i ha vist un apunyalament a la porta de l’institut on en principi havia d’anar.

Per altra banda, la mare fa torns dobles en un hospital psiquiàtric i té poc temps per ningú, i sempre que apareix és per cridar-li l’atenció… o almenys això és el que percep la Christine. El pare treballa en una empresa on estan despatxant a tot el personal, fins el dia que li toca a ell i es queda sense feina. Ja abans estava en tractament per depressió, però la Christine només ho descobreix quan ja s’ha quedat a l’atur. Tots intenten ajudar-la, però ella ho veu com una intromissió en les seves coses.

A l’institut, conjuntament amb “la gent pobra”, la seva millor amiga és una noia grassa, estereotip de gent marginal amb la que ningú s’hi vol acostar. Juntes s’apunten a activitats teatrals i acaben participant en un musical de l’escola. Allà coneix un noi que li agrada molt i comencen a sortir. No hi han tocaments ni molt menys sexe. Finalment descobreix que ell és homosexual i primer s’enfada molt, però després, quan ell li ve a demanar perdó, se’n compadeix veient els problemes que tindrà per explicar-ho a la seva pròpia família.

Mentrestant li agrada un altre noi que, per les poques coses de les que parla, acaba veient que li falta una bull. Però com li agrada molt, acaba sortint amb la seva colla, inclosa una noia pija. I just per això deixa la seva millor amiga de banda i abandona les activitats teatrals. Finalment acaba accedint a tenir sexe amb aquest nou noi, però la cosa no és com es pensava i, en el ball de final de curs, cadascú va pel seu compte.

Mentrestant, davant les contínues confrontacions amb la seva mare, demana ajuda al seu pare per poder estudiar fora de Sacramento. A ella li agradaria Nova York, però la cosa està molt difícil primer per les notes i després per la despesa econòmica, especialment ara que només entra el sou de la mare. Bé, de fet, tots treballen menys el pare, però cadascú va fent racó pel futur. La Christine arriba a tenir dues feines durant l’estiu, cosa que ajuda, conjuntament amb una segona hipoteca de la casa, a fer-ho possible. Es queda en llista d’espera, fins que finalment l’accepten a Nova York.

En la despedida la mare està molt enfadada perquè ho han fet tot a les seves espatlles i no s’hi vol despedir. La Christine sembla que ha recapacitat i està més centrada. Però no és fins que arriba a Nova York i agafa la seva primera borratxera d’importància per acabar a l’hospital, que fa una trucada de telèfon per donar-li les gràcies de debò a la seva mare.



Doncs està molt ben escrita o guionitzada, digues-li com vulguis. El que m’ha deixat amb la mosca darrera l’orella ha estat veure l’actriu principal que, tot i sabent que és jove, fent un paper d’adolescent. De fet, l’actriu va nèixer l’any 1994 i per tant tenia en el moment de fer la pel·lícula 23 anys, però en les primeres escenes jo li hagués fet tranquil·lament 30 anys. El cas és que ha d’aparentar-ne disset a punt de fer-ne els divuit… i aquí grinyola una mica, tot i que al final jo m’ho he acabat creient. Bon treball! I no només ella, sinó de tots els secundaris i no n’hi han pocs!



IMDb (7,7):
“L’any 2002, Christine McPherson, una noia que es fa dir Lady Bird, es trasllada a Sacramento (CA) per acabar l’últim any d’institut acompanyada d’una mare autoritària. Secretament, intenta abandonar la seva ciutat, així com la seva mare i els familiars propers, per poder estudiar a Nova York.”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada