92 Kg

Seguint la gràfica marcada en les anteriors ocasions.

92 Kg

[Gràfica a Google Drive.]

Nightbreed (1990)

Direcció: Clive Barker
Guió: Clive Barker
Actors: Craig Sheffer, David Cronenberg, Charles Haid, Hugh Quarshie, Doug Bradley



[579]

Estrafolària…

Boone és un noi (prototip de l’època amb texans, samarreta blanca, jaqueta de cuir) que té problemes amb els malsons i ha d’anar al psiquiatre. Sempre acaba somiant el mateix, un lloc anomenat Midian on hi han tot tipus de monstres com en una gran bacanal. Paral·lelament hi han hagut una sèrie d’assassinats i el psiquiatre el convenç que ha estat ell, doncs aquell tipus d’al·lucinacions només poden venir d’una ment malaltisa. Mentre li deixa un dia perquè es presenti davant la policia li dona un medicament per tractar-lo.

Un camió l’atropella i acaba a l’hospital on li diuen que el que ha pres no és liti com es pensava sinó un tipus d’al·lucinogen casolà. A l’hospital coneix un individu que sembla una mica tarat i comença a parlar de Midian. Quan Boone li pregunta per Midian, li explica on està i que per acompanyar-lo hi ha d’anar amb la seva altra cara. Tot seguit es comença a tallar la cara i s’arrenca la pell del front i cuir cabellut. A tot això apareix el psiquiatre amb la policia inculpant-lo a ell dels assassinats i d’haver provocat aquest desastre. Boone fuig.

Boone es dirigeix a Midian, que no és més que un cementiri, o la part soterrània del cementiri, on hi han tota mena de monstres –bàsicament sers deformes–. Un dels monstres, contrariant la llei vigent entre els monstres, se’l vol menjar i li clava una queixalada, però acaba fugint.

Al sortir del cementiri hi ha la policia esperant-lo amb el psiquiatra en primera fila, que se li acosta i, després d’unes breus paraules, diu “arma” i s’aparta en el moment que tot el gruix de la policia comença a disparar-lo. Boone és mort i portat al dipòsit de cadàvers on li treuen les bales del cos. En un descans dels forenses, Boone retorna a la vida per la mossegada i escapa.

La seva xicota vol saber què està passant i busca Midian, el lloc on van matar el seu xicot i el lloc on es pensa que han segrestat el seu cos. Quan està a punt d’arribar coneix una noia en un bar que l’acompanya. Quan entra al cementiri la companya espera fora, en el moment en que apareix el psiquiatre que en realitat és un psicòpata assassí en sèrie que li volia carregar els morts a Boone, i mata la noia.

Boone mentrestant comença a conèixer Midian des de l’altre cantó, des de la mort, i comença a entendre que en realitat són “la raça de la lluna”, races antigues anteriors al ésser humà que han estat perseguides i exterminades des de l’inici dels temps.

Boone i la seva xicota es troben, però apareix la policia que el deté. La seva xicota torna a Midian a buscar ajuda, en el moment que tota la polica es comença a carregar d’armes per destruir Midian. La seva xicota i alguns monstres ajuden a Boone a sortir de la presó i es dirigeixen tots junts a Midian a intentar salvar-lo.

Hi ha una gran batalla final, bastant desigual a favor dels policies i les patrulles civils armades. Amb tot l’embolic el psiquiatre intentant matar la noia, fins i tot apunyala Boone, però estant mort no hi pot fer res. Boone finalment mata el psiquiatre. Boone sembla ser algú que havia de portar la profecia entre les races de la nit i aconsegueix desfer-se de la policia, tot i que abans la policia aconsegueix destruir tot el lloc.

Boone és l’encarregat de trobar un nou lloc pels monstres i la seva xicota vol acompanyar-lo. Boone diu no, però la xicota s’apunyala ella mateixa i demana a Boone que la converteixi. Ara tots dos són els encarregats de salvar els sobrevivents.

En castellà en diríem bizarra. En tot cas qualsevol dels seus sinòmis és vàlid: estrambòtica, estravagant, excèntrica i rara… molt rara. Se suposa que és de por, però realment l’únic que hi pot haver és interés per veure els “mostres”, tot un “túnel del terror” amb els millors freaks. Era l’època en que feia gràcia veure “mostres” creats a partir de simple maquillatge, amb alguna pròtesi o, com és el cas, amb tot el “nino” complet, cosa que feia molt bé el creador dels Teleñecos Jim Henson. En aquesta pel·lícula no hi té res a veure, però sí l’escola que va crear volent o no.



IMDb (6,6):
“Un jove amb problemes de son somia amb un lloc mític anomenat Midian on una varietat de monstres s’amaguen de la humanitat.”

6a Cursa dels Colls 2018

Mira que havia dit que aquesta cursa no la tornaria a fer… però al final, com és un circuit que ara mateix repeteixo pràcticament a diari, em feia il·lusió fer-la. Aquest any era 1 Km més llarga que la de fa 4 anys. El circuit en gran part era el mateix, però la sortida estava molt més controlada, sense possibles aglomeracions i ha anat molt més fluid. És més, hi han hagut molts quilòmetres que m’he sentit sol per davant i per darrera.

De totes maneres estava en bastant pitjor forma ara que fa 4 anys, almenys en quan a càrdio es referix. M’havia proposat anar tranquil la primera part i començar a marcar ritme després de la gran pujada, bàsicament en tot el camí paral·lel a la via del tren de tornada. Però tot i que he anat bastant desofegat al principi (ni m’han taponat altres corredors, ni he anat per sobre de les meves possibilitats, cosa que em preocupava bastant perquè tenia clar que en el moment que m’ofegués aniria venut), al final m’he notat bastant desfondat i mancat de forces… sense ritme. Senzillament se m’ha fet llarg. Tan llarg com que, al final, anava tan cansat que primer he ensopegat en una pujada (sí, en una pujada, incomprensible, oi?), però sense arribar a anar a parar de morros al terra, i una mica més endavant, en un lloc totalment pla, he ensopegat i he caigut bastant aparatosament. M’he rascat el genoll amb una bona sangonada, però sobretot m’he fet molt de mal a les mans, tot i que no sagnaven. I per tal com he caigut, m’hagués pogut trencar la clavícula perquè he quedat amb el cap per sota del cos gairebé a mitja voltereta. I ara que m’acabo de dutxar he vist també una bona rascada al maluc i a l’espatlla amb la que he acabat aterrant.

Torno a estar bastant sobrepesat: 91 Kg (al començar… a l’acabar 88 Kg)

El circuit era diferent del de fa 4 anys, per tant és difícil fer comparacions, però en el tram final de tornada paral·lel a la via del tren, amb caiguda i posterior recuperació inclosa, he tardat gairebé 5 minuts més que en l’altre ocasió… una eternitat.

Temps final: 1h 20’ 29”
Recorregut real: 12,29 Km

Em sembla haver llegit que he quedat el 179 (de 283 en línia d’arribada, 325 inscrits) la qual cosa indica el meu estat de forma: bastant dolent… 19è de la meva categoria (de 35). També m’ha semblat llegir que el primer de la meva categoria, M50, havia fet 1h 01’ 35”, o sigui, un puto crack. M’agrada pensar que he quedat primer en la categoria M50 de més de 90 Kg.

Blade Runner 2049 (2017)

Direcció: Denis Villeneuve
Guió: Hampton Fancher, Michael Green, Hampton Fancher (història), Philip K. Dick (novel·la)
Actors: Ryan Gosling, Harrison Ford, Ana de Armas, Jared Leto



[578]

Les comparacions sempre són odioses…

K és un blade runner replicant creat a partir de la bioenginyeria que treballa per la policia de Los Ángeles caçant i retirant models de replicants clandestins més vells. La seva xicota és una noia hologràfica a la que li regala un projector portàtil i la pot portar on va ell.

Investigant en una granja de proteïna (“fabriquen” larves) descobreix un replicant clandestí al que “retira” –literalment el mata i li arrenca l’ull dret on porta la inscripció del model i la referència com a justificant– i just quan marxa descobreix una caixa enterrada que conté l’ossera d’algú mort. Investigant comencen a aparèixer respostes a preguntes que ningú ha fet: era una dona, era replicant i va donar a llum un fill biològic.

La jefa de K li demana trobar aquest fill perquè pot ser clau per la destrucció de la raça humana… Mentrestant K, tot i saber que és un replicant, té records que no sap si són implantats o reals. En els arxius de Wallace, el geni creador de milions de replicants, descobreix que les restes d’ossos són de Rachel, la xicota replicant de la que s’enamora el blade runner “original” de la “pel·lícula bona” Rick Deckard.

A tot això, Wallace, el geni creador de milions de replicants intenta aconseguir tota la informació possible per reproduir el “miracle” que va suposar la creació de vida a partir d’una replicant, i per això té una assistent que no té cap problema en anar-se desfent de tothom qui es posi en el seu camí, sigui la mateixa “jefa” de K o un escuadró d’assassins que volen matar K. Luv, aquesta assistent de Wallace, entra a la morgue de la policia i en roba l’ossera de Rachel matant al que la descobreix.

Mentrestant K torna a la granja i descobreix una data gravada en l’arbre, 10/06/2021 (en anglès 06/10/21), just la mateixa data que apareix en la petita tall de fusta en forma de cavall en un dels seus records. Continua investigant i troba que hi han dos nens amb el mateix ADN, cosa tècnicament impossible. Un nen i una nena. Els dos estaven en un orfanat. L’un va morir i l’altra va desaparèixer. Arriba a la conclusió que un és real i l’altra una clonació.

Buscant respostes troba una noia de la seva edat que és científica i es dedica a crear-los, però quan examina els seus records, amb llàgrimes als ulls li diu que aquells records són reals d’algú. Arriba a l’orfanat on hi han milers de nens treballant per extreure materials valuosos per les colònies dels residus que van deixant en muntanyes de runa i els seus propis records el porten a una caldera on, segons els seus records, hi va amagar de petit un cavallet de fusta… Com més investiga, però sense fer-ho palès, arriba a la conclusió que ell és aquell fill desaparegut.

Investigant el cavallet de fusta hi troba radiació que només pot estar en un lloc. S’hi presenta i troba Rick Deckard. Quan, després de lluitar una bona estona, arriben a tractar-se força bé i s’intercanvien informació. Ningú dels dos ho diu ni treu el tema, però es dona per fet que K és fill de Deckard. En aquest punt intervé Luv una altra vegada, tot buscant el fill desaparegut i segresta Deckard per treure-li informació. Primer el porta davant Wallace, però veient que no pot treure-li la informació que vol tot i fer-li aparèixer una còpia de la Rachel original, després té intenció de portar-lo a les colònies per extreure-li tota la informació.

Mentrestant K és salvat per una colla de replicants que estan disposats a donar llum sobre el “miracle” i recuperar el seu ostracisme. És així com, en el moment que Luv s’emporta Deckard per enviar-lo a les colònies, apareix K envestint els cotxes i, després d’una lluita èpica, acaba definitivament amb Luv. K porta a conèixer el seu fill, que no és tal, sinó una filla, i és la científica creadora de records. K, malferit, mor (o almenys això s’intueix).

I com no podia ser d’una altra manera, en aquesta pel·lícula hi surten perdent. Tot i que, en l’original, vaig necessitar ben bé 4 o 5 visionats al llarg dels anys per entendre tota la trama i en aquesta s’entén gairebé tota des del principi…

Podria haver-la vist en la seva estrena, però la mala qualitat de les còpies disponibles em van fer decidir esperar-me i penso que ha valgut la pena. Tota la pel·lícula té un to velat, mig borrós, però és un borrós amb textura. Si aquest detall es perd, es perd mitja pel·lícula.



IMDb (8,2):
“El descobriment d’un secret amagat de fa molt temps per un jove blade runner el condueix a rastrejar l’ex-blade runner Rick Deckard que ha estat desaparegut durant trenta anys.”

300 (2006)

Direcció: Zack Snyder
Guió: Zack Snyder, Kurt Johnstad, Michael B. Gordon, Frank Miller (còmic), Lynn Varley (còmic)
Actors: Gerard Butler, Lena Headey, Dominic West



[577]

Ara ja un clàssic… irremeiablement.

Basada en la novel·la gràfica (anteriorment conegut com còmic) de Frank Miller, que a la vegada es va inspirar en el que citen els llibres d’història de la Batalla de les Termòpiles, on el rei d’Esparta Leònides i els seus 300 soldats espartans van lluitar a mort contra els 100.000 soldats (hi ha qui parla de més d’un milió) del “rei-déu” persa Xerxes.

La història és narrada en off per l’únic soldat espartà sobrevivent, Dilios. Tot comença amb la infantesa de Leònides, com podria haver estat la de qualsevol altre nen espartà, en el moment del naixement on són “seleccionats” o directament sacrificats depenent de si el nen neix sa o amb algun defecte. Durant tota la seva infantesa són entrenats en la lluita i la supervivència: als 7 anys és separat de la seva mare i introduït en un món de violència, i una mica més tard (15 anys?), passant fam i fred, ha d’entrar en un bosc ple de perills on tornarà com a rei o no tornarà. Es narra com mata el llop i torna amb la seva pell com una capa per ser-ne el rei d’Esparta.

Ja convertit en home, casat i amb un fill de pocs anys, rep un emisari persa del rei Xerxes oferint-li submissió a canvi de seguir amb les seves vides. Leònides el llença d’una patada a un pou.

Decidit a plantar-li cara al rei persa ordena reunir els 300 millors guerrers espartans. Abans però ha de demanar permís als èfors, els místics d’Esparta (equivalents a l’esglèsia) i, segons el seu parer, el consell espartà (polítics) accedirà a enviar-los o no. Els èfors han rebut monedes d’or amb l’efígie de Xerxes i diuen no. I el consell espartà, control·lats per Cimó, un conseller de Leònides però també comprat amb monedes d’or, decideix no enviar cap exèrcit.

Leònides diu que hi va només amb una guàrdia personal de 300 homes, sense exèrcit, per sortejar la prohibició. De camí se li unexien altres soldats de pobles veïns però que no són soldats de naixement com els espartans. Xerxes comença a enviar tropes que van caient successivament a mida que arriben al coll d’embut que és el pas de les Termòpiles. Amb els primers morts construeix un mur de cadàvers per evitar que passin pel camí costaner. També ajuda molt que mitja flota persa s’enfonsa davant les costes en una tempesta. Amb tot són més de 100.000 soldats que van arribant per glopejades.

Efialtes, un espartà deformat que s’escapà de la “selecció” que feien al nèixer, s’ofereix a Leònides, però és rebutjat al no poder lluitar en les mateixes condicions que la resta d’espartans. Ultratjat visita Xerxes i, a canvi de riquesa, dones i un uniforme, accedeix a mostrar-li un camí secret per situar-se a la reraguarda espartana.

Mentrestant a Esparta, la reina intenta convèncer el consell perquè envïin l’exèrcit a ajudar Leònides. Les conxorxes es succeeixen i, per poder parlar-ne públicament, Cimó l’obliga a sotmetre’s sexualment. Malgrat tot, quan finalment pot adreçar-se als polítics, Cimó s’hi oposa i delata la vexació. La reina agafa una espasa i el mata allà davant mateix i, en caure mort, queda delatat com a traïdor al descobrir-se les monedes perses que portava a la bossa.

A tot això, ja és tard per Leònides i els seus espartans. Els arcadis que encara quedaven vius ajudant-los es retiren sabent que també venen per la reraguàrdia. I finalment, quan Xerxes envolta els espartans, els demana submissió a canvi de perdonar-los la vida i, quan semblava que així ho feien, en un últim intent Leònides intenta matar amb una llança Xerxes de la mateixa manera que va matar el llop d’adolescent, però només el fereix a la galta. En la batalla final queden tots morts menys Dilios, malferit, que ha tornat a casa per explicar l’heroicitat.

Un any després, desenmascarat Cimó i amb la llegenda de les Termòpiles ben viva, Dilios encapçala 10.000 espartans i 30.000 grecs lliures a Platea per derrotar l’exèrcit persa, en una proporció a favor dels perses de 3 a 1, marcant una fita en el naixement de la cultura occidental i la democràcia.

Poca cosa més es pot dir d’una pel·lícula que, es vulgui o no, s’ha convertit en un clàssic. I ha quedat ben arrelada a la memòria col·lectiva de tota la societat.



IMDb (7,7):
“El rei Leònides d’Esparta i una força de 300 homes combaten els perses a les Termòpiles 480 aC.”

#funnywordsgift (168)

“Old hen makes good broth.”

[168]

Sayonara Bye-Bye (2016)

Inio Asano (guió, dibuix i tinta)
(Sayonara Bai Bai, Sayonara Bye-Bye)

[ Manga seinen, slice of life ]
(de moment, sense data de publicació a Espanya)



[90]

Una història curta…

En diuen one-shoot i és tant curta com que només té 21 pàgines… Em dona la sensació que va provant històries i, depenent de com s’assimilen, en continua la història amb més capítols i volums, o no. En la meva opinió, vint-i-una pàgines no són suficients per veure si una història és bona o, almenys, si val la pena. Sí, ja sabem com maqueta i construeix històries pràcticament a partir de no-res. Quatre fotos de fons, els primers plans que sempre agraden de les cares tan ben treballades i aconseguides, però per saber si ens enganxarà o no faltaria alguna cosa més. En aquest cas, reprenent algun comentari que he fet anteriorment de Dededede, no m’agrada l’ús que fa de les trames “de llibreria” i la insistència que sembla tenir –o potser només estava practicant per altres publicacions– dels colls de pèl de les jaquetes i bufandes de llana.

Ara que he investigat una mica més, sembla que és el one-shoot núm. 13 dins un projecte anomenat BULLET en el 35è aniversari de la revista Young Magazine.

Llegit via scans.



Tu manga online:
“Sayonara Bye-bye és el 13è one-shot en el projecte BULLET del 35è aniversari de Young Magazine.”



21 pàg. b/n

Filtre d’aire i bujies (per avaria)

Doncs sí. Una avaria “inesperada” per falta de manteniment. La moto se’m va aturar i no tirava de cap manera. Com més gas li donava, més aviat se’m calava. Feia més de 35.000 Km que no en feia el canvi… sense més comentaris.

Comptaquilòmetres real: 88.628 Km.

TOTAL de la “broma”: 130,37 €.

La cosa ha anat així:

• filtre d’aire: 26,40 €
• bujies: 21,34 €
• mà d’obra: 60,00 €
• IVA: 22,63 €

Les últimes revisions:

• 04/11/17 > 84.000 Km : 72,51 € 88.300 Km
• 15/05/15 > Gomes noves (Metzeler Touran): 160,00 € 80.625 Km
• 08/05/15 > 78.000 Km: 195,16 € (oli + filtre oli + pastilla de fre darrera + maneta embragament) 80.625 Km
• 27/11/12 > Kit de transmissió: 260,98 € 74.135 Km
• 01/11/12 > Motor d’arrancada: 135,02 € 73.608 Km
• 11/10/12 > 72.000 Km: 192,50 € (oli + filtre oli+ bateria) 73.213 Km
• 08/03/12 > 66.000 Km: 84,08 € (oli + filtre oli) 66.269 Km
• 09/09/11 > 60.000 Km: 83,98 € (oli + filtre oli) 60.770 Km
• 12/02/11 > 54.000 Km (bujies + oli + filtres oli i aire) + kit de transmissió: 414,60 € 53.760 Km
• 18/11/10 > 48.000 Km: 94,08 € (oli + filtre oli) 50.749 Km
• 09/09/10 > Rodes BW-501, BW-502 i pastilles de frens: 433,41 € 47.774 Km
• 15/05/10 > 42.000 Km: 145,85 € (oli + filtre oli + bujies) 44.570 Km
• 11/07/09 > 36.000 Km: 99,73 € (oli + filtre oli) 37.800 Km
• 21/07/08 > Kit de transmissió: 237,44 €
• 29/03/08 > 30.000 Km: 186,62 € (oli + filtre oli + filtre aire + bujies) 31.000 Km
• 02/08/07 > Rodes BW-501 i BW-502: 268,35 €
• 18/07/07 > 24.000 Km: 90,96 € (oli + filtre oli) 24.900 Km
• 25/11/06 > 18.000 Km: 88,00 € (oli + filtre oli ) 18.800 Km
• 29/04/06 > Defenses: 164,00 €
• 29/04/06 > 12.000 Km: 105,00 € (oli + filtre oli) 12.480 Km
• 04/11/05 > 6.000 Km: 87,45 € (oli + filtre oli) 6.608 Km
• 29/06/05 > 1.500 Km: 79,28 € (oli + filtre oli ) 1.700 Km

Top 12 Star Trek movies

Potser hagués estat més interessant posar aquest top 12 en català (“Les 12 millors pel·lícules d’Star Trek, de millor a pitjor”), però considero que no calia… ;-) Aquí van, doncs, per ordre d’importància, segons “algú” que ha publicat aquest top a YouTube. Entre parèntesi la meva valoració, publicada en el seu moment, del què em va semblar a mi…

1. Star Trek II: The Wrath of Khan (1982) (4/5) (TOS)
2. Star Trek VI: The Undiscovered Country (1991) (3/5) (TOS)
3. Star Trek IV: The Voyage Home (1986) (5/5) (TOS)
4. Star Trek (2009) (5/5) (New)
5. Star Trek: First Contact (1996) (4/5) (TNG)
6. Star Trek III: The Search for Spock (1984) (4/5) (TOS)
7. Star Trek Into Darkness (2013) (4/5) (New)
8. Star Trek: The Motion Picture (1979) (4/5) (TOS)
9. Star Trek: Generations (1994) (3/5) (TNG)
10. Star Trek: Insurrection (1998) (4/5) (TNG)
11. Star Trek V: The Final Frontier (1989) (2/5) (TOS)
12. Star Trek: Nemesis (2002) (3/5) (TNG)

I encara no sé ben bé per què no incorpora l’última de les noves tot i fer-ne referència:

1. Star Trek Beyond (2016) (3/5) (New)

TOS -> Star Trek: The Original Series
TNG -> Star Trek: The Next Generation
New -> New Star Trek (personatges de The Original Series en el futur divergent)

Ja posats, aquí un enllaç a totes les pel·lícules d’Star Trek que han fet fins ara: Star Trek Films. En total 13 pel·lícules, 6 amb els personatges d’Star Trek: The Original Series (1966-69), 4 amb els personatges d’Star Trek: The Next Generation (1987-94) i 3 més amb els personatges “basats“ en Star Trek: The Original Series (1966-69) però en un futur divergent.

Reiraku (2017)

[89]

Valoració

Fitxa tècnica

Inio Asano (guió, dibuix, tinta i color)
(Reiraku, Downfall)

[ Manga seinen, slice of life ] (ed. 2020)
Norma Editorial

8 capítols - 240 pàgines b/n (5 a color) - 148 x 210 mm

Sinopsi

Whakoom:
“La història se centra en un autor manga que s’acaba de divorciar de la seva dona i alhora editora. La seva ànima està a la deriva i comença a caure en l’abisme.

Amb la seva última creació, Asano ens narra la decadència que experimenta Kaoru Fukasawa, un conegut mangaka, després de finalitzar la seva primera gran obra d'èxit. Després de decidir separar-se de la seva dona, qui treballa com a editora per a una altra mangaka, Kaoru es veu sumit en una voràgine de la qual, a més, no farà res per escapar. Com en totes les seves obres, Asano explora en Reiraku les profunditats de la condició humana, aquest cop allunyant-se de la joventut per centrar-se en la maduresa; sens dubte, un manga que farà les delícies dels seus seguidors.

El manga més personal del transgressor Inio Asano!”

Crítica

El millor que ha fet des de Punpun.

Però és una sèrie inacabada, com moltes de les coses que ha fet últimament. Així doncs, és clarament autobiogràfica.

Deixa la sèrie quan, en l’últim capítol, quedava clar que hauria de continuar. Així ho ha indicat Inio en el seu compte de Twitter. La història m’agrada molt i l’estil del dibuix també, molt més que aquesta “porqueria” de Dead Dead Demons… Una història totalment depriment, però que dona moltes pistes que realment és autobiogràfica.

Sigui el que sigui el seu proper projecte, sembla que serà prou important doncs atura Dead Dead Demons… i deixa Reiraku a mitges. Així doncs, per calendari, aquesta és l’última peça publicada d’Asano.

[ Editat 02/06/21 ] Llegit originalment via scans (17/02/18) i, finalment, comprat el volum en el moment de la seva edició (10/10/20).

#funnywordsgift (167)

“To take for ass the bicycle!”

[167]

Dead Dead Demons Dededede Destruction 6 (2018)

Inio Asano (guió, dibuix i tinta)
(Deddo Deddo Dēmonzu Dededededesutorakushon - Dead Dead Demon’s Dededede Destruction)

[ Manga seinen, slice of life, ciència ficció ]
(a la venda a partir del dia 23/02/18)



[88]

Al final, sembla que tot va agafant forma… però a mi no m’agrada!

Segurament no és així, però a mi em dóna tota la sensació que va improvitzant sobre la marxa. No hi ha una guió real… que potser per altres coses ha anat bé, però aquí, a mi no m’agrada perquè s’hi ajunten masses coses que em fan grinyolar…

I atenció que l’autor ha manifestat la intenció, de moment, d’aturar-ne la serialització. O sigui que una sèrie incompleta sense data de per quan un volum set. Tot i que he vist que hi ha publicat fins el capítol 56, la qual cosa significa 8 capítols per aquest 7è volum…

Llegit via scans.


Whakoom:
“Sembla que la fi de la humanitat està a la volta de la cantonada, encara que els habitants de Tòquio cada vegada estan més cansats del tema dels ‘invasors’ i sembla que moviments com SHIP es desinflen… Mentrestant, Kadode i Ouran segueixen les seves vides, i amb elles, els seus estranys embolics amorosos… tot i que una amb més sort que l’altra.”





8 capítols (40-48) - 160 pàg. b/n + 4 pàg. color + cobertes (rústica) + sobrecobertes (plastificades + vernís UVI) - 130 x 182 mm



Dead Dead Demons Dededede Destruction 1 (2014)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 2 (2016)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 3 (2016)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 4 (2017)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 5 (2017)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 6 (2018)

Star Trek: Deep Space Nine (1993) S01

[57]

“Teleñecos”!

¿De quina altra manera es pot qualificar una sèrie on tot el protagonisme se l’emporta l’equip de maquillatge cràneo-facial de noves espècies en una estació espaial anti-ergonòmica, en la que pujes a la sala de control per un ascensor, baixes quatre graons i n’has de pujar quatre més, on per caminar per qualsevol passadís no hi passen dues persones perquè toquen amb els efectes especials de suposat disseny més o menys alienígena, i que per caminar has d’aixecar els peus cada dues passes si no vols ensopegar?

La sèrie transcorre en una estació espacial que porten a mitjes els bajorans i la Federació, després de l’alliberament dels cardassians, port d’atracament de naus espacials, a les portes d’un forat de cuc estable “construït” per formes alienígenes que els bajorans adoren com déus.

Tenen l’uniforme amb els colors invertits respecte Star Trek: The Next Generation, de color la part superior i negre la resta de l’uniforme, amb la novetat que, a sota, porten un jerseiet de color gris de coll alt on hi han els galons. L’intercomunicador sí és el mateix de TNG. De fet tot és el mateix que més tard es veurà a Star Trek: Voyager excepte l’intercomunicador que allà és diferent. Més endavant sí serà el mateix.

20 capítols de 45 minuts.



IMDb (7,9):
“Als voltants del planeta alliberat de Bajor, l’estació espacial Deep Space Nine de la Federació guarda l’obertura d’un forat de cuc de corrent estable en el punt més llunyà de la galàxia.”

Altered Carbon (2018) S01

[56]

Té tantes coses bones i és tan bona que no sé ni per on començar…

D’alguna manera, les últimes sèries que he anat veient s’han anat lligant entre elles tot i ser molt diferentes i no tenir res a veure: Black Mirror, Star Trek: Discovery i Altered Carbon.

A això, suma-li estètica Blade Runner, ganes de fer bé les coses i ja tenim una sèrie de culte. És que la miris per on la miris és boníssima! Cal veure-la!

Hi han uns 5-6 primers capítols sublims. I quan la història sembla que ja no té més recorregut, llavors embolica que fa fort! I torna a “començar” amb una història encara més recargolada. El més inqüietant és veure personatges en la pell d’altres… una àvia en la pell d’un punk o una mare en la pell d’un “senyor amb barba” i com tots hem acabat veient el personatge interior i no pas “la pell”. Si alguna cosa no m’ha agradat ha estat el protagonista, que al principi m’agradava molt, però després, veient la seva versió original oriental, m’ha agradat més l’oriental… potser pels posat “xuletes” del protagonista… petits detalls.

Algú deia, veient els primers capítols de la sèrie, que la qualificació de “majors de 16 anys” podia ser perquè hi han un parell de nus integrals. Havent-la vist puc assegurar que no és per això. És perquè el protagonista fuma sense parar i fumar és una pràctica social mal vista. ;-) I ara que he mencionat els nus, haig de comentar que és de les poques vegades que no he vist els nus sexualment i això que hi ha una càrrega molt forta de contingut sexual. Jo he vist “pells”, carcases… Fundes, com diuen ells.

10 capítols de 46-66 minuts.

IMDb (8,5):
“En un futur on la consciència es digitalitza i s’emmagatzema, un presoner torna a la vida en un nou cos i ha de resoldre un assassinat mental per guanyar la seva llibertat.”

Star Trek: Discovery (2017) S01

[55]

Difícil i irregular, però ben parida!

Hi han hagut moments que m’ha soprepassat. Massa novetats… massa canvis… Però si t’ho mires bé està molt ben parida i no hi ha res excessiu. Potser sí un pèl irregular en alguna fase, però és el normal al no ser capítols autoconclussius. I les coses s’han d’entendre en el seu contexte: la sèrie se suposa es desenvolupa bastant després d’Star Trek: Enterprise i només 10 anys abans d’Star Trek: The Original Series amb Kirk, Spock i l’Enterprise… i els efectes especials i la tecnologia desenvolupada, tot i que en certa manera volen ser un tribut, li falten coherència i continuïtat… paradoxes d’una sèrie amb més de 50 anys a les esquenes.



15 capítols de 37-49 minuts.



IMDb (7,4):
“Deu anys abans de Kirk, Spock i l’Enterprise, la USS Discovery descobreix nous mons i formes de vida a mesura que un oficial de la Flota Estelar aprèn a entendre totes les coses alienígenes.”

Black Mirror (2018) S04

[54]

Dóna per pensar…

La veritat és que l’he anat veient bastant “per obligació” i amb bastant temps entre capítols… I això que està molt bé! Però ja no tinc tant interés com tenia en les primeres temporades. Ja dono per fet que és una bona sèrie, però no “lo más”. Això sí, objectiu aconseguit, és una sèrie per pensar!




6 capítols d’entre 41 i 76 minuts.



IMDb (8,9):
“Una sèrie antològica de televisió que mostra el costat fosc de la vida i la tecnologia.”

Star Trek: The Next Generation (1993-94) S07

[53]

L’última temporada de la “millor” sèrie Star Trek.

Com en totes les temporades hi han capítols millors i pitjors, però en línies generals dóna la sensació que “s’han deixat anar”… I això sí, en set anys, l’únic que ha aguantat el pas del temps ha estat el capità Jean-Luc Picard… la resta han acabat bastant “perjudicats”.

Intenten fer el típic de repescar velles glòries –un all star– com Wesley Crusher o Tasha Yar (per cert… al Wesley el “converteixen” en viatger del temps… WTF!) i, per aquesta temporada, la ració justa de Borg i Q. Potser més protagonisme de l’habitual, en aquesta ocasió per Worf.

Estant emetent al mateix temps Star Trek Deep Space Nine. A la temporada següent començarà Star Trek Voyager. I l’estiu següent d’acabar les set temporades ja podem veure la primera pel·lícula en cine dels personatges “The Next Generation” Star Trek: Generations (1994).

APUNTS: Aquests són la nau (USS Enterprise NCC-1701-D), la “jerarquia de colors“ de l’uniforme i la insígnia/comunicador en aquesta sèrie per aquesta 5a temporada, igual que les anteriors. Els millors uniformes.

26 capítols de 44 minuts.



IMDb (8,6):
“Cent anys després de la missió de cinc anys del capità Kirk, una nova generació d’oficials de la Flota Estelar inicien un viatge en una nova Enterprise en una missió per anar allà on ningú hi ha anat abans.”

Dead Dead Demons Dededede Destruction 5 (2017)

Inio Asano (guió, dibuix i tinta)
(Deddo Deddo Dēmonzu Dededededesutorakushon - Dead Dead Demon’s Dededede Destruction)

[ Manga seinen, slice of life, ciència ficció ]
Norma Editorial



[87]

Aquesta barreja d’estils m’està matant.

Per un cantó escenaris hiperrealistes basats en fotografies. Per altra banda anatomies bastant ben proporcionades i realitzades. Almenys el vestuari molt realista també. El dibuix m’agrada molt, excepte aquesta manca de sentit espaial quan ha de dibuixar la nau alienígena que ja he comentat anteriorment… I finalment les cares dels personatges, alguns molt reals, altres més manga estàndar i altres caricatures totals. Què haig de pensar?

Llegit via scans.


Whakoom:
“S’acosta irremediablement la fi de la humanitat? Diversos grups socials continuen enfrontant-se respecte a què fer amb els invasors: aniquilar-los o acceptar-los com a part d’una nova societat. Mentrestant, Ouran i Kadode decideixen ‘adoptar’ a Ooba, el cos ha estat ocupat per un invasor, el que a part de causar algun petit problema que un altre, els ajudarà a posicionar…”




8 capítols (33-40) - 160 pàg. b/n + 4 pàg. color + cobertes (rústica) + sobrecobertes (plastificades + vernís UVI) - 130 x 182 mm



Dead Dead Demons Dededede Destruction 1 (2014)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 2 (2016)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 3 (2016)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 4 (2017)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 5 (2017)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 6 (2018)