Allò que brilla com el mar (2003)

[2]

Valoració

Fitxa tècnica

Hiromi Kawakami
Marina Bornas Montaña (traductora)
(Títol original: Hikatte mieru mono, are wa)

[ Narrativa japonesa moderna ] (ed. 2010)
Quaderns crema

12 capítols - 272 pàgines - 131 x 210 mm

Sinopsi

“En Midori Edo és un nen en trànsit cap a l’edat adulta. Viu amb l’Aiko, la seva mare soltera, i la seva àvia Masako, i rep visites del seu pare biològic. En Hanada, el seu amic de l’escola, vol vestir-se de dona per anar pel carrer «com si m’estiguessin apunyalant». I la Mizue, que està enamorada d’ell, li demana més proximitat física. Crònica subtil del canvi, la recerca de la identitat sexual i l’amistat, Allò que brilla com el mar és, per damunt de tot, una història en què flueixen amb naturalitat els aspectes més recòndits de l’ànima.”

Crítica

Del final, n’esperava alguna cosa més…

Pragmàtic com soc, el final m’ha deixat bastant fred. La història m’ha agradat i, sobretot, la manera de descriure els personatges, però volia un final feliç o, com a mínim, resolt.

Em continua costant un sofriment mantenir un hàbit de lectura saludable: un mes he tardat en llegir-me les “quatre pàgines” d’aquest llibre!

En algun moment vaig llegir un comentari que feia l’autora del llibre tirant-li en cara a un altre autor, molt reconegut i etern prenominat a Nobel de literatura, que no sabia descriure la personalitat d’un personatge femení pel fet de ser home. En aquesta novel·la, el principal protagonista és un noi i està relatat en primera persona. L’autora és una dona i no sé perquè estic contínuament “jutjant” si descriu prou bé la personalitat d’un personatge masculí. És curiós, però al revés no m’havia passat mai. Tampoc és que hagi llegit massa, no cal recordar-ho…

Frases que m’han semblat rellevants

“La Mizue té molt clar el que li agrada i el que no. En canvi, a mi no m’agrada ni em desagrada gairebé res, així com gairebé tot el que em passa entra dins la categoria de «normal».”

“La veritat és que recordo la meva infantesa com una època d’una certa desorientació. Tot i la meva edat, intuïa que a la família Edo hi faltava una figura paterna. Un pare, un home encorvat que fes servir el calçador per posar-se les sabates al rebedor. Malgrat que a vegades perdessin la calma i s’enfurismessin, els pares tenien alguns avantatges: servien per canviar les bombetes foses i arreglar els papers d’hisenda, per exemple.”

“Jo també em vaig posar a riure. Riure amb ella em relaxa. És com si estirés la punta d’un llençol arrugat i l’allisés completament. Es tornarà a arrugar, però de moment queda del tot llis.”

“—Estic enfeinat.
–Doncs no ho sembla.
–Tinc coses a fer.
–¿Quines coses?”

“Tot seguit, va esclafir a riure en comptes de plorar. Eren unes rialles que brollaven del seu interior, sinceres i boniques com l’espuma de les onades, com una campaneta enmig del mar.”