Valoració
Fitxa tècnica
Jacques Tardi (guió, dibuix i tinta; color: Anne Delobel)
(Les Aventures extraordinaires d'Adèle Blanc-Sec - The Extraordinary Adventures of Adèle Blanc-Sec)
[ Còmic europeu, sèrie negra ] (ed. 2010)
Norma Editorial
Sinopsi
Whakoom:
“Principis d'el segle XX. Una època de meravelles tècniques i grans avenços científics, on tot encara és possible. Un temps on ciència i mítica caminen de la mà a la recerca d'un futur millor per a la humanitat i també de el poder absolut.
És aquí on comencen les extraordinàries aventures d'Adèle Blanc-Sec: un ou pterodàctil que eclosiona, sectes demoníaques que atemoreixen la ciutat i tot un grup de mòmies que han tornat a la vida.
Recull les següents històries: Adèle y la bestia / El demonio de la torre Eiffel / El sabio loco / Momias enloquecidas.”
Crítica
Recapitulant…
Soc de la generació que es va iniciar a la lectura del còmic a finals dels setanta i vaig enganxar l’arrencada de la revista Cimoc i, amb ella, de Norma Editorial i, sense voler-ho conscientment, em vaig empassar tot el que produia aquesta editorial. Per tant tinc les primeres edicions d’aquestes quatre històries que componen aquest recopilatori en la seva col·lecció Cimoc Extra Color.
Per tant, aquestes quatre històries ja les tinc rellegides i anotades en aquest mateix tag:
- - Adèle y la bestia (1976),
- - El demonio de la torre Eiffel (1976),
- - El sabio loco (1977) i
- - Momias enloquecidas (1978).
No està de més recordar que aquí es va publicar abans els capítols dos i tres, que l’u. I tampoc està de més recordar que, enmig, van publicar Adiós Brindavoine y La flor en el fusil (1974) que, per alguna raó, finalment Tardi fa un crossover i barreja amb Adèle, tot i que en principi no hi tenia res a veure. Veig que aquí, aquesta doble història, la publiquen en el recopilatori del volum tercer, que pràcticament segur no llegiré perquè no està disponible a les nostres estimades biblioteques.
La veritat és que, tot i haver-les rellegit vàries vegades, al llegir-la en el recopilatori, la història es percep diferent. Fins i tot té més sentit, doncs no recordava la manera que lligava un volum i l’altre, creuant-se amb altres obres que el mateix autor creat en èpoques diferents.
Déu n’hi do les parrafades que ens encolomava, però també Déu n’hi do quin curro es feia en tots els escenaris, que pràcticament passaven desapercebuts amb tant text, i quina potència gràfica de dibuix del que em vaig enamorar conjuntament amb altres autors francesos (Moebius, Druillet…).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada