Paseos de un gourmet solitario (2015)

[139]

Valoració

Fitxa tècnica

Jiro Taniguchi (dibuix i tinta)
Masayuki Kusumi (guió)
(Kodoku no gurume 2 - Solitary Gourmet 2)

[ Viatges, gastronomia, social ] (ed. 2016)
Astiberri

13 capítols - 144 pàgines - 170 x 240 mm

Sinopsi

Whakoom:
“Allà on el porten els seus passos o el condueix la inspiració de moment, Goro Inokashira, al gourmet solitari, menja el que li ve de gust, quan li ve de gust i com li ve de gust. S'admira amb senzillesa de cada descobriment, a vegades s'equivoca i assaona el seu menjar amb recança, o transforma un modest plat de verdures saltejades en una trobada única.
A través de la mirada curiosa d'aquest viatger, els autors, Jiro Taniguchi i Masayuki Kusumi, tracen un autèntic retrat sociològic del Japó i de la seva riquesa gastronòmica en una successió de noves històries que donen continuïtat, setze anys després, a El gurmet solitari (Astiberri, 2010).”

Crítica

Massa seriós…

Setze anys després d’El gourmet solitario (1997). Així es venen a la mateixa portada amb un sticker rodó.

M’agrada molt el dibuix i la història del gurmet, però, tot i només ser la tercera obra que llegeixo de Taniguchi, se’m planteja massa seriós, massa formal… L’únic capítol atípic ha estat el capítol que s’enfronta amb un directiu ebri emprenyat perquè obligava a veure als seus treballadors.

Em pensava que hi hauria un canvi entre les històries del volum inicial El gourmet solitario (1997), ni que sigui per adequar-se als canvis del pas del temps, setze anys després, però veig que segueix com si fos una continuació. El protagonista no canvia d’aspecte i l’únic tecnològicament actual és un portàtil.

Potser l’única millora rellevant és que tinc la sensació que els fons estan més treballats o, si més no, més documentats del que ja habitualment són.

Per contra, una cosa que ja vaig detectar al primer volum i que es repeteix en aquest, sembla que hi ha un problema per part de l’autor o de l’editorial per posar-se d’acord amb el tamany de les pàgines. Com a dissenyador, reconec que per fer una lectura més fluïda cal anar variant els enquadraments de les vinyetes, així com aquelles que van emmarcades dins la pàgina o les que van a sang, però hi han unes variacions de mides massa grans per considerar-les normals. Tot plegat passa de taca d’oli quan et trobes una bafarada de diàleg tallada perquè està massa en el límit de la sang.

De moment em donaré una pausa de Taniguchi, tot i que he vist que actualment s’estan publicant coses que em podrien interessar, per, més endavant, agafar-lo amb més ganes.