Bloc personal,

dijous, 30 de setembre del 2021

El almanaque de mi padre - 2: La belleza de mi madre (1994)

[144]

Valoració



Fitxa tècnica

Jiro Taniguchi (guió, dibuix i tinta)
(Chichi no Koyomi - A Journal of My Father)

[ Manga seinen ] (ed. 2001)
Editorial Planeta-DeAgostini

4 capítols - 96 pàgines - 148 x 210 mm

Sinopsi

Whakoom:
“Al morir el seu pare, que feia anys que no veia, Youchi assisteix al seu funeral amb certa sensació d'allunyament emocional. El seu pare és per a ell un virtual desconegut, pel que mai ha sentit massa afecte i a què ha arribat a considerar com un ésser mediocre i fosc. A través de records borrosos, de comentaris de persones properes del seu pare i de fotografies, el nostre protagonista anirà recomponent una imatge més complexa del seu pare al mateix temps que llançant nova llum sobre la seva relació amb ell i amb la seva mare.”

Crítica

Sap com explicar una història…

Si bé és veritat que quan has llegit un parell de Taniguchi tots els personatges et semblen el mateix i, personalment, pot arribar a cansar, cal reconèixer-li el mestratge en explicar històries ben construïdes i relatades.

Els primers quatre capítols del primer volum parlava del que ell recordava per ell mateix o per boca dels seus familiars sobre el seu pare. En aquests quatre capítols que formen el segon volum coneixem els motius de la separació dels seus pares, el retrobament amb la seva mare, una nova mare i les seves motivacions per superar la situació familiar al final de secundària..

Potser no ho vaig explicar en el primer volum, però tot això és el que es parla en la vetlla del difunt, de cos present, a un metre dels assistents.


dimecres, 29 de setembre del 2021

El almanaque de mi padre - 1: Aquel suelo inundado de sol (1994)

[143]

Valoració



Fitxa tècnica

Jiro Taniguchi (guió, dibuix i tinta)
(Chichi no Koyomi - A Journal of My Father)

[ Manga seinen ] (ed. 2001)
Editorial Planeta-DeAgostini

4 capítols - 96 pàgines - 148 x 210 mm

Sinopsi

Whakoom:
“Al morir el seu pare, que feia anys que no veia, Youchi assisteix al seu funeral amb certa sensació d'allunyament emocional. El seu pare és per a ell un virtual desconegut, pel que mai ha sentit massa afecte i a què ha arribat a considerar com un ésser mediocre i fosc. A través de records borrosos, de comentaris de persones properes del seu pare i de fotografies, el nostre protagonista anirà recomponent una imatge més complexa del seu pare al mateix temps que llançant nova llum sobre la seva relació amb ell i amb la seva mare.”

Crítica

Formalisme Taniguchi…

Tres mini llibrets que podien haver estat un volum normal. Ganes de serialitzar una cosa que no calia, però l’editorial ja fa coses rares d’aquestes.

Havia dit que, de moment, em deixava Taniguchi aparcat, però no he pogut estar-me d’aquests tres mini quaderns.

A hores d’ara, encara no sé del tot segur perquè Taniguchi és publicat sempre amb sentit de lectura occidental. He llegit que havia estat molt seguidor del còmic europeu, especialment del francès. El mateix Moebius li va escriure algun guió. Així doncs, tot i ser un autor japonès i, per tant, publicar manga, és considerat dels més europeus.

Aquest mangaka va nèixer el 1947 i fa quatres dies que ha mort (2017), amb la qual cosa estava publicant manga a Europa des de bon començament. Potser ja des del principi publicava en sentit occidental… és una cosa que encara no sé del tot segur, però sí he llegit que molts autors que publiquen dins el segment seinen, que han de llegir quatre putos boomers, per no complicar-los la vida, emmirallen les publicacions, és a dir, tot el dibuix està al revés de l’original per no haver de començar a llegir-los pel final, el sentit de lectura oriental.


Coses de gent gran que sempre m’han fet ràbia i que ara ja faig jo (3)

Creuar per un pas de vianants pràcticament sense mirar i, en veure que s’acosta un vehicle a més velocitat de la prudent, parar-te enmig i mirar el conductor fixament, com qui no hi té res a perdre en aquesta vida.

[3]

Tôkyô kazoku (2013) (Tokyo Family)

[1095]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Yôji Yamada
Guió: Yôji Yamada, Emiko Hiramatsu
Actors: Isao Hashizume, Kazuko Yoshiyuki, Masahiko Nishimura

[ Drama ] 2h 26min

Sinopsi

IMDb (7,4):
“En aquesta actualització de la "història de Tòquio" de Yasujiro Ozu, un professor jubilat i la seva dona visiten els seus tres fills treballadors a l'actual Tòquio.”

Crítica

Remake de la versió de 1953…

Amb les seves diferències, és la versió actualitzada de Tôkyô monogatari (1953) (Tokyo Story). Els personatges són els mateixos amb situacions lleugerament diferentes. Ara he estat buscant més informació i els personatges són exactament els mateixos amb el mateix nom. O sigui, bàsicament el guió és el mateix.

El que m’ha sorprès, a part el fet de ser un remake del de la versió de 1953 –em pensava que ja l’havia vista–, ha estat que, tot i estar produïda el 2013, els estilismes dels personatges i ambientacions em semblen molt antics. Potser hi té a veure que, en el fons, els japoneses en general són estilísticament bastant horteres;-)

dimarts, 28 de setembre del 2021

Alpha: Abiyán-Estación París Norte (2014)

[142]

Valoració



Fitxa tècnica

Bessora (guió), Barroux (il·lustracions)
(Alpha: Abidjan-Gare du Nord)

[ Còmic europeu ] (ed. 2017)
Norma Editorial

128 pàgines - 190 x 260 mm - tapa dura

Sinopsi

Whakoom:
“Alpha viu sol a Abidjan, Costa d'Ivori, des que la seva dona i fill partissin sense visat cap a l'estació de París Nord. Alpha decideix deixar-ho tot per trobar-los, ja que la incertesa pel que passi sempre serà millor que romandre en aquest lloc. Ni els traficants de persones deshonestos ni els camins pel desert, els camps de refugiats o les barcasses sobrecarregades faran desistir a Alpha de seguir el seu camí cap a París Nord.

Bessora i Barroux ens porten una obra commovedora i vibrant, guardonada amb el Premi Metges Sense Fronteres 2015. Un relat impactant i un dibuix fort i expressiu que es donen la mà per mostrar el patiment i les il·lusions dels emigrants.”

Crítica

Desgarradora història!

Quina bestiesa d’història si no fos perquè és real com la vida mateixa. I això que no hi ha violència implícita en cap moment. Les il·lustracions minimalísticament genials perquè la història ja és prou forta.

El mapa del final, bàsic per conèixer els països i ciutats per on passa. Reconec que era incapaç de situar amb concreció la majoria de països…

Resum (amb espòilers)

El còmic relata la història d’Alpha, un ebanista de Costa d’Ivori que es prepara per retrobar-se amb la seva dona i el seu fill que, segons ell, l’esperen a París.

Narra el sorprenent viatge que, com molts d’altres, ha de fer per fugir de la misèria d’Àfrica i arribar a Europa, malgrat tots els impediments i dificultats que posen les administracions del primer món, traficants de persones, camps de refugiats i barcasses suïcides. Com travessa tota Àfrica per, finalment, pujar en una embarcació on la vida és cara o creu i arribar a les illes Canàries: oh, Europa! I gràcies a l’ajuda humanitària aconsegueix arribar a la seva destinació final.

I, en un epíleg demolidor, adonar-se que tot el patiment després de divuit mesos no ha servit per res perquè la seva família mai ha arribat a la destinació final, probablement ha mort pel camí, com altres acompanyants del viatge d’Alpha i finalment és repatriat al seu país. Divuit mesos d’anada, milers d’euros i moltes vides desperdiciades, per un viatge de vuit hores de tornada en un avió que, agafant-lo d’anada probablement no hauria costat més de mil cinc-cents euros…

dilluns, 27 de setembre del 2021

Las extraordinarias aventuras de Adèle Blanc-sec - 2 (2011)

[141]

Valoració



Fitxa tècnica

Jacques Tardi (guió, dibuix i tinta; color: Anne Delobel)
(Les Aventures extraordinaires d'Adèle Blanc-Sec - The Extraordinary Adventures of Adèle Blanc-Sec)

[ Còmic europeu, sèrie negra ] (ed. 2011)
Norma Editorial

Sinopsi

Whakoom:
“La Gran Guerra ha arribat a la seva fi, convertint a Europa en un immens cementiri. La mort i la destrucció han assolat França, deixant rere seu centenars de milers de quilòmetres de trinxeres i milions de cadàvers. És després de tot això quan un soldat esguerrat desperta a la jove Adele Blanc-Sec, després de diversos anys d'hibernació.

Continuen les extraordinàries aventures d'Adèle Blanc-Sec: dones que ressusciten, pallassos assassins, tentacles gegants i una cosa semblant a uns crancs.

Recull les següents històries: El secreto de la salamandra / El ahogado de dos cabezas / Todos monstruos / El misterio de las profundidades.”

Crítica

Bonica empanada mental…

D’aquest segon volum recopilatori només vaig arribar a llegir fins El secreto de la salamandra (1981). A partir d’aquí tot ha estat nou per mi.

La resta d’històries són posteriors a la meva addicció al còmic i no les vaig arribar a llegir mai, tot i que, en algun moment, en vaig veure l’anunci de la publicació. Les altres històries són dels anys 1985 (El ahogado de dos cabezas), 1994 (Todos monstruos) i 1998 (El misterio de las profundidades).

M’agradaria llegir el tercer volum recopilatori, més que res per l’única història que em queda pendent de llegir, El laberinto infernal (2007), i també El demonio de los hielos (1974), sabent gairebé segur que aquesta última és una història paral·lela i que no hi té gaire a veure, però em sembla que serà bastant difícil d’aconseguir sense passar per caixa.

Les històries Adiós Brindavoine y La flor en el fusil (1974) ja les vaig llegir en el seu moment, 1983, quan es van publicar aquí. Una altra història que també vaig llegir, que sembla que no hi té res a veure però que en un parell d’ocasions en fa promo, és Niebla sobre el puente de Tolbiac (1982), una aventura de Nestor Burma guionitzada per Léo Malet. Però aquesta història no la vaig arribar a llegir mai en volum únic. Em sembla recordar que es va publicar serialitzada des del número 1 de la revista Cairo, de la que n’era fidel seguidor i en tenia tots els volums. Mítica.

==

Sempre m’ha semblat que Tardi li posava més pa que formatge a les històries. Et passes hores llegint, cosa amb la que no vull dir que no hi estigui d’acord, però quan té un objectiu ho entenc; quan va donant tombs sense dir ni ase ni bèstia em descoloca. I finalment és aquesta la sensació que m’han donat ‘les extraordinàries aveuntures d’Adèle Blanc-sec’. Sembla que va improvitzant i resolt molt al final.

En les tres històries noves per mi, és evident que se li’n va molt l’olla. Todos monstruos és la més evident, tot i que també està clar que és un petit homenatge, després d’una aturada en les històries d’Adèle, a tots els dibuixants de l’època on cadascú dibuixa un monstre imaginari. La història és inasumible, però aquest detall de les aportacions d’altres dibuixants contemporanis, la salva.

Posats a ser crítics, tampoc m’ha agradat que hagi canviat la fesonomia de l’Adèle i també, en certa manera, la de Brindavoine. No és només roba i pentinat; són caràcters de la fesononima que la fan ben diferent. Almenys a la meva vista. Però sí que es veu una lleugera evolució en el dibuix: és més suau i dinàmic.

M’he fet un petit llistat de l’ordre cronològic de publicació de les diferentes parts, incloses les que han fet encabir en el volum 3 que res hi tenen a veure amb la història principal, per acabar d’entendre que les primeres quatre històries d’Adèle van ser fetes seguides, en la cinquena (primera del segon volum) hi va haver una petita pausa de tres anys, i després quatre anys més per la sisena història, nou per la setena, quatre per la vuitena i nou més per la història final del tercer volum.




93,5 Kg



93,5 Kg


diumenge, 26 de setembre del 2021

Tampopo (1985)

[1094]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Jûzô Itami
Guió: Jûzô Itami
Actors: Ken Watanabe, Tsutomu Yamazaki, Nobuko Miyamoto

[ Comèdia ] 1h 54min

Sinopsi

IMDb (8,0):
“Un camioner s’atura en una petita botiga de fideus de gestió familiar i decideix ajudar el seu incipient negoci. La història està entrellaçada amb diverses vinyetes sobre la relació d’amor i menjar.”

Crítica

Però quina mena de meravella surrealista és aquesta?

M’acaba d’esclatar el cap amb aquesta meravella, curiosament ben valorada a IMDb pel temps que fa, i que no sé com classificar. Comèdia basada en gastronomia, que sembla que és un interès que estic agafant amb ganes… però una comèdia del tot surrealista que m’ha agradat moltíssim.

I les històries intercales, encara millor. Històries dintre d’històries, dintre d’altres històries. Sempre sobre el menjar. En especial aquestes de menjar i sexe en una pel·lícula “normal” de comèdia per a tots els públics… bé, potser deixa de ser per a tots els públics. Sense tenir res especialment remarcable, és tremendament eròtica. Avui en dia la gent s’ofendria per això… ay las!

El final de la mare alletant, sublim!

(Ara acabo de descobrir que l’actriu principal que dona nom a la pel·lícula, i que està en el lloc tercer del cartell (…), havia estat casada amb el director i guionista.)

Resum (amb espòilers)

Un parell de conductors de camions, l’experimentat Gorō i un company més jove anomenat Gun, s’aturen en una decrèpita botiga de fideus ramen a la carretera. A fora, Gorō rescata un noi que està sent apallissat per tres companys d’escola. El noi, Tabo, resulta ser el fill de Tampopo, la vídua propietària del negoci en dificultats, Lai Lai. Quan un client anomenat Pisken assetja Tampopo, Gorō el convida a sortir amb ell i els seus homes. Gorō té una bona baralla, però superat per Pisken i els seus homes, és eliminat i es desperta al matí següent a casa de Tampopo.

Quan Tampopo demana la seva opinió sobre els seus fideus, Gorō i Gun li diuen que són "sincers, però no tenen caràcter". Després que Gorō li doni alguns consells, ella li demana que es converteixi en el seu mestre. Decideixen convertir el seu establiment en un model de "l'art de fer sopes de fideus". Gorō la porta al voltant i assenyala els punts forts i febles dels seus competidors. Encara no pot encertar el brou, de manera que Gorō aporta el "vell amo" i la seva experiència superlativa. Quan rescaten a un home ric i ric d’ofegar-li el menjar, li presta el seu xofer Shohei, que té una manera magistral de fer fideus. A més, a través d’un enginy intel·ligent, desprenen secrets dels ramen dels seus competidors. Durant la transició, el grup accepta canviar el nom del restaurant de "Lai Lai" per "Tampopo".

Pisken se sent malament per estar massa borratxo per dir als seus homes que es mantinguin fora de la lluita, així que li ofereix a Gorō una altra oportunitat de tu a tu. Després que la revenja acabi en un sorteig, Pisken revela que és un contractista i li ofereix passar per l'interior de la botiga. L’últim esforç de Tampopo encara queda curt, de manera que Pisken li ensenya la seva pròpia recepta secreta. Quan els cinc homes consumeixen la seva última creació fins a l’última gota, Tampopo sap que ha guanyat. (Tabo també triomfa, superant els tres dels seus turmentadors). Mentre els clients omplen la seva botiga recentment redecorada, els homes presenten un per un.

La narració principal s’intercala amb històries sobre menjar a diversos nivells. Altres vinyetes segueixen a un humil treballador que supera els seus superiors mostrant els seus vasts coneixements culinaris mentre demana en un restaurant francès gurmet; una mestressa de casa que surt del llit de mort per cuinar un darrer menjar per a la seva família; i una classe d'etiqueta femenina sobre com menjar espaguetis correctament. Una altra escena consisteix en un empleat de supermercat que ha de tractar amb una dona gran obsessionada amb esprémer menjar. L'escena del secretari es converteix en un restaurant que implica una estafa d'inversió i la víctima que es pretén convertir-se en ell mateix.

La subtrama principal consisteix en un jove gàngster vestit amb un vestit blanc i el seu amant, que exploren maneres eròtiques d’utilitzar el menjar. Al final, l'home és afusellat diverses vegades per un assaltant desconegut, per horror del seu amant, però utilitza les seves últimes paraules per transmetre la seva recepta secreta d'embotits.

Al llarg de tot, la pel·lícula posa en relleu temes, personatges, músiques i configuracions i plans de càmeres estereotipats de pel·lícules americanes.