Bloc personal,

diumenge, 28 de novembre del 2021

Rastros de sangre, Vol. 10 (2021)

[199]

Valoració



Fitxa tècnica

Shūzō Oshimi (guió, dibuix i tinta)
(Chi no wadachi - Blood on the Tracks)

[ Seinen, suspens psicològic ]
Tu manga online
Milky Way Ediciones

10 capítols (79-88) - 256 pàgines b/n - 130 x 180 mm

Sinopsi

Whakoom:
“Seiko continua en arrest preventiu mentre el procés judicial segueix el curs. La família Osabe lluita per mantenir-se ferma, però Seiichi sembla decidit a desterrar definitivament la seva mare del seu cap. Tot i això, no li serà tan fàcil. Alhora que reprèn el contacte amb Fukiishi, la seva situació sembla millorar i l'hivern transcorre amb tranquil·litat. Però els dies de calma arriben al final quan el noi rep una visita inesperada!”

Crítica

Al qui haurien de tancar a la presó és al pare… ja està, jo ho he dit!

Això era una cosa que venia pensant pràcticament des del primer volum. A la mare li falta un bull i al fill, òbviament, també –tot i que un bon clatellot ja li hauria cardat en el seu moment perquè espavilés–, però el pare és el més culpable de tots perquè és testimoni en primera persona dels comportaments erràtics de mare i fill i, per comoditat, no fa res. És un “bueno para nada” que diuen en castellà…

A tot això, ¿on estan els serveis socials i les alertes escolars d’evidències que estan a la vista de tothom i per què ningú és capaç de fer res?

Al final em faran emprenyar… ;-)

(Em responc a mi mateix després de llegir el “final” de la història i rellegint capítols antics: Seeichi neix el 10/03/1981 i quan comença la història té 13 anys. Suposant que entre pitus i flautes des de l’inici de la història, succés clau i judicis varis tingui ja 14 anys, tot el gruix de l’assumpte passa el 1995… igualment hi haurien d’haver psicòlegs o professionals que alertessin de la improcedència d’actuacions de l’implicat i de tot el seu voltant, així com de les causes legals imputades).

Finalment, he rellegit algun capítol antic i, aquesta sensació de que en cada volum passen molt poques coses perquè l’autor converteix cada vinyeta en un fragment d’un storyboard de pel·lícula i en necessita molts per relatar una escena senzilla, està canviant… ja no em sembla tant lent. Té el seu estil particular i la seva manera de fer. Et va embolicant molt dissimuladament amb la història fins que hi quedes atrapat, com m’ha passat a mi!

S’agraeixen, i molt, les poques pàgines a color que de tant en tant apareixen. Aporten claritat i fan més real la història.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada