Eiga Go-Tōbun no Hanayome (2022) (The Quintessential Quintuplets Movie)

[1162]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Masato Jinbo
Guió: Keiichirō Ōchi, Negi Haruba (manga)
Música: Hanae Nakamura, Miki Sakurai
Estudi: Bibury Animation Studios
Veus de doblatge: Yoshitsugu Matsuoka, Kana Hanazawa, Ayana Taketatsu

[ Animació, comèdia romàntica, drama, harem, shōnen ] 2h 16min

Sinopsi

IMDb (8,0):
“El jove tutor adolescent Fuutaro Uesugi ha de triar finalment entre les cinc germanes Nakano, que n’estan enamorades, al proper Festival Cultural de l'Escola; l'esdeveniment que portarà al seu casament amb un d'elles en un flash-forward.”

Crítica

Tant de donar-li voltes a qui serà l’“afortunada” que es pugui casar amb l’“únic home del món” se m’ha fet feixuc… és el que té el gènere harem…

Basat en un manga de Negi Haruba finalitzat de 14 volums, publicat entre 2017 i 2020). L’anime s’ha serialitzat en dues temporades i, finalment, aquesta pel·lícula. També té vídeo jocs. Se la pot trobar sota els títols Go-Toubun no Hanayome o també Gotoubun no Hanayome. Amb la pel·lícula cal afegir Eiga davant en japonès i Movie en anglès al final. La traducció literal és, sorprenentment, Cinc núvies iguals. Aquí es coneix amb el títol de Las quintillizas.

En vaig veure la primera temporada (2019) i la segona (2021). La història que relata la pel·lícula vindria a ser una tercera temporada o, en qualsevol cas, la resolució de la història explicada en la primera temporada i innecessàriament allargada en la segona.

La sèrie –i la pel·lícula també– comença amb el protagonista masculí –com si n’hi pogués haver algun altre en el gènere harem– casant-se amb una núvia. Una de les cinc germanes bessones. Des del principi, juga amb aquest claim constantment per saber quina de les cinc és. Repetidament, al llarg de les dues temporades de la sèrie i de la pel·lícula, ens mostren en un flash-back el moment en què el protagonista i una de les cinc germanes feien una promesa davant d’un altar de ser millors persones i ajudar les seves famílies i tota la parafernàlia de tòpics de manual.

Es resolen els possibles dubtes i arcs argumentals oberts en les primeres temporades. Se sap qui era el pare real de les nenes. El Futaro es declara a les cinc, encara que, finalment, escull la Yotsuba, la més curteta, però més atlètica i oberta del grup, la que porta un llaç verd recollint el cabell semblant a unes orelletes de conill, la primera que es va voler diferenciar de les germanes quan era més petita, amb la que va fer les promeses el protagonista, cosa que ja es va donar a entendre en la segona temporada.

No m’agrada gens la veu de doblatge del Futaro, especialment al principi, en el moment que comença la pel·lícula amb el casament. Sembla que estigui de ressaca.

Desproporcionadament sobrevalorada a IMDb (8,0).

Resum (amb espòilers)

Després de les seves vacances d'estiu, el Futaro Uesugi i les bessones Nakano Ichika, Nino, Miku, Yotsuba i Itsuki, ara estudiants de tercer de preparatòria, es preparen per al proper festival escolar. El dia del festival, el Futaro convida les bessones a una habitació i els confessa el seu amor, però els diu que esperen fins al final del festival per saber a qui ha escollit entre elles. Durant el seu treball d'actriu el segon dia del festival, la Ichika s'assabenta que una de les seves germanes s'ha ensorrat i es dirigeix a un hospital, on veu el Futaro i la Nino de visita. La Ichika passeja fora amb el Futaro, durant el qual li fa un petó en un parc. El segon dia del festival, la Nino espera que el pare de les bessones, el Maruo, visiti l'escola, però no pot trobar-lo entre la multitud. El Futaro s'acosta a ella amb un vídeo que confirma l'assistència del seu pare. La Nino i el Futaro visiten el seu pare a l'hospital, on ella li cuina una creps. Després de l'èxit de la reunió, la Nino fa un petó al Futaro i agraeix al seu pare l'haver-lo escollit com a tutor del quintet.

El primer dia del festival, la Miku és acompanyada pel Futaro per apropar-se a l'estand de takoyaki dels nois, on promet que les noies que donen suport a la parada de creps gaudiran del seu menjar. Més tard, la Miku torna a l'estand amb les noies però troba el lloc en flames. El tercer dia del festival, la Miku convida el Futaro a un terrat, on es troben dos dels seus companys discutint sobre l'incident de l'estand de takoyaki. Després de recriminar als seus companys de classe, la Miku s'enfronta al Futaro per gelosia de la trobada d'ahir amb una noia desconeguda i li fa un petó. Des de l'inici del festival, la Yotsuba està treballant en excés per ajudar a diferents clubs. El segon dia del festival, s'ensorra per l'esgotament. Mentre està a un hospital, la Yotsuba s'assabenta pel Futaro que alguns dels estudiants que ha ajudat abans li van oferir la seva ajuda durant la seva absència. El tercer dia del festival, la Yotsuba besa un Futaro endormiscat. La Itsuki està estudiant el primer dia del festival quan el seu professor, Mudō, revela la seva història amb la seva mare. L'endemà, s'assabenta que el Mudō és el pare biològic de les bessones i s'enfada amb ell per haver deixat la seva mare sola quan estava embarassada. El tercer dia del festival, el Futaro visita la Itsuki a la casa i la motiva a seguir seguint el seu somni com a mestra. Més tard, en Maruo, el pare del Futaro, l’Isanari, i la Miku vestida d'Itsuki, es troben amb el Mudō. La Itsuki li diu al Mudō que no és apte per ser el pare de les bessones després de no saber-la reconèixer a través de la disfressa de la Miku.

En acabar el festival, les bessones aconsellen al Futaro que s'acosti a una d'elles, actualment separades les unes de les altres en un edifici, com a via de confessió. El Futaro es reuneix amb la Yotsuba i li confessa el seu amor, però ella el rebutja perquè es veu incapaç per a ell. Mentre fuig d'ell, la Yotsuba recorda la seva primera trobada amb el Futaro i la promesa que es van fer l'un a l'altre. Al final, el Futaro l'atrapa i aconsegueix convèncer-la perquè confessi els seus veritables sentiments cap a ell. La Yotsuba decideix abordar els sentiments de les seves germanes abans de sortir amb el Futaro. Després de reconciliar-se amb les seves germanes, la Yotsuba comença a sortir amb el Futaro, durant el qual de sobte li proposa casar-se al parc amb un gronxador que havien visitat abans. Cinc anys més tard, la Nino i la Miku, ara propietàries d'una cafeteria, es retroben amb la Ichika, una actriu, la Itsuki, una mestra, i la Yotsuba, que està a punt de casar-se. Com a regal de noces, les orelles de la Yotsuba es foren per portar les arracades de la seva mare. El dia del casament, les bessones juguen el seu darrer joc al Futaro, en el qual necessita endevinar qui és la núvia entre ells, però en canvi els identifica un per un. Després de l'èxit del casament, les bessones discuteixen el millor país per a la lluna de mel dels nuvis.

Interaccions socials #43/2022

Resum d’interaccions socials verbals en forma oral de més de tres minuts de durada en el transcurs de la setmana 43 (2022):

dilluns: 0
dimarts: 2
dimecres: 2
dijous: 0
divendres: 0
dissabte: 0
diumenge: 0

Sketchbook - 14

Lum’s tribute.

Urusei Yatsura (2022) S01
Instagram

#funnywordsgift (412)

“Smash the guitar.”

[412] (“Aixafar la guitarra.”)

Umibe no Onnanoko (2021) (A Girl on the Shore)

[1161]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Atsushi Ueda
Guió: Atsushi Ueda, Inio Asano (manga)
Veus de doblatge: Ruka Ishikawa, Yuzu Aoki, Oshiro Maeda

[ Drama, romanç ] 1h 47min

Sinopsi

IMDb (5,6):
“Dos estudiants de secundària inicien una relació sexual casual.”

Crítica

No val gens la pena…

Basat en el manga d’Inio Asano publicat entre 2009 i 2013, recopilat en dos volums, editat a Espanya per Milky Way Ediciones amb el títol de La chica a la orilla del mar (Umibe no Onnanoko en japonès i A Girl on the Shore en anglès).

No la valoro pitjor perquè en conec el context, però realment la pel·lícula no val la pena. Aquesta història té un mínim de sentit en el manga, coneixent prèviament l’autor i les seves anteriors obres. En pel·lícula, la trama és tan tèrbola que fa feredat. Amb tot, si hagués estat ben portada i mínimament ben interpretada seria una altra cosa. No és el cas.

Si haig de dir la veritat, tenint els dos volums del manga i havent-lo llegit, ara mateix tampoc recordo massa bé de què anava més enllà de la pràctica sexual per tedi i de la fosca història darrera la mort del germà del protagonista. Potser caldria rellegir-me’l…

L’he trobada insípida, lenta, avorrida i sobretot grissa, molt grissa.

Resum (amb espòilers)

Després que Masaki, un alumnede classe superior, obligui a la Koume Sato a fer-li una mamada a la seva primera cita, ella utilitza el Keisuke Isobe com a rebot i li demana que prengui la seva virginitat. Els dos entren en una relació sexual casual i encara que a l’Isobe li agradava la Koume al setè grau, ella no correspon als sentiments per ell. Com que els pares de l'Isobe no són sovint a casa, la Koume passa temps a casa llegint manga, escoltant música i experimentant sexualment amb l’Isobe. Perseguit pel suïcidi del seu germà, l’Isobe també continua amb el bloc d'anime del seu germà. Quan la Koume rep una càmera com a regal, l’Isobe li dona una targeta SD addicional que va trobar, en la qual descobreix imatges d'una noia a la costa i després les esborra del seu ordinador per gelosia. Això fa que l’Isobe la ignori i la Koume s'adona que li agrada. Tanmateix, ell trenca amb ella per avorriment. Shota Kashima, el millor jugador de beisbol de l'escola i amic de la infància del Koume, s'enfronta a la Isobe després que els rumors es difonguin sobre la seva relació. L’Isobe provoca en Kashima, i quan Kashima el precipita, cauen per una barana.

El Kashima es lesiona la cama i l'obliga a no poder competir en un torneig prefectural. La Koume passa l'estona amb el Masaki i els seus amics, però se'n va després que ell intenta que ella fumi cànnabis i l'obligui a fer-li un petó. La Koume visita l’Isobe a casa seva, tenen relacions sexuals i ell li explica la seva intenció de suïcidar-se. La Koume escriu una carta per a ell i compra una còpia de l'àlbum de Happy End que conté la cançó "Gather the Wind" (que havia escoltat a casa seva), planejant donar-li-los al festival de l'escola. L’Isobe ataca el Masaki i el seu amic, trucant a la policia perquè puguin trobar el cànnabis il·legal a les seves bosses. El dia del festival de l'escola, l'aniversari de l'Isobe i el dia que el seu germà es va suïcidar, la Koume demana que es toqui "Gather The Wind", però descobreix que l'Isobe no ha anat a l'escola en tres dies. La Koume busca desesperadament l'Isobe durant una tempesta, però no el troba a casa, només una nota adhesiva que diu "perdó". Quan veu un Isobe alegre una setmana després, ell li diu que va conèixer la noia de les imatges i va obtenir la seva adreça de correu electrònic, amb l'objectiu d'entrar al seu institut. La Koume li confessa els seus sentiments i li demana sortir, però ell declina. A l'institut, la Koume aconsegueix un xicot, a qui besa. De camí a casa, coneix el Kashima, que li revela que encara té sentiments per ella. A la vora, exclama que va trobar el que buscava: “alguna cosa més gran que tota la resta, el mar!”

Gyokō no Nikuko-chan (2021) Fortune Favors Lady Nikuko

[1160]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Ayumu Watanabe
Guió: Satomi Ooshima, Kanako Nishi (novel·la)
Música: Takatsugu Muramatsu
Estudi: Studio 4°C
Veus de doblatge: Shinobu Otake, Cocomi, Natsuki Hanae

[ Animació, comèdia, drama ] 1h 37min

Sinopsi

IMDb (6,8):
“La història d'una mare i una filla i les seves vides a bord d'un vaixell en un poble de pescadors.”

Crítica

Com qui no vol la cosa, al final una pel·lícula molt tendra i bonica…

Basada en la novel·la del mateix títol de Kanako Nishi. També coneguda com Gyokô no Nikuko-chan, Nikuko of the Fishing Harbor o La fortuna sonríe a Lady Nikuko.

D’Ayumu Watanabe, el mateix director de After the Rain (Koi wa Ameagari no Yō ni (2018) S01), Children of the Sea (Kaijû no kodomo (2019)), Komi Can't Communicate (Komi-san wa, Komyushô Desu. (2021) S01) i Summer Time Rendering (2022) S01.

En la meva opinió, injustament valorada a IMDb: 6,8… No dic un 8, però un 7 amb algun decimal, el val sobradament.

A destacar-ne la banda sonora que, sense semblar res rellevant més enllà de l’habitual, t’acompanya constantament i t’embolcalla. Image no Uta de Kurumi Inagaki com a tema principal i Taketen de Greeeen per tancar la història.

El contrast amb el disseny de personatges és d’allò més encertat. M’ha agradat molt aquest mar-i-muntanya de personatges que són la mare curteta i obesa, la filla espabilada, prima i andrògina, i tota la resta de personatges secundaris que en un principi semblen estar purament de decoració i al final tenen més rellevància de la inicialment plantejada.

Part de la història té sentit amb el coneixement dels kanjis o escriptura japonesa, doncs la seva coprotagonista, que és un pèl curta de gambals, fa jocs de paraula amb les similituds de la construcció del si·labari japonès.

No he sabut entendre la referència al Totoro de la parada d’autobús. L’he sabut reconèixer, però ho he trobat estrany.

Resum (amb espòilers)

Com el seu nom suggereix sense voler, Nikuko és una criatura de graciosament obesa: apassionada, entusiasta, amb una bona panxa i obsessionada amb els aliments. Treballa en un restaurant del port d'un poble petit i viu en una casa flotant amb la seva filla Kikuko, d'11 anys. Ella presumeix amb orgull que "ser normal és el millor de tot" i manté una actuació constant d'un personatge alegre, per a la frustració de la seva filla que pateix per tot. Com que la gran personalitat de Nikuko amaga una capacitat implacable i recurrent de triar el tipus d'home equivocat, mare i filla són nòmades a la costa japonesa, sempre a la recerca d'un nou començament i aconseguir millor sort.

Ayumu Watanabe, que alguns recorden com el director de l'èpica polaritzada del 2019 Children of the Sea, torna als assumptes aquàtics aquí amb una crònica de la vida d'una família monoparental en una ciutat portuària japonesa. La Nikuko titular està una mica al marge de la pel·lícula que porta el seu nom, una figura de diversió i malenconia ocasional, possiblement menys progenitora de la seva filla, que necessita una mica d’atenció, converses càlides i un lloc on sentir-se com a casa. Aquesta representació està indicada en el títol original japonès “Nikuko-chan de la ciutat portuària”, que assigna a una mare d'uns trenta anys amb un títol honorífic que normalment es reserva als nens (chan).

La producció reuneix altres noms de Children of the Sea, com ara el dissenyador Kenichi Konishi i la casa de producció Studio 4°C, però també introdueix alguns pesos pesats reals darrere de les escenes, inclosa l'actriu guanyadora de múltiples premis Shinobu Otake que expressa el paper principal. El seu exmarit i col·laborador freqüent, el comediant megaestrella Sanma Akashiya, té un destacat reconeixement com a productor, mentre que els seus responsables, l'influent agència de talent d'Osaka Yoshimoto Kogyo, figuren com un dels patrocinadors de la pel·lícula. Mentrestant, la veu de Kikuko és proporcionada per la reialesa dels mitjans japonesos: Cocomi Kimura, filla de la famosa parella de poder Takuya Kimura i Shizuka Kudo.

La forma original de la història era com un llibre de Kanako Nishi, una novel·lista amb un fons colorit. Nascuda a Teheran, va passar els seus primers anys al Caire abans de tornar al Japó natal dels seus pares, on va abraçar amb entusiasme la cultura i l'estil de vida de la seva ciutat natal, Osaka. Sí, així és, després d'anys que Osaka no era més que una línia de puny a l'anime, de sobte veiem dues pel·lícules d'anime centrades en Osaka alhora, amb l'accent distintiu que també apareix a Josee, the Tiger and the Fish. Però Nikuko no és una pel·lícula d'Osaka com Josee, és una pel·lícula sobre un peix d'Osaka fora de l'aigua, inspirada en un viatge que l'autor va fer el 2011 a la pintoresca ciutat costanera del nord del Japó d'Ishinomaki. A partir de les imatges de la vida portuària i d'un port bulliciós, la novel·lista es va veure motivat per l'immens dany causat a la regió pel terratrèmol i el tsunami del març de 2011 per tornar-la a imaginar, o una ciutat semblant, en el seu apogeu abans del desastre.

Després de vendre unes 350.000 còpies respectables, la novel·la va ser adaptada el 2021 en forma de còmic web per l'artista de manga Sugisaku, tot i que la data del seu llançament suggereix que el còmic s'ha escindit de la pel·lícula, i no a l'inrevés. L'adaptació a l'anime de Watanabe, filtrada a través d'un guió per l'escenari principalment d'acció en viu Satomi Oshima, repeteix el format episòdic de l'original, ja que Nikuko es veu allunyada de les males decisions per part de la mare de la seva filla. Però la pel·lícula pertany realment a la jove Kikuko, les lluites preadolescents de la qual per formar amistats s'acorden amb el respecte i el pes que solen reservar-se a l'alt drama. També és, sobretot, una narradora poc fiable, una fantasista que s'imagina que pot entendre els pensaments de les mascotes i la vida salvatge locals, i la visió del món de la qual és, per tant, permanentment qüestionable. La seva mare és realment el cas trist que s'imagina Kikuko, o potser només estem veient una cara de la història: un relat exasperat i pessimista d'una mare soltera que lluita per arribar a finals de mes de la filla que adora? Hi ha elements, aquí, d'un clàssic de l'anime d'Osaka aclamat però oblidat en gran mesura, Chie the Brat (1981), d'Isao Takahata, que va emmarcar de manera similar un pare que lluitava a través dels ulls d'un nen que no tenia tots els fets.

Watanabe, potser té altres idees, el més òbviament amb la seva recreació lúdica d'una escena icònica de My Neighbor Totoro de Hayao Miyazaki, en què una criatura rodona i d'un altre món espera a una parada d'autobús plujós. De manera clara, el pla de Watanabe recrea l'escena no de la pel·lícula de Totoro, sinó de l'art de preproducció de la pel·lícula i del pòster posterior, per al qual Miyazaki va insistir a mantenir-se en dos plans, en homenatge a un moment crític i que va canviar la vida de la pel·lícula. la seva pròpia carrera. Aquí, Watanabe torna a visitar la imatge icònica amb un toc sardònic: la Kikuko no espera a la parada d'autobús amb un esperit de bosc màgic, sinó amb la seva mare malhumorada, vestida amb un Dayglo mackintosh i les seves sabatilles malmeses. L'elecció del color i l'expressió reflecteix a la perfecció la creença que tants nens adquireixen inevitablement mentre s'enfronten a la seva adolescència: que els seus pares són vergonyes dignes.

Fortune Favors Lady Nikuko està carregada d'indicis subtils sobre això, començant pel nom del personatge, que és un Googlewhack. Ningú al Japó s'anomena realment "Meat-Child", i una cerca en línia del nom de seguida apareix només aquest anime i la novel·la que el va inspirar. La similitud dels noms de les dues dones principals pot ser que fins i tot no sigui una coincidència, però un suggeriment suau que Nikuko és un sobrenom de joc de paraules, adquirit per la mare en referència a la seva forma obesa (un tema d'humor despertat ocasional a la pel·lícula), va afirmar i propietat d'una dona massa orgullosa per acceptar-ho com un insult. El canal de Twitter de la pel·lícula, però, utilitza el terme "29"-chan, que es pronunciaria "ni-ku".

Tant l'anime com la novel·la es concentren en un tema que cap dels personatges ha apreciat inicialment: que d'alguna manera han trobat un estrany equilibri a les seves vides i, tot i ser persones molt diferents, cadascun necessita el suport de l'altre d'una manera que no necessàriament ho fan. reconèixer. És una bona pel·lícula sobre un tema que sovint es deixa de banda: com la família i els amics sovint poden treure el millor dels altres.

[ All the anime ]

94 Kg

94 Kg

[Gràfica a Google Drive.]

Sketchbook - 13

Asirpa’s tribute.

Golden Kamuy (2022) S04
Instagram

Inside Moves (1980) (Max’s Bar)

[1159]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Richard Donner
Guió: Valerie Curtin, Barry Levinson, Todd Walton (novel·la)
Actors: John Savage, David Morse, Diana Scarwid

[ Comèdia, drama, romanç ] 1h 53min

Sinopsi

IMDb (7,0):
“Discapacitat després d'un intent de suïcidi infructuós, un home troba un punt en comú en les ànimes amb problemes en un petit bar de barri.”

Crítica

Magnífics records de joventut: em va marcar molt!

Setze anys tenia la persona que està escrivint aquestes línies quan, en un cap de setmana normal, pagava una entrada de cinema a la guingueta del Diana i acabava el dia veient sis pel·lícules: la sessió doble del Diana, la sessió doble del Villamar i la sessió doble del Villamar 2 quan es va obrir una mica més tard. Aquests cinemes feien la competència al cinema Bosc, Bosque –que es deia aleshores–, que només n’oferia dues a Vilanova i la Geltrú.

[ Petit apunt que res té a veure amb això: Star Wars (1977) –La Guerra de las Galaxias, que era el títol que a nosaltres, en aquella època, ens va arribar– la vaig veure al Cinema Villamar, doncs tenia més capacitat que el Diana i era més modern. Tot i que és de 1977, a Vilanova i la Geltrú arribaria sis mesos més tard (potser ja primavera o estiu de 1978), que era l’habitual que tardava en arribar una pel·lícula d’estrena, respecte la capital, Barcelona. Normalment les entrades es compraven a la guingueta del Diana, però per aquest dia es va habilitar la guingueta del Villamar i hi va haver una cua considerable. Així doncs, jo tenia dotze anys, a pocs mesos de fer els tretze. Recordo haver anat al cinema amb el meu pare, però tots aquests records, al final, no sé ben bé què tenen de real i què de sobreescrit. ]

El record que tinc del Villamar 2 és que hi projectaven pel·lícules porno –en aquell moment en deien pel·lícules X–, però pel que explicaré a continuació, també hi projectaven pel·lícules d’autor o amb poca visibilitat. Evidentment, pagar l’entrada a un cinema només et permetia entrar en aquell cinema, però, també evidentment, es feia la vista grossa quan el personal es movia d’una sala a l’altra amb total impunitat sense haver de passar de nou per guingueta, amb l’excusa que s’anava a comprar crispetes i llaminadures al bar que era comú de les tres sales. I encara es feia la vista més grossa quan un menor d’edat entrava en una sala X.

Matitzat aquest record –desdibuixat amb el pas del temps, de ben segur–, recordo haver vist aquesta pel·lícula, de més a més amb moltes altres pel·lícules, però, en acabar, quedar-te amb cara estupefacta per haver vist una obra d’art i trobar-te amb la minúscula sala X mig buida. Molt poca gent va veure aquesta pel·lícula. I encara menys se’n va adonar de la meravella que acabaven de projectar. O això, o en aquell dia estava molt receptivament sensible.

Aquesta pel·lícula la vaig veure, òbviament, doblada a l’espanyol amb el títol Max’s Bar i sempre havia pensat que aquest era el títol original en anglès.

No recordava com començava la pel·lícula, però potser aquest inici impactant en la meva tendra innocència, va fer captar la meva atenció des del primer moment i va marcar aquest record tan ben gravat en la meva memòria i, potser per això també, em va agradar tant.

Resum (amb espòilers)

Després que un intent de suïcidi deixa un home anomenat Roary parcialment paralitzat, es troba vivint en una casa en mal estat a Oakland, Califòrnia. Passa molt de temps en un bar del barri, ple d'altres persones amb discapacitat, i es fa el millor amic del Jerry, el barman amb una cama dolenta.

El Jerry es va guanyar l'atenció i el respecte dels Golden State Warriors quan jugava amb un jugador i va perdre per poc. Després que el propietari del bar pateix un atac de cor, es contracta una nova cambrera anomenada Louise. El Roary desenvolupa sentiments romàntics per la Louise.

La sort del Jerry es gira quan un dels jugadors de bàsquet professional li deixa els diners per a una operació per arreglar-li la cama. Un cop guarit completament, el Jerry es converteix en una estrella del bàsquet, complint el seu somni de tota la vida. Tanmateix, abandona els seus vells amics fingint que mai van existir.

Més tard, els vells amics del Jerry comencen a molestar-lo per la seva negligència, el Roary visita el Jerry i el pressiona perquè visiti el bar. El Jerry ofereix una excusa a mitges per la seva absència i, malgrat els sentiments del Roary, comença a veure la Louise en secret.

Finalment, el Roary s'enfronta al Jerry sobre el seu comportament i ofereix algunes reflexions finals sobre la seva amistat i el que van voler dir el bar i els seus clients durant la seva recuperació. Després que el Roary se'n va, el Jerry reflexiona amb ira sobre les seves decisions passades.

El Roary es retroba amb la Louise. El Jerry torna al bar i revela les seves inseguretats als seus vells amics, que ho entenen de seguida.

Per primera vegada en vint-i-cinc anys el Max tanca el bar, perquè tothom pugui assistir al partit de bàsquet del Jerry.

Sketchbook - 12

Denji’s tribute.

Chainsaw Man(2022) S01
Instagram

Interaccions socials #42/2022

Resum d’interaccions socials verbals en forma oral de més de tres minuts de durada en el transcurs de la setmana 42 (2022):

dilluns: 3
dimarts: 0
dimecres: 3
dijous: 1
divendres: 0
dissabte: 0
diumenge: 0

Shika no Ō (2021) (The Deer King)

[1158]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Masashi Ando, Masayuki Miyaji
Guió: Taku Kishimoto, Nahoko Uehashi (novel·la)
Música: Harumi Fuuki
Estudi: Production I.G
Veus de doblatge: Shinichi Tsutsumi, Ryoma Takeuchi, Anne Watanabe

[ Animació, acció, aventura, fantasia, seinen ] 1h 53min

Sinopsi

IMDb (6,4):
“L'últim supervivent d'una banda de guerrers és esclavitzat en una mina de sal. Una nit, uns gossos salvatges ataquen i una misteriosa malaltia acaba amb tothom. Aleshores, el guerrer s'escapa amb una nena, mentre un metge dotat busca una cura.”

Crítica

Carrinclonament Ghibli (el de finals dels 90)… bastant prescindible el 2022…

També se’l pot trobar sota el títol Shika no ou, The Deer King: El Rey Ciervo o també King of Deer. Basat en una novel·la serializada de Nahoko Uehashi publicada entre 2014 i 2017 amb 2 volums. També hi ha un manga de 2 volums (2021-2022) il·lustrat per Taro Sekiguchi.

Diuen que els directors són ex-Ghibli. De fet hi he arribat gràcies a aquest ganxo. I això també ha estat determinant per prejutjar, des del primer moment, una animació bona, però totalment descontextualitzada del moment en què ens toca viure. Realment es veu antiga i, tot i que té moments puntuals i detalls que li aporten qualitat, la història mateixa és carrinclonament Ghibli… el Ghibli de finals dels anys 1990 amb Mononoke-hime (1997) (La princesa Mononoke) del Miyazaki i Gedo Senki (2006) (Contes de Terramar) del tonto del fill. Totalment prescindible.

Haig de matitzar que la història sí m’ha agradat, però també és innecessàriament complicada. De fet, hi ha coses que encara no he entès, però, en línies generals, és més positiva que no pas negativa.

Resum (amb espòilers)

En els anys posteriors a una guerra cruel, l'Imperi de Zol ara controla la terra i els ciutadans del rival Aquafa, excepte el Territori del Cavall de Foc d'Aquafa, on els gossos salvatges que abans portaven la mortal febre del llop negre continuen vagant lliures. Quan una manada de gossos corre per una mina controlada per Zol, Van, un antic soldat esclavitzat i una jove anomenada Yuna són mossegats, però aconsegueixen escapar com els únics supervivents de l'atac. Finalment lliures, Van i Yuna busquen una existència senzilla i pacífica al camp. Però a mesura que la malaltia mortal torna a ser desenfrenada, es troben a la cruïlla d'una lluita molt més gran que qualsevol nació.

The Lion King (2019)

[1157]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Jon Favreau
Guió: Jeff Nathanson, Irene Mecchi (original) i Jonathan Roberts (original)
Música: Hans Zimmer
Veus de doblatge: Donald Glover, Seth Rogen, Chiwetel Ejiofor

[ Animació, aventura, drama ] 1h 58min

Sinopsi

IMDb (6,8):
“Després de l'assassinat del seu pare, un jove príncep lleó fuig del seu regne només per conèixer el veritable significat de la responsabilitat i la valentia.”

Crítica

Fa una mica de por i tot: per a nens no és!

No tinc record d’haver vist l’animació original de Disney sencera mai. Sí és veritat que, en moltes ocasions, n’he vist algun tros, però mai sencera. Tampoc és que mai, en cap moment, hagi sentit algun interès per aquesta pel·lícula ni el musical posterior i tota la parafernàlia que porta anys darrera.

No hi ha res més inquietant que veure un musical amb els actors cantant en situacions impossibles… bé, que ho facin animals: no té cap sentit!

L’animació molt aconseguida i molt real, però són llenguatges molt diferents que no tenen cap mena de sentit ni possible sintonia.

Resum (amb espòilers)

A les Terres de l'Orgull d'Àfrica, un orgull de lleons governa el regne animal des de Pride Rock. El rei Mufasa i la reina Sarabi presenten el seu fill nounat, Simba, als animals de la recollida per Rafiki el mandril, xaman i conseller del regne.

Mufasa ensenya a Simba les Terres de l'Orgull i li explica les responsabilitats de la reialesa i el "cercle de la vida", que connecta tots els éssers vius. El germà petit de Mufasa, Scar, cobeja el tron ​​i planeja desfer-se de Mufasa i Simba, de manera que esdevingui rei. Un dia, Simba i la seva millor amiga Nala exploren un cementiri d'elefants, on són perseguits per un clan de hienes tacades dirigides pel despietat Shenzi. Mufasa s'assabenta de l'incident pel seu majordomo, el calao Zazu, i rescata els cadells. Encara que molest amb Simba per desobeir-lo i posar-se en perill a ell i a la Nala, Mufasa el perdona i explica que els grans reis del passat els vetllen des del cel nocturn, des del qual algun dia vetllarà per Simba. Mentrestant, Scar, que ho va planificar tot, visita les hienes i les convenç perquè l'ajudi a enderrocar Mufasa a canvi dels drets de caça a les Terres de l'Orgull.

Scar posa una trampa per al seu germà i el seu nebot, atrau a Simba a un congost i fa que les hienes condueixin un gran ramat de ñus a una estampida que el trepitjarà. Informa a Mufasa del perill d'en Simba, sabent que s'afanyarà a salvar-lo. Mufasa salva Simba però acaba penjant perillosament de la vora del congost. Scar es nega a ajudar en Mufasa, en lloc d'enviar-lo a caure a la seva mort. Aleshores enganya a Simba perquè pensi que la tragèdia va ser culpa seva i li diu que abandoni les Terres de l'Orgull i no torni mai més. Ordena a les hienes que el maten, però Simba escapa. Scar explica a l'orgull que l'estampida va matar a Mufasa i Simba i avança com a nou rei, permetent que les hienes visquin a les Terres de l'Orgull.

Dos proscrits, Timon i Pumbaa, un suricata i facóquer, rescaten Simba, que s'ensorra en un desert. Simba creix a l'oasi amb els seus dos nous amics i altres animals, vivint una vida despreocupada sota el lema "hakuna matata" ("sense preocupacions" en suahili).

Una Simba adulta rescata en Timon i Pumbaa d'una lleona famolenc, que resulta ser la Nala. Ella i Simba es reuneixen i s'enamoren, i ella l'insta a tornar a casa, dient-li que les Terres de l'Orgull s'han convertit en un erm afectat per la sequera sota el regnat de Scar. Per culpa de suposadament haver causat la mort del seu pare, Simba es nega i se'n va. Aleshores es troba en Rafiki, que li diu que l'esperit de Mufasa viu a Simba. Simba visita el fantasma de Mufasa al cel nocturn, que li diu que ha d'ocupar el lloc que li correspon com a rei. En adonar-se que havia estat fugint del seu passat durant massa temps, Simba decideix tornar a les Terres de l'Orgull.

Ajudat pels seus amics, Simba s'escapa de les hienes a Pride Rock i s'enfronta a Scar, que estava a punt de lluitar contra Sarabi. Scar es burla de Simba pel seu paper en la mort de Mufasa i el recolza a la vora de la roca, on li revela que va assassinar en Mufasa. Enfurismat, Simba diu la veritat a la resta de l'orgull. Scar intenta defensar-se, però el seu coneixement de l'últim moment d'en Mufasa (tot i haver afirmat anteriorment que va arribar massa tard al congost) exposa el seu paper en la mort d'en Mufasa. Timon, Pumbaa, Rafiki, Zazu i les lleones s'esfenen de les hienes mentre Scar, intentant escapar, es veu arraconat a una cornisa a prop de la Roca de l'Orgull. Scar demana pietat i intenta culpar dels seus crims a les hienes; Simba li perdona la vida, però li ordena que abandoni les Terres de l'Orgull per sempre. Scar es nega i ataca el seu nebot, però Simba el llença pel penya-segat després d'una breu baralla. Scar sobreviu a la caiguda, però és atacada i mutilada fins a la mort per les hienes, que van escoltar el seu intent de trair-les. Després, Simba es fa càrrec del rei i fa de Nala la seva reina.

Amb les Terres de l'Orgull restaurades al seu estat habitual, Rafiki presenta el cadell nounat de Simba i Nala als animals reunits, continuant el cercle de la vida.