Tekkon Kinkreet (1994)

[238]

Valoració

Fitxa tècnica

Taiyō Matsumoto (guió, dibuix i tinta)
(Tekkonkinkreet - Tekkonkinkreet)

[ Manga, seinen, coming-of-age, fantasia surrealista, fantasia urbana ] (ed. 2008)
Ediciones Glénat España

33 capítols - 624 pàgines - 170 x 240 mm

Sinopsi

Whakoom:
“Tekkon Kinkreet ens situa en un estat fictici del barri tokiota de Takara-chō, on la violència de carrer i les màfies estan a l'ordre del dia. Des d'un inici ens presenten la figura de Kuro i Shiro, dos nens orfes d'uns 10-13 anys -suposem, ja que no se n'especifica l'edat- i que seran els conductors de l'obra. Aquests nens, coneguts per tot el barri i anomenats Los Gatos, senten una especial atracció per la violència, exercint-la com a manera de vida. Aquest peculiar perfil dels nens fa que no només es barregin amb les altes esferes de Takara-chō, sinó que en determinats casos són capaços de plantar-los cara i aturar-los els peus. Els Gats estimen el seu barri, i no permetran que res ni ningú intenti canviar-ho.

Sota aquesta premissa es va succeint la presentació de personatges, gràcies als quals podem observar el veritable esperit de Takara-chô i com es va transformant. A causa de l'arribada de Hebi –literalment, serp-, un estranger que està aliat amb la màfia imperant al barri, la vida dels nens estarà en perill.

A Tekkon Kinkreet, Taiyō Matsumoto juga amb alguns conceptes tals que no queda més remei que etiquetar aquesta obra sota el segell de tall psicològic. El més evident dels casos és la personalitat dels dos nens, Shiro i Kuro –Blanco i Negro-, als quals l'autor dota de les qualitats que nosaltres, lectors, assignaríem a tots dos colors.

Shiro, aparentment el menor dels dos Gats, és un nen innocent amb un món per descobrir. Com que mai no ha anat a l'escola, no sap llegir ni escriure, i amb prou feines pot comptar fins a deu. La seva innocència xoca brutalment amb la foscor del barri de Takara-chō i gràcies a això es converteix en un personatge empàtic i al qual s'agafa afecte molt ràpidament. La personalitat de Shirô sembla lligada al barri, i els canvis que se succeeixen també l'afecten a la criatura.

Per contra, Kuro conserva una personalitat molt adulta dins del seu cos de nen. Això és així perquè sent la necessitat de protegir Shiro dels perills del barri, i s'ha anat endurint amb el pas del temps. Kuro ja no sent remordiments en exercir la violència quan sigui necessari, i encara menys si és per protegir o donar el millor a Shiro.

Si bé Shiro és, en part, fil conductor del canvi del barri, Kuro actua també com a guia de l'obra, però al vessant més fosc. Es relaciona més amb la màfia i la policia de Takara-chô, actua a esquena de Shiro, roba i actua sempre en base a la llei del més fort. Tot i això, malgrat totes aquestes diferències entre ells, no poden viure separats. Cadascú és el complement vital de l'altre. No hi ha cap dubte, Taiyou Matsumoto ha emprat la filosofia xinesa del Yin i el Yang per a aquests dos carismàtics personatges.

La càrrega psicològica de l'obra va in-crescendo a mida que aprofundim a les pàgines de Tekkon Kinkreet, essent destacable l'important clímax del final.”

Crítica

Em sobrepassa completament…

Editada originalment a la revista mensual seinen Big Comic Spirits entre 1993 i 1994, editada després en tres volums el 1994 i portada a l’anglès el 1999-2000, arriba a Espanya el 2007 amb Ediciones Glénat España, abans que tanqués el 2012 i fessin “coses rares” amb Editores de Tebeos (EDT).

Ja vaig explicar aquí que havia vist la pel·lícula i em quedava amb les ganes de llegir el manga. Ara ho he fet i és tan bèstia, que no sé ni per on començar a comentar.

La pel·lícula té mil coses millor que el manga –només cal pensar que és de 2006 i va tenir temps de repensar-s’ho tot– com els escenaris flipants o senzillament el fet de tenir color. Però el manga té una força i una frescor que no té pas la pel·lícula.

M’ha costat llegir el manga perquè és un únic volum de 624 pàgines en format gran (170 x 240 mm) i és difícil d’anar passant pàgines amb fluidesa. A més, té una condensació tan bèstia de contingut de qualitat pel que fa a la història, als mateixos diàlegs i també per la qualitat del dibuix, que em costa assimilar.

És una obra densa de llegir, pel contingut i per la informació del dibuix. Per altra banda, penso que en la pel·lícula, la part final està millor explicada. No sé si perquè en el manga és tan feixuga la càrrega de contingut i quantitat de detalls del dibuix, que la resolució es dispersa i no s’acaba d’entendre. En la pel·lícula em dona la sensació que s’entenia millor aquest final carregat de simbolismes i somnis.

Resum (amb espòilers)

Tot i que el manga segueix múltiples fils argumentals, l'adaptació cinematogràfica consta de la majoria de les trames que es mostren al manga.

La pel·lícula segueix dos orfes, Black (Kuro) i White (Shiro), mentre intenten mantenir el control dels carrers de la metròpoli panasiàtica de Takaramachi, una vegada una ciutat pròspera i ara un enorme i enfonsat barri marginal. amb la guerra entre bandes criminals. Black és un punk violent i de carrer, que considera que Takaramachi és "la seva ciutat". White és més jove i sembla tenir una discapacitat mental, fora de contacte amb el món que l'envolta i sovint viu en un món d'il·lusions. S'anomenen "els gats". Malgrat les seves extremes diferències, es complementen i es recolzen mútuament, de manera similar al principi taoista xinès del yin i el yang.

Durant una de les seves "missions", s'enfronten a matons i Black acaba colpejant tres membres de la banda Yakuza que estan amenaçant un amic seu gàngster de carrer. Els Yakuza treballen per a Snake (Hebi), el cap d'una corporació anomenada "Kiddy Kastle". Snake planeja enderrocar i reconstruir Takaramachi com a parc temàtic per adaptar-se als seus propis objectius i somnis. Quan Black interfereix una vegada massa sovint, els Yakuza són enviats a matar-lo, però fracassen. Enfadat, Snake envia llavors els "tres assassins" mortals coneguts com Drac, Papallona i Tigre, sicaires gairebé sobrehumans, per acabar la feina.

Per salvar el Negre i ell mateix, White ha de matar el primer Drac assassí fent bolcar gasolina i incendiar-lo, cremant-lo viu. La segona assassina, Butterfly, persegueix en White i l'apunyala amb una espasa samurai. Aleshores, White és enviat a l'hospital. La policia, que ha estat observant tant en Snake com els dos joves, decideix portar a White sota custòdia protectora "pel seu bé", mentre Black observa que White va sabent que seria massa difícil de cuidar-lo mentre és caçat. El negre més tard cau en un estat depressiu.

Al costat de la narració infantil, s'explica una història a través dels ulls de Kimura, un home normal que es veu atrapat a la Yakuza, la qual cosa el porta a tenir una trobada violenta amb Black. Finalment, en Kimura es veu obligat per Snake a matar el seu antic cap i mentor, Suzuki, per eliminar la possible competència. Mentre Kimura compleix la seva missió, està profundament commocionat per haver assassinat el seu mentor. Invocat una vegada més per Snake, Kimura es rebel·la i mata el cap de Yakuza, abans d'intentar fugir amb la seva dona embarassada de Takaramachi. És abatut a balança en un tiroteig pels homes de Snake.

Tot i que la policia considera que és millor que les blanques es quedin amb elles fora de Takaramachi, les blanques se senten buides sense que les negres hi hagin per rebre suport. Paral·lelament, sense White, Black aviat comença a perdre el control de la realitat i permet que la seva violència el consumeixi. Aviat desenvolupa una personalitat dividida, amb el seu costat fosc manifestant-se com el "minotaure". Les coses arriben al clímax quan un dels oficials porta a White a Takaramachi i la porta a una fira local. Allà, un negre delirant intenta mostrar a la gent que "White", en realitat una nina simulada, ha tornat a la vida. Quan Black és atacat pels dos assassins restants de Snake, la nina queda danyada i Black vola en una ràbia assassí, matant els assassins. És llavors quan s'enfronta a l'autèntic Blanc, i es veu obligat a lluitar contra el "minotaure", que vol consumir-lo completament. Black aconsegueix triomfar sobre el seu costat fosc i es retroba amb White, vist per última vegada jugant a la platja.