Valoració
Fitxa tècnica
Kazuo Kamimura (guió, dibuix i tinta)
(Rikon Kurabu - Divorce Club)
[ Seinen ] (ed. 2017)
ECC Comics
20 capítols (1-20) - 504 pàgines - 148 x 210 mm
Sinopsi
Whakoom:
“Les desventures de la jove Yûko, que regenta un bar on treballen dones divorciades que intenten sobreviure com poden malgrat l'estigma social que pesa sobre el seu estat civil. Guardonat amb el Premi del Patrimoni del Festival Internacional de la Bande Dessinée d'Angouleme 2017, aquest emotiu díptic descriu el dia a dia d'una cap, amfitriona i dona divorciada al Japó dels anys setanta del segle passat.”
Crítica
M’ha agradat molt!
A mig camí entre La cantina de medianoche 1. Tokyo Stories (2007) de Yarō Abe (per la manera de relatar històries curtes) i les prolífiques històries de Jirô Taniguchi (la manera de dibuixar els cotxes ‘de nit’ o de color fosc, són idèntics).
Mestre de Jirô Taniguchi i de Hitoshi Iwaaki (no he llegit res d’aquest últim encara), Kazuo Kamimura (Yokosuka, Japó, 1940-1986) va ser conegut com “el pintor ukiyo-e de l'era Showa” a causa del seu elegant traç. Autor d'obres com Lady Snowblood o Història d'una geisha, la seva mort prematura va privar el mig d'un dels seus dibuixants més talentosos i sensibles.
M’han agradat moltes coses d’aquest manga. Primer haig de dir que m’he quedat una mica astorat per la qualitat d’aquest manga en uns anys on encara s’estava gestant aquest art.
M’encanta l’ús primitiu de les trames, imagino que transfers, i la manera que té de combinar-les amb el dibuix o trames dibuixades. Una altra cosa que m’ha agradat, encara que només sigui un detall, és que els capítols comencen amb el número del capítol, però no apareix el títol fins el moment en què s’acaba, cosa que trobo molt interessant perquè així no fa spoiler…
També m’ha fet gràcia la figuració que fa el mateix autor en un dels capítols.
Sempre m’ha fascinat la gama de grissos que hi ha al Japó amb el concepte geisha (barris de geishes de l’època Edo), les diferències amb les hostess i amb la prostitució, i amb la manera que aquí s’ha tractat sempre el tema en blanc i negre: en alguna època no tant llunyana, una dona que fumava era una meuca, així doncs, o era santa o era puta, sense terme mig. En el dos exemples, sempre sota el sistema d’heteropatriarcat on l’home treballa i la dona d’ha de fer càrrec de la casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada